CAPÍTOL 37

Són pels volts de les cinc del matí de divendres quan els roncs del pare em desperten per sisena vegada. Va venir ahir a veure’ns, i per això, una vegada més, dormo (o ho intento) al sofà. El sol comença a sortir i entra prou llum a través de les persianes de la sala d’estar per il·luminar les dues dotzenes de roses en un gerro sobre la llar de foc. Algunes tiges es comencen a doblegar, cosa que és decebedora, tenint en compte el que em van costar. No hi ha hagut escassetat de flors al pis en l’últim mes, però l’Ivy va plorar igualment quan li vaig portar aquestes vint-i-quatre. No ho vaig dir, però crec que va entendre que eren per a ella i no per al nostre fill mort. Vaig fer espaguetis a la bolonyesa i vam menjar a taula. Havia decidit no beure, però l’Ivy va proposar d’obrir una ampolla de vi i em va fer l’efecte que era una grolleria dir que no. Vaig prendre’n una copa i la vaig fer durar. Vaig dir a l’Ivy que em sabia greu.

—Per què? —va dir.

—Em sap greu i prou —vaig dir, i això ens va fer plorar a tots dos.

Va anar bé, però. Vam sopar, vam beure vi i vam veure gairebé tota una pel·lícula abans que el petit T es despertés plorant perquè tenia gana. L’Ivy em va preguntar si li volia donar el biberó, tenint en compte que ella havia begut vi. Així que li vaig donar cinc unces de llet en pols, assegut al sofà amb l’Ivy arraulida al meu costat. Com una família.

Tot i així, l’Ivy va dormir al sofà llit de l’habitació dels nens i jo vaig anar al nostre llit (el meu llit?) tot sol. Ens vam fer un petó de bona nit —un cast contacte dels llavis— i em vaig adonar que feia setmanes que no ho fèiem. Vaig tornar a tenir malsons —borrosos, horribles, confusos— i de matinada em vaig haver de prendre una pastilla per poder dormir.

Dijous no vaig tenir malsons, i em vaig despertar sentint l’Ivy que es movia a l’habitació dels nens. No eren ni les sis del matí, però em vaig aixecar i vaig fer torrades i cafè, i vam esmorzar junts a la sala d’estar mentre el petit T dormia a la seva habitació. Vaig preguntar a l’Ivy pels llibres a mig llegir, i ella va arronsar les espatlles i va brandar el cap. Esperava que em diria que es tractava de mirar endavant, de començar de nou, de deixar enrere el passat, però no va dir res de tot això. Va ploure tot el dia, així que ens vam quedar en pijama i vam veure la tele i vam dormir al sofà i vam jugar a cartes i vam rodolar per terra amb el nostre fill.

Encara no sé quin futur ens espera, a l’Ivy i a mi. Ara fa nou mesos que estem junts, però el noranta per cent del que es podria anomenar la nostra «vida romàntica» es va produir les dues primeres setmanes, abans que l’Ivy es quedés embarassada. Hi ha hagut moments àlgids des d’aleshores —quan vaig anar a viure amb ella, la meva declaració fallida, la nostra «lluna de mel»—, però han passat tantes coses més que no estic segur que cap dels dos sàpiga com tornar a com érem abans. Sigui com sigui, els últims dos dies han estat bons, i passi el que passi sempre estimaré l’Ivy, i sempre els tindré a la meva vida, a ella i el meu fill, d’una manera o altra.

El pare encara ronca com un vell mariner amb un musclo a la gola, i em fa por que no desperti el nen. Potser el seu és el son dels justos. O només d’un avi content. De tots els que ens han vingut a veure —la llevadora, l’Eva, en Ken, en Frank, en Phil—, el pare ha estat el menys tímid amb el tema de la mort d’en Daniel. No sé (no crec) que la mort del cònjuge sigui un impacte tan profund com la mort d’un fill, però el pare ha mostrat una empatia natural i nua que ha estat com una bufada d’aire fresc al pis. Va parlar del dolor de la pèrdua des d’una perspectiva personal, i com la mort de la mare el va afectar quan tenia una edat semblant a la que té ara l’Ivy. Va plorar recordant-ho i va somriure alhora recordant tot el que li agradava de la meva mare. Jo només tinc un record boirós de la meva pena i el meu desconsol; en part, suposo, perquè era massa immadur per assumir-ho del tot i experimentar aquelles emocions, i en part perquè, com diu l’estereotip, el temps cura.

