CAPÍTOL 13

Fa disset anys i mig, la meva mare va morir en un accident de cotxe quan ens venia a buscar a l’El i a mi al cinema. Una furgoneta de supermercat la va tocar de costat i la va enviar contra un motorista que venia de cara. Un milió de fets i circumstàncies van tenir lloc, es van encadenar i coincidir i es van alinear els uns amb els altres per ajuntar tots aquests elements: furgoneta, moto, la meva mare. No va ser culpa meva que hagués anat al cinema, i no em culpo de la mort de la meva mare, però si no hi hagués anat hi hauria moltes possibilitats que avui encara fos viva.

Hi ha moltes coses que l’Ivy i jo no sabem l’un de l’altre, coses que no comentes en una conversa, sinó que descobreixes peça a peça a mesura que la relació es desenvolupa i avança. La nostra relació pròpiament dita té només quatre mesos, així que falten moltes peces per descobrir. L’Ivy sap que la meva mare va morir en un accident de cotxe, però no sap que la meva mare venia a buscar-me al cinema, i no sap que des d’aleshores no he tornat a anar al cine.

Però mentre espero l’Ivy davant del metro, tinc la sensació anguniosa —amb èmfasi en l’angúnia— que és allà on es produirà la sortida sorpresa. Des d’on sóc es veu el Wimbledon Odeon, i la idea d’entrar-hi m’afecta físicament. Sento que em batega el cor, se’m fa un nus a l’estómac i, malgrat el fred, tinc el cap i l’esquena suats. Però crec que hi estic disposat. No em puc passar la resta de la vida sense portar els meus fills al cinema, i si no és avui, en algun altre moment em veuré obligat a fer el cor fort, empassar-me l’angoixa i agafar les crispetes. I, en certa manera, em decebria que no anéssim al cine avui. Al capdavall, ningú no em vindrà a buscar després.

Em giro d’esquena per observar la munió de gent que surt pels torniquets. Ja és fosc, i hi deu haver centenars de persones empenyent i atropellant-se per sortir per les portes.

—Busques algú en concret? —diu una veu darrere meu, sento el seu alè càlid a l’orella.

L’Ivy porta els cabells recollits dins d’una gorra de punt blanca que en qualsevol altre que no sigui ella semblaria carrinclona.

—Et fa il·lusió? —pregunta.

—Depèn d’on anem.

—Home, com que és la primera vegada que sortim oficialment, crec que hem de ser tradicionals.

—Hi haurà crispetes?

—Tu diràs si hi haurà crispetes.

—Aleshores sí que em fa il·lusió.

I anem al cinema de bracet.

Es veu que la pel·lícula està nominada a l’Oscar. M’ho explica l’Ivy quan pugem Wimbledon Hill cap a casa, no de bracet, sinó agafats de la mà. Quan em pregunta què m’ha semblat, li dic que entenc per què està nominada, però és una mica una mentida sense mala intenció, una petita mentida, que diria l’Esther. No és que no m’hagi agradat la pel·lícula; quan he estat atent he pensat que valia el preu de l’entrada. Desgraciadament, la major part de les dues hores tenia el cap en una altra banda.

He pensat en la mare i en el dia que va morir. Recordo que no entenia res quan el pare de l’El ens va venir a buscar al cinema i ens va dir que la mare havia tingut un accident, i quan ens va acompanyar a casa i vaig veure un cotxe de policia a l’entrada. He pensat que la vida és una cosa molt valuosa i precària, que és fàcil donar-la per descomptada. Dimarts, la Suzi em va enviar el guió del seu curt, de quinze pàgines. Un cop el tingui fet, l’enviarà a agents i productors per generar interès en el guió de la seva pel·lícula. I mentre l’Ivy i jo érem al Wimbledon Odeon, he imaginat com seria ser director d’una pel·lícula en lloc d’un anunci de paper higiènic. Però ara ja no es tracta només de mi, oi? Ara la meva obligació és amb els meus fills i la seva mare. Ingressar diners al banc i posar menjar a taula. I els meus pensaments han tornat a girar; recordar, fabular, neguitejar-me, imaginar.

—Què creus que volia dir aquell personatge, el capellà —diu l’Ivy tot pujant el turó cap a The Village—, quan deia allò que «Mai és molt més llarg que per sempre»?

—Hi sortia un capellà? —pregunto.

L’Ivy para de caminar.

—Has vist la mateixa pel·lícula que jo, oi?

—Si fa no fa —dic, i llavors li parlo del dia que la meva mare va morir.

