CAPÍTOL 27

Tres vegades en dos mesos.

Dues vegades en un dia.

Sóc un déu del sexe, una llegenda del dormitori, un amo del matalàs. Ah, sí, i que quedi clar, sóc una màquina imparable d’amor.

Aquest any és bixest, i avui és l’últim dia de febrer, 29, ni més ni menys. Li toca a l’Ivy llegir el llibre de l’infant, i encara sort, perquè estic massa fluix i aixafat en la meva baixada postcoital. En la meva baixada de l’endemà, de fet. Amb trenta-una setmanes els nostres fills són almenys tan llargs com una branca d’api. Potser no sona especialment impressionant, però a les trenta-una setmanes l’Ivy sembla que estigui a punt de sortir de comptes, i m’haig d’estirar al màxim per arribar a encerclar-li la cintura amb els braços i abraçar-la quan fem l’amor estirats de costat. A les trenta-una setmanes els bessons ens senten cantar, enraonar, riure, noten les meves mans a la panxa de la seva mare. Senten —encara que el llibre no ho esmenti explícitament— l’Ivy quan diu «Així… així, sí, sí, déu meu, sí» i tota la pesca. No cal aprofundir-hi.

Els pulmons dels nadons han secretat un surfactant que els permetrà respirar per si sols fora de la matriu. Tenen les galtes plenes, els culs suaus i grassonets. L’úter de l’Ivy experimenta les contraccions involuntàries Braxton Hicks, unes contraccions d’assaig de cara a les autèntiques d’aquí sis setmanes. Hi ha menys espai que mai a la matriu de l’Ivy, i tot i així els nadons faran moviments perceptibles unes deu vegades al dia.

Estirat al costat de l’Ivy, encara amb el formigueig del record coital, entrant i sortint d’aquell estat surrealista d’abans d’adormir-me. Poso la mà a la panxa de l’Ivy i —sempre el més actiu dels dos— el petit Danny, o la petita Danni si és una nena, em clava una coça a la mà. En Tirolí encara no té un nom com cal, però Owen és a la llista reduïda per a nen, mentre que Juliet, el nom de la meva mare, és el preferit per a una nena.

—T’ho has passat bé al viatge de noces? —pregunta l’Ivy.

Amago la cara en un costat del coll de l’Ivy i li rosego la carn flonja.

—Ja està? —pregunto.

L’Ivy m’amanyaga el cap i m’envia una esgarrifança per tot el crani que em baixa pel clatell i l’espinada.

Aquest matí, l’Ivy m’ha portat l’esmorzar (torrada i cafè) al llit.

—Saps quin dia és? —pregunta.

—Divendres.

—I…

—No ho sé… un copet i una pessigada que comença la mesada? —dic, tot pessigant l’Ivy i després donant-li un copet al bíceps.

—Au! No. —Em pica la mà—. És 29 de febrer, burro.

—Any de traspàs —dic, i m’assec tan de cop que estic a punt de tirar-me el cafè per sobre.

—Sí. —L’Ivy posa una mà a sobre la meva—. I abans que t’embalis, no m’estic declarant.

Em torno a enfonsar sobre els coixins.

—Oh.

—Vols saber què és el millor de casar-se?

—Els regals?

L’Ivy branda el cap.

—La lluna de mel.

—On vau anar?

—A Botswana, Tongabezi, Uganda, Moçambic i Madagascar.

—Què?

L’Ivy arronsa les espatlles com disculpant-se.

—Era banquer.

—Ja es nota.

—En fi —diu l’Ivy, i s’inclina per fer-me un petó delicadament, fregant-me els llavis amb la llengua—, ens n’anem al zoo.

—Al zoo? Avui?

L’Ivy assenteix.

—Recordes quan vam quedar a la cafeteria, el dia que et vaig dir que…? —Es posa una mà a la panxa—. Vas dir que havíem d’anar al zoo.

Somric recordant com vaig intentar matusserament que l’Ivy no em deixés de seguida, com em temia.

L’Ivy em torna a fer un petó.

—Feliç viatge de noces, rei.

