CAPÍTOL 9

Estic tenint allò que els francesos anomenen jamais-vu. El contrari del déjà-vu.

És una sensació de desconeixement amb una situació que saps que has experimentat. És estrany.

L’Ivy s’ha adormit amb el cap a la meva falda. Els plats amb què hem menjat l’amanida cèsar de pollastre són a la pica. A la tele fan una comèdia romàntica. La diferència, suposo, és que ara això és casa meva. Casa nostra.

Vaig trobar llogaters per al meu pis de Brixton dos dies després de posar un anunci. El cap de setmana següent s’hi van instal·lar. I és així de fàcil que ja no ets un solter que viu en un pis de solter de Brixton. Ets un aspirant a pare, que viu en un pis lleugerament femení a Wimbledon Village.

Ara corro per uns jardins, en comptes d’un parc: compro el menjar en un supermercat Waitrose en comptes d’un Sainsbury’s; l’amable veïna de baix de seixanta-tres anys ara és un noi malcarat de catorze. En lloc d’un pòster de James Bond al dormitori, hi ha una làmina de Frida Kahlo al lavabo.

Tot ha canviat, però de fet no ha canviat res.

L’Esther i en Nino em van ajudar amb el trasllat. Més ben dit, em va ajudar en Nino; l’Esther es va quedar al sofà prenent el te amb l’Ivy. I quan vam acabar, en Nino va fer pizza i vam sopar plegats. L’Ivy, evidentment, no va beure. L’Esther va comentar que Wimbledon era un barri preciós per als nens, però jo, en lloc de reconèixer que tenia raó, li vaig preguntar pels fills. L’Esther va explicar que havia tingut el primer fill al seu propi llit («em vaig carregar el matalàs»), al pis on encara viu quaranta anys després. Va plorar i va demanar a l’Ivy que em cuidés com em cuidava ella, l’Ivy va plorar, jo gairebé. Encara sort de l’estoïcisme silenciós d’en Nino. L’Esther es va continuar emborratxant i va donar mil vegades les gràcies a en Nino pel fet de viure en un país estranger i no obligar-la a fer-ho ella.

—Ara et toca a tu —va dir ell, i llavors l’Esther va tornar a plorar perquè havia de deixar Londres i tots els seus records.

A la pel·lícula d’aquesta nit, la parella enamorada s’embarca en un muntatge de dos minuts de cites perfectes: llagosta, nòria, òpera, cinema, motos aquàtiques. Totes les coses que l’Ivy i jo no hem fet. En comptes de fer la roda a la platja amb el sol ponent, ens hem saltat la fase romàntica i hem anat directament a formar una família i adormir-nos davant de la tele.

Demà al matí, a primera hora, ens toca la primera ecografia, la de les dotze setmanes, i a la tarda ens n’anem a Bristol a veure els pares de l’Ivy. Però anem sempre endarrerits, o sigui que en comptes d’anunciar que l’Ivy està embarassada, em presentarà com el «nou» nòvio. L’Ivy es posarà jerseis amples tot el cap de setmana, per donar temps als seus pares a acostumar-se a la idea que té parella abans de donar la notícia que tindrà un fill. Els direm que ens coneixem des del febrer, però que jo tenia feina i per això no els havíem anat a veure. Segons la nostra versió, fa vuit mesos que som parella; jo en sospitaria, però l’Ivy està convençuda que amb el temps ja omplirem els detalls importants. En teoria ja està bé, però a la pràctica només tenim vint-i-vuit setmanes més abans que un detall molt important faci la seva entrada triomfal.

La pel·lícula d’aquesta nit no entrarà mai a la meva llista de les cent millors, però encara costa més trobar-li les gràcies en l’andròmina del televisor de l’Ivy. Ella és més de llegir, i el seu pis n’és testimoni. Hi ha lleixes de llibres del terra al sostre a cada cantó de la llar de foc, i més a la nostra habitació, tots plens a vessar de literatura. Hi ha piles de llibres a la cuina, al lavabo i a l’armari del passadís. (Vint-i-tres d’aquests llibres —els he comptat— tenen un punt més o menys al mig. Si hem de creure que per a l’Ivy deixar un llibre a mitges és un mal costum, aquestes són les novel·les —Catch-22, Crim i càstig, El Senyor dels Anells, etc.— que no ha abandonat pas a mig llegir: «Si hi poso el punt, vol dir que no l’he deixat, sinó que encara no l’he acabat»). El cas és que l’Ivy prefereix llegir que mirar la tele, i es pren amb orgull que el seu televisor sigui pràcticament una peça de museu. En canvi, el meu és una bellesa de quaranta-dues polzades. I s’està sobre una calaixera de l’habitació de convidats, perquè sembla que a la sala d’estar no hi ha prou espai per posar-lo. Allà també hi ha la meva Xbox, la butaca de pell, les cassoles de Le Creuset, els llençols i una capsa de sabates plena de fotos. No sé pas com ens ho farem per posar-hi un nen.

Experimento una escalfor que podria ser il·lusió, si bé és més probable que sigui conseqüència dels meus peus sobreescalfats. L’Ivy m’ha fet un regal de benvinguda que són unes sabatilles dels Wombles: «Ara que vius a Wimbledon». No he estat mai de portar sabatilles, i no recordo haver mirat els Wombles a la tele, encara que suposo que els devia veure; tota la nit que tinc la melodia ficada al cap. Sigui com sigui, ara sóc l’orgullós (i molt abrigat) propietari d’unes Uncle Bulgaria de quadres escocesos blaus del 45.

A la ronyosa tele de l’Ivy la parella enamorada fa l’amor en una platja, provant totes les seves posicions preferides, mossegant-se els llavis, enllaçant els dits, mirant-se als ulls. S’escorren alhora i cauen esgotats a la sorra daurada, plenament satisfets i encara ben pentinats.

Baixo la mà pel cos de l’Ivy i la poso sobre la inflor creixent. Ella es belluga sobre la meva falda i comença a roncar.

Tot és igual; tot és diferent.

Jamais-vu.