És divendres a la tarda i falten menys de tres setmanes per Nadal, o sigui que el pub està tan ple com el sac de regals del Pare Noel. Per sort, en Joe i jo trobem una taula per a nosaltres sols, en un raconet. Per segona vegada en una setmana he aconseguit envoltar-me d’un camp de força d’inacostabilitat. Dimarts passat va ser el vestuari de pacient mental; avui són quatre quilos de Limburger. Aquesta tarda hem anat a una reunió preproducció per a l’anunci de formatge, on el client ha regalat a tothom un tros gegant de producte. Mentre el repartia, el director de màrqueting ens ha informat amb orgull que aquest formatge havia estat votat «el setè més pudent» del món. I saber que hi ha sis formatges que fan més pudor que aquest és suficient per provocar malsons ben estranys a qualsevol. Hem tardat dues hores a enllestir els detalls del rodatge, dues hores en una habitació petita amb vuit trossos grossos com caps del setè formatge més pudent del món, i els radiadors a tota pastilla. I malgrat que el guió gairebé pudia tant com el seu objecte, he somrigut i he estat atent i he rigut i he dit a tothom que era un gran privilegi treballar amb ells. I no sols perquè sóc un professional consumat, sinó perquè a en Joe li encanta aquesta faramalla i jo necessito en Joe.

Sembla que la meva obsequiositat ha funcionat, perquè, a més de fer pudor de formatge, en Joe desborda bonhomia. Torna a la taula amb dues gerres i una gorra d’elf posada amb una inclinació desenfadada.

—L’elf bo —diu, alçant la gerra.

—Molt graciós —dic; encara que no faci gràcia, se m’escapa el riure.

—Vinga, ara que estem imbuïts d’esperit festiu, tinc un regal per a tu… —En Joe treu alguna cosa de la cartera, que resulta que és un sobre marró A4. Me’l passa per sobre la taula.

—No calia —dic, i agafo el sobre i me’l guardo a la bossa.

—D’acord —diu en Joe—. T’ho diré, és per fer…

—Quant?

—Ostres, a la merda —diu en Joe, perdent ràpidament tot l’esperit festiu—. Ho donaré a un altre. Algú capaç de ser agraït.

—Què t’agafa, ara? Per què et poses arrogant? Tant se te’n dóna el que pensi del guió, només si dic sí o no.

En Joe inspira i sospira.

—Escolta, entenc que ara, tot d’un plegat, tinguis altres prioritats, i m’alegro que t’hagis tornat tan complaent. Però m’agrada el que faig, m’ho passo bé. I quan et poses tan condescendent amb mi… —alço les celles—, sí —diu en Joe—, sé què vol dir condescendent, vol dir que et comportes com un imbècil cregut. I quan et comportes com un imbècil cregut, mira, no sé si tinc ganes d’aguantar-te. No sé si m’entens.

Fa anys que conec en Joe, el conec prou per no prendre’m aquesta esbroncada massa personalment. Sobretot quan ja va per la tercera gerra. I tanmateix no fa mai gràcia que et diguin que ets un imbècil cregut.

—Ostres, frena! Que era una broma. Era una puta broma i ja està.

—Sí? Doncs no tenia gaire gràcia.

—Ah, no? Però «l’elf bo» sí?

En Joe està a punt de dir alguna cosa, però decideix fer un altre bon glop de cervesa.

Aixeco les mans com rendint-me.

—Perdona’m. Per a què és? El guió.

—Tampax.

Tanco els ulls i compto fins a tres mentalment. Quan els obro una altra vegada, en Joe em mira amb els braços plegats i impassible.

—Quant? —pregunto.

—Sis.

No dic res.

—Sis està de puta mare —diu en Joe—. Per un dia de rodatge.

—Una condició.

—Quina? Amb què em sortiràs, ara?

Trec un sobre de la meva bossa. A dins hi ha el guió de la Suzi, que ja té títol: Reinterpretant Jackson Pollock, o senzillament Pollock, com ens hi referim després d’uns quants correus, trucades i revisions de guió. Passo el sobre a en Joe.

—Què és?

—Obre’l.

En Joe l’obre. Es mira el títol a la primera pàgina, assenteix i passa a la pàgina u. Quan ha acabat de llegir, en silenci i sense aixecar el cap ni una sola vegada, jo m’he acabat la meva gerra mentre en Joe amb prou feines ha tocat la seva.

—I? —diu, en acabat.

O sigui que l’hi explico. Li parlo de la Suzi, del seu guió i de les seves deu mil lliures. En Joe em torna el sobre i fa un glop mesurat de la seva gerra.

Miro el sobre i després en Joe.

—Què?

—Està bé. El títol és una merda.