Agafo la safata amb el cafè i la torrada, la deixo amb compte a terra i ajudo l’Ivy a treure’s la samarreta.

Després de goril·les i tigres, girafes, pingüins, lleons, zebres, foques amb el morro llarg i gelats enmig d’un fred gèlid, l’Ivy em va portar a un restaurant amb estrella Michelin. I després de la vichyssoise d’espàrrecs i el paté de fetge d’ànec premsat; l’halibut caramel·litzat, els tomàquets record de família i la cuixa de xai cuita a foc lent; la cassoleta de xocolata Valrhona amb taronja confitada i sorbet de llavors de rosella; el muscadet, el cappuccino i les trufes fetes a mà, després de tot això, l’Ivy em va ficar en un taxi, em va portar a casa i va fer l’amor amb mi per segona vegada en un dia.

I no hi ha una sola cosa, animal, ingredient, paraula insinuada o xiuxiuejada que pogués haver fet més perfecte aquest dia. La meva cara encara està aixafada allà on el coll se li ajunta amb el cos, i sembla encaixar-hi tan bé. Llepo fent un camí fins a la barbeta, li faig un petó als llavis i li agafo el llavi de baix amb les dents.

—De debò? —pregunta l’Ivy, mentre encara li tinc el llavi agafat.

—Només es va de viatge de noces una vegada —dic.

—Parla per tu —diu, i m’aparta la mà de la cuixa—. Però dos es definitivament el meu màxim.

El Cercle de Lectura del Primer Dilluns consta de set persones, i la més jove després de l’Ivy segurament és l’Agnes, a qui faig uns seixanta-cinc anys. A l’altra punta de l’espectre hi ha la Cora, que en deu tenir més de vuitanta i que sembla permanentment perplexa, fins al punt que em sorprèn que pugui sostenir un llibre del dret. Avui s’han trobat a la nostra sala d’estar, per menjar galetes i parlar d’un tal Paul Auster, de qui no havia sentit parlar mai. Pel xivarri que m’arriba a través de les parets, semblen una colla d’homes furiosos discutint de futbol, i no un grapat de jubilades parlant de ficció; això fa que em costi extraordinàriament concentrar-me en la feina.

Estic agenollat en el centre d’un bosc de conte de fades, mirant un mapa imprecís i sentint-me més que una mica perdut. La cambra tot just buidada (la meva butaca i el meu televisor han estat admesos a la sala d’estar, Cocktopussy ha estat llençat i tota la resta està embolicat amb plàstic i entaforat al petit altell) ara és l’habitació dels nens. Les parets estan pintades de blau i verd i adornades amb estampats d’arbres, ocells, esquirols, un castell, un cavaller, una princesa i un dragó, que, francament, fa una mica de por per a una habitació de nens petits. Enmig d’aquesta pretesa jungla, estic envoltat de claus i cargols de totes les mides, tacs i peces variades de fusta que, segons les instruccions, són a deu passos d’esdevenir un bressol. I quan hagi muntat aquest, n’hi ha un altre, encara a la caixa repenjada contra el radiador. Ha començat la cursa per veure si sóc capaç d’entendre quatre pàgines d’instruccions de l’Ikea abans que les jubilades (i l’Ivy) disseccionin quatre-centes pàgines de literatura americana contemporània. Als trenta-dos anys, naturalment, he fet «bricolatge», amb un èxit modest si bé imperfecte, però ara l’aposta és molt més alta. El Tauler A és pràcticament idèntic al Tauler B, i cap dels dos s’assembla gaire al diagrama, així que m’ho torno a mirar, perquè aquesta construcció haurà de tenir nens a dins, no llibres, i el marge d’error és zero.

Se sent un truc a l’altre cantó de la porta del bosc.

—Hola —diu una veu amable i engolada.

—Endavant.

En Jim, l’únic membre masculí del Cercle de Lectura del Primer Dilluns, té seixanta i tants anys i està casat amb l’Agnes. La seva calba apareix per la porta.

—Collins! —diu, en veure l’escampall de peces—. Sembla complicadot.

—Només una mica —dic, aixecant les instruccions inútils.

El braç d’en Jim entra a l’habitació.

—He pensat que t’aniria bé una ajudeta —diu, mostrant un gran vas de vi.

—Jim, ets un crack. Un cavaller de brillant armadura, de fet. Passa, si us plau.

En Jim entra a l’habitació i camina de puntetes amb una agilitat sorprenent al voltant de les peces escampades del bressol desmuntable.

—Salut —diu.

Em passa el vi i després fa xocar el seu vas amb el meu.

—Et convidaria a seure —dic, fent un gest de disculpa per l’absència de mobiliari—. Però…

En Jim s’asseu tranquil·lament a la moqueta, al meu costat.

—Tot fos tan fàcil, que dirien a Gal·les. L’Aggy em fa fer ioga tres cops per setmana; puc aguantar uns minuts amb el cul a terra.

—Ets gal·lès? —pregunto.

En Jim fa que no amb el cap.

—Els sogres ho eren, i acabes aprenent una mica la llengua. —Riu—. No vaig tenir més remei; les primeres tres vegades que els vaig veure no van parlar ni un mot d’anglès. O no en sabien o no el volien parlar.

—Que curiós.

—Crec que desconfiaven de les meves intencions amb la seva filla —diu, pujant i baixant les celles poblades d’una manera que segurament intenta ser lasciva—. Ser pare et fa un efecte estrany —diu—. Aviat ho descobriràs tu mateix.

—Tens fills? —pregunto.

En Jim aixeca tres dits.

—Totes noies —diu, somrient—. Delores, Florence i Myfanwy, totes grans, totes mares.

—Uau.

En Jim assenteix.

—És la cosa més meravellosa del món, ser pare, però… —fa petar els dits— passa molt de pressa —diu—. Molt, molt de pressa.

En Jim agafa un tac de fusta i el fa rodar amb els dits.

—Algun consell?

En Jim torna a riure.

—Ho preguntes a la persona equivocada —diu—. No ho sé, que… que t’ho passis bé. Fes-ho tan bé com puguis i no siguis massa dur amb tu mateix quan l’espifiïs.

—Segur que sí. Que l’espifio, vull dir.

En Jim em posa una mà a l’espatlla.

—Te’n sortiràs. Sí que l’espifiaràs, però te’n sortiràs. L’Ivy és una noia estupenda, estupenda, una noia estupenda.

—Sí que ho és, sí.

—Escolta —diu en Jim, deixant el vas amb compte—, sempre m’ha agradat el bricolatge. Vols que et doni un cop de mà?

Assenyalo la paret amb el cap en direcció a la conversa procedent del club de lectura.

—No hi has de tornar…?

En Jim arronsa les espatlles.

—El llibre no m’ha entusiasmat, si t’he de ser franc. Me n’he saltat la major part. —Pica l’ullet i es posa el dit davant dels llavis en un gest arquetípic de conspiració.

Li passo les instruccions de muntatge.

—Si us plau, tu mateix.

En Jim ignora les instruccions i es llança a muntar, encaixant les peces de fusta en els forats que espero que siguin els correctes.

—Fa temps que ets del club? —pregunto.

—Deu fer més de deu anys —diu, triant un cargol i muntant una pota al que deu ser el Tauler B—. El més divertit és que no sóc gaire lector.

—Aleshores, per què et vas fer d’un club de lectura?

—És el que es fa, oi? L’un per l’altre. A l’Aggy li feia gràcia, però era massa tímida per anar-hi tota sola. Així que hi vaig anar per donar-li suport moral, més que res. —En Jim remena entre les diverses peces de pi fins que troba la que vol—. Només pensava anar a les primeres dues o tres, fins que se sentís còmoda, però les nenes ja havien marxat de casa i… —En Jim es col·loca una peça del bressol entre els peus, i l’aguanta amb els genolls—, passa’m aquella pota. És una bona cosa per fer junts. El llibre és el menys important de tot, si vols que t’ho digui. Almenys per a mi… aquell cargol d’allà, si us plau… gràcies. Agafar l’autobús per anar a algun lloc, trobar-te amb amics, prendre un vas de vi.

—És una indirecta?

—Perdona?

Aixeco el meu vas de vi, que ara és buit.

En Jim somriu maliciosament.

—No et diré que no, jove. No et diré que no.

Quan en Jim se’n va, el meu nou amic ha muntat dos bressols, dos mòbils, dues cadiretes i s’ha begut (una mirada indulgent i d’advertència alhora de l’Agnes al seu marit i una plantofada al cul per a mi) bona part d’una ampolla de vi.

—No te n’oblidis —diu, amb la veu una mica espessa—, passa així de ràpid… —I una vegada més, fa petar els dits—. Aprofita cada moment.

—I canvia els bolquers quan et toqui —diu l’Agnes—. Ja està bé, James, ara estaràs despert fins a les tantes.

—És culpa d’aquest —diu l’Ivy, passant-me un braç per les espatlles—. És una mala influència.

—Sí —diu l’Agnes, i em fa un petó a la galta abans d’endur-se en Jim cap a la porta.

—I Agnes què? —pregunto.

—Què li passa?

—T’agrada com a nom?

—Estàs més trompa del que em pensava —diu l’Ivy—. Au! A poc a poc…

Tinc tres dits ficats molt endins a la seva vagina.

—Perdona. Vols que tregui un dit?

—No, només… que vagis més a poc a poc.

—I així? Millor?

L’Ivy s’esgarrifa.

—Una mica.

Segons la pàgina web d’on treus la informació, aproximadament una de cada tres dones patirà un esquinçament vaginal durant el part. Cosa que no és sorprenent si es tenen en compte les dimensions dels diversos elements: intenta ficar-te un mitjó al cap, per exemple, però procura que sigui un mitjó que no t’importi destruir. Aquests estrips i esquinços tendeixen a fer-se a la terra de ningú entre l’anus i la vagina, el perineu. Una manera de protegir-se contra aquest trauma és enfortir el perineu amb antelació. Llarga vida al romanticisme.

—Poppy?

—Els meus veïns tenien un gos que es deia… Jesús!

—Vols que pari?

L’Ivy fa que no amb el cap.

—T’has tallat les ungles?

Assenteixo.

—Així que? Els teus veïns… tenien un gos que es deia Jesús?

—Bordava tot el dia —diu l’Ivy, fent una ganyota—. I un gat que es deia Satan.

—Segur que estàs bé?

—Tu continua.

Amb els dits ficats a la vagina de l’Ivy, tibo la carn enfora, girant la mà amb el canell de la manera que un terrissaire obriria el coll d’un gerro. L’Ivy tanca fort els ulls i agafa aire bruscament.

—Rose? —proposo.

—Tant me fa —diu l’Ivy.

—No t’agrada Rose?

—De debò, li pots posar Ventaputosfocs si així surten sense partir-me pel mig.

—Doncs, mira —dic—, m’agrada força Ventaputosfocs; és… no ho sé, clàssic.

—Romàntic?

—Romàntic! —dic, fent petar els dits de la mà lliure—. Ventaputosfocs. I si és un nen, podem dir-li Rumplefotrestiltskin.

—Perfecte —diu l’Ivy—. Ja ho tenim!

Giro la mà en direcció antihorària i al revés. No hi ha res de remotament agradable, bonic o sensual, en això. Tanmateix, em passa pel cap que, ja que hi estic posat, ja que tenim aquest contacte tan íntim, tant per tant…

—Ni se t’acudeixi —diu l’Ivy.

—Què? Se m’acudeixi què?

—Ho portes escrit a la cara —diu—. I perquè quedi clar, tens més possibilitats de veure Ventaputosfocs en una partida de naixement que de fotre un clau aquesta nit.

—Doncs demà?

—M’ho pen… cabró!

—Perdona.

—A la merda —diu l’Ivy. Ella enretira el cul i els meus dits surten de dins amb un espetec humit—. Que sigui el que Déu vulgui. El que hagi de passar ja serà prou horrorós per haver de patir tant ara. A la merda.

—Segur?

—Del tot.

—Un te?

L’Ivy assenteix.

—I no et descuidis de rentar-te les mans.