CAPÍTOL 18

Abans d’aquest hivern, feia disset anys que no anava al cinema. I ara hi vaig per tercera vegada en tres setmanes. La Suzi fica la mà a les meves crispetes, i sento una fiblada de culpa totalment injustificada.

Ahir va arribar una furgoneta de John Lewis, amb dos bressols per muntar, dues cadiretes, dos seients de cotxe, dos cabassos, un cotxet doble, dos elefants de peluix i una gran capsa de tetines. Ara el passadís de casa és una cursa d’obstacles; l’armari dels trastos està ple fins dalt i a punt d’explotar com en una comèdia d’embolics. Aquest matí m’he donat un cop al dit gros del peu amb la caixa del cotxet que tenim sota la taula del menjador. D’una manera perversa, m’agrada el desori; és un gran recordatori visual que hi ha un gran Frank a la cambra que s’hauria d’estar transformant en l’habitació dels nens. He posat els cabassos al cantó del llit de l’Ivy per complicar-li una mica més els viatges al lavabo en plena nit. I quan a dos quarts de set del matí ha xiuxiuejat teatralment «Putos cabassos», he vist subtítols blancs brillant que deien «Puto Frank». Segurament m’hauria d’haver sentit culpable, però és que a més dels elefants de peluix a l’armari dels trastos, hi ha un altre gran i puto elefant a l’habitació del costat: només falten quatre dies per al Nadal i encara no sé on desembolicaré els regals. I no és probable que ho aclarim aquest vespre.

Aquesta nit hauria de ser la nit que sortim, però l’Ivy anirà a fer unes copes nadalenques amb els seus companys del club de lectura mentre jo menjo crispetes a les fosques amb la Suzi.

Hem quedat per parlar del Pollock tot dinant. De moment, en Joe ja ha trobat un director de fotografia i un tècnic de so, hem mirat un parell de localitzacions, hem parlat amb un director de càsting i sembla que tot plegat està en marxa. Tot dinant hem parlat de l’escena de sexe. Serà delicada per diverses raons. Rodarem al terrat d’un edifici de catorze pisos en plena nit. Farà fred, serà fosc, i logísticament serà complicat. La Suzi i jo hem parlat de la posició, o de les posicions en què haurien de fer l’amor els actors. Potser era inevitable que la subjectivitat acolorís la conversa amb frases com «Si fos jo…», «Jo ho faria així…» i «Sempre trobo que…». I llavors, un cop acabat el dinar car i el sexe indirecte, la Suzi ha dit que «em convidava a sortir». Ho ha dit irònicament, però la realitat de la tarda s’acosta massa a la broma i no penso explicar-li res a l’Ivy.

La pel·lícula que m’ha portat a veure la Suzi té gairebé tant de sexe i nuesa com el DVD amagat darrere l’armari de l’habitació d’en Frank. Hem vist tres parelles diferents fent-ho en una varietat d’estats d’ànim, modes i tempos, des de lent i tendre fins a ràpid i agressiu, i estic més que calent. Per exemple la parella que ara mateix està cardant pels descosits. Fa anys que treballen junts i no s’agraden; de fet, no se suporten. Han mentit, enganyat i conspirat per destruir-se a la feina, i tots dos són a la llista per al mateix ascens. L’animositat i el que hi ha en joc augmenta, i els antagonistes han decidit que cap dels dos vol marxar de l’oficina el primer. I és per això que aquests guapos advocats es troben sols a l’oficina buida a dos quarts de quatre de la matinada. Es donen una treva temporal, troben un parell de cerveses fredes i beuen davant d’un finestral enorme amb vistes a Nova York. Abans de beure’s les cerveses, tanmateix, la faldilla puja, els pantalons baixen i els advocats duelistes carden contra la finestra, vuit pisos per sobre el carrer. Un pla des de fora mostra les natges de l’actriu aixafades contra el vidre com un parell d’ous en conserva en un pot de vidre. L’home empeny amb envestides mesurades i violentes, i l’impacte dels dos cossos contra el vidre ressona per l’oficina buida com un timbal en un vaixell víking. L’escena és eròtica i aterridora en la mateixa mesura, i aporta una barreja al cinquanta per cent d’excitació i de vertigen. M’agrada.

La Suzi s’aboca cap a mi i, quan em parla a cau d’orella, és tan a prop que sento l’olor de cervesa i crispetes al seu alè.

—No sé si tapar-me els ulls o no.

Faig una rialla silenciosa i falsa, perquè no sé ben bé com interpretar el comentari. La Suzi i jo ens vam conèixer fa deu setmanes i hem passat molt temps junts, i no sempre parlant de paper higiènic o de Jackson Pollock. Ens diverteixen, ens distreuen i ens empipen les mateixes coses, ens fem riure i parlem de les nostres vides. Avui, tot dinant, la Suzi m’ha dit que havia trencat amb el seu xicot. Es veu que ell l’ha deixat, i no he pogut evitar sentir una sotragada —totalment involuntària— de felicitat. No l’he arribat a conèixer i no en sé res de res, però saber que la Suzi està disponible desperta alguna cosa en el meu codi genètic. Ha preguntat per l’Ivy i els bessons i li he parlat de la nostra discussió sense resoldre sobre on passar el Nadal. He parlat a la Suzi d’en Frank i de la tensió a què està sotmetent la nostra pau domèstica.

A la pel·lícula, els advocats continuen cardant. S’han traslladat a una taula —com acostumen a fer les parelles que s’enrotllen a les oficines— i han escampat post-its i clips per la moqueta.

M’inclino cap a la Suzi.

—No te’ls tapis —dic, i una fiblada d’alguna cosa primitiva em vibra entre les cames.