—No sé exactament com us sentiu —va dir el meu pare—. No puc. Però la fiblada s’afluixa, a poc a poc. No crec que us recupereu mai del tot, però… aquesta pena crec que és part de la persona que heu perdut. D’una manera curiosa… d’una manera absurda, suposo… és gairebé un consol. No us faci por conservar-ho.

Aleshores l’Ivy va anar cap al pare, se li va penjar del coll i va plorar com una criatura. I ell la va abraçar i li va amanyagar els cabells. Vaig posar aigua a bullir i vaig anar al lavabo, on vaig seure al vàter i vaig plorar sol, no per autocompassió, sinó perquè aquell era el seu moment, i seria més potent i més guaridor si només era entre ells dos. Evidentment el pare va passar la resta del dia traient-me de polleguera, posant-se de genolls i bramulant com un ase, rugint com un lleó, repetint velles anècdotes sobre la meva infància i, en general, comportant-se com un dement. Però el petit T estava encantat.

I ara ha despertat el seu nét. Sento sorolls sufocats quan l’Ivy s’aixeca del sofà llit i treu el petit T del bressol. Li sento fer sorollets apaivagadors, un bucle constant de «xxxt, nino, xxxt… la mare és aquí, xxxt, nino, xxxt…».

Em dec haver endormiscat una altra vegada, perquè em desperto sobresaltat i veig l’Ivy asseguda a la punta del sofà.

—Hola —dic, bellugant-me per deixar-li lloc al sofà.

L’Ivy s’estira al meu costat, amb l’esquena contra el meu pit, i es tapa amb la manta.

—Perdona pel pare.

—Per què?

—Els roncs.

—Que et penses que tu no ronques?

—Ronco?

—Com un carreter —diu l’Ivy—. Igualment, en T es desperta sempre a aquesta hora per menjar.

—Com està?

—Dorm com una criatura —diu l’Ivy rient de la seva pròpia broma.

L’abraço deixant la mà sobre la seva panxa tova. Ens quedem així una estona, segurament és el moment més íntim que hem tingut en les cinc setmanes que fa que van néixer els nostres fills. Acosto la cara al coll de l’Ivy i li faig un petó.

L’Ivy aparta el cap de mi, subtilment, però prou per trencar el contacte entre els meus llavis i el seu coll.

—Crec que s’ha acabat —diu, en un to pràctic.

O sigui que ja està.

—És el que vols? —pregunto.

L’Ivy assenteix, una cosa que sento més que no veig. L’abraço més fort i fa olor de nen, de llet, d’escalfor i de mesc. Estimo l’Ivy de mil maneres petites, grans, trivials i importants. La vull a la meva vida i al meu llit, i vull que siguem una família, però no intentaré convèncer-la. Només la vull si ella també em vol. Qualsevol altra cosa no és…

M’adono que l’Ivy encara parla.

—Perdona?

—Et sembla bé? —diu l’Ivy—. Vull que a tu també et sembli bé.

—Home… de fet, no, si he de ser sincer, no. Però si és el que tu vols, què vols que hi faci? Què vols que digui?

—Donarem tot el nostre amor al petit T —diu.

—No…

—Sé que sembla egoista, però… no el vull compartir amb ningú més… amb cap més fill. Després del que ha passat, no puc.

—Però…

—Serem un trio —diu l’Ivy—. Només nosaltres tres.

—Tres?

—Tu, jo… i ell. —L’Ivy es gira per estar de cara a mi, i el seu somriure és sincer i preciós—. Hem d’escollir un nom de totes totes, oi?

La nit després de descobrir que l’Ivy esperava bessons, vam anar a Bristol amb cotxe per veure els seus pares. Durant el trajecte em va preguntar quants fills volia; jo vaig prevaricar, però la resposta de l’Ivy a aquesta pregunta va ser un «tres» sense ambigüitats. I ara entenc el que em diu: en dir «s’ha acabat», l’Ivy es referia a no tenir més fills, que vol que siguem un trio, i aquest trio m’inclou a mi.

—Sí —dic—. De totes totes.

—Aquest sofà té bonys —diu.

—Ho sé.

L’Ivy s’aixeca del sofà i m’allarga la mà.

—Vine —diu—. Vine a dormir amb nosaltres al bosc.