—Només això? —pregunto.

—Què em demanes, William? Si m’agrada? Si hi vull invertir? Si em sembla bé que treballis per a una productora dels collons? Què?

—T’agradaria produir-la?

A en Joe li agrada fer veure que està per sobre del sentiment, però en el fons és un malparit molt tou, i se li escapa un somriure involuntari.

—Jo? —diu, apuntant-se al pit amb un dit.

—Sí —dic.

En Joe s’acaba la gerra d’una tirada, rota i recompon la seva façana de fastiguejat de la vida.

—D’acord —diu—. Per què no?

Quan surto del Goose, la tarda de divendres s’ha acabat i ha començat el vespre de divendres. No vaig fent tentines pel carrer, però tindria dificultats per passar una maroma. Avui l’Ivy treballava en un anunci de perfum, o sigui que pot ser que hagi tornat fa una hora o no torni fins d’aquí tres hores. Li truco però em surt el contestador. Encara no són les set quan el meu metro arriba a Wimbledon, però el sol fa estona que s’ha post i sembla més tard. Em pesen les cames i tinc la bufeta plena quan pujo cap a The Village, i aquesta nit el trajecte es fa llarg. Quan arribo a dalt de Wimbledon Hill, el carnisser extorsionador està a punt de plegar. Se m’ha passat força la trompa, però encara tinc prou alcohol a l’organisme per entrar per pròpia voluntat i deixar que m’extorsioni més de quaranta lliures per un filet de vedella, uns quants talls de cansalada i una tira de salsitxes.

L’Ivy no ha tornat, o sigui que poso la ràdio forta, obro el vi i em poso a cuinar. Començo a sentir-me a casa en el pis, i mentre el menjar es cou, pico els coixins, dono menjar al peix i miro les lleixes de llibres, tot fullejant la selecció de novel·les inacabades de l’Ivy i llegint els paràgrafs on els va deixar.

Poso dos plats a taula, improviso una palmatòria amb una ouera i poso una cosa acústica a l’iPod. L’Ivy fa quatre mesos que és una part significativa de la meva vida i als nostres fills els falta la meitat de l’embaràs per néixer, per ser humans petitons arraulits amb nosaltres al llit. I, tot i això, cap dels dos ha dit les paraules significatives. O almenys no les ha dit sense tenir la boca plena de caixmir.

Quan vivia amb la Kate ens dèiem «t’estimo» cada nit abans d’anar a dormir. Menys quan no ens ho dèiem. A les nits —i n’hi va haver unes quantes— que anàvem al llit barallats, les dues paraules quedaven sense dir. Que era exactament com si ens diguéssim: no t’estimo, aquesta nit no. O sigui que m’agrada que l’Ivy i jo no deixem anar aquestes paraules per costum, convertint-les en un lloc comú les nits que les diem i en una arma les nits que no. Però jo l’estimo, i aquesta nit l’hi diré.

Estic adormit al sofà quan sento que l’Ivy pica fort a la porta i tardo un moment a recordar on sóc. Segons el rellotge de la llar de foc, són gairebé les nou. Tornen a trucar, el ferro extra a la dieta de l’Ivy deu fer efecte, perquè sona com si estigués a punt d’arrencar la porta de les frontisses. Crido que ja hi vaig, encenc l’espelma, em miro al mirall i, com que sóc un tio divertit, extravagant i sonat, em descordo la camisa fins al llombrígol, agafo una flor del gerro i me la poso entre les dents. L’Ivy torna a martellejar la porta.

—Ja va —crido. Però amb la flor a la boca sona més com «Agà».

No em passa pel cap preguntar-me per què l’Ivy truca i no obre amb la clau. Sovint truca quan torna d’un rodatge; té la furgoneta plena de maquillatge i equipament car, i cada vegada li costa més pujar les capses al pis.

És una sorpresa descomunal trobar-me el seu germà, en Frank, a la porta.

—No calia… —diu.

—Frank —dic, amb la gerbera a la boca.

—Però ja que t’hi poses… —I en Frank em fa una abraçada tan forta que em fa venir mal de cap—. Caram, tu —diu, deixant-me anar—, què és aquesta olor?

—Limburger —dic, cordant-me la camisa.

—Hòstia! Qui és que ha estirat la pota? Quan ha passat?

—És un formatge.

—Què dius? No em convides a passar o què?

Un cop faig entrar en Frank i la seva maleta al pis com cal, li pregunto què fa a Londres, i ell divaga sobre amics, feina, la seva germana i l’espontaneïtat.

—I quan ho heu… decidit, això?

En Frank arronsa les espatlles i deixa anar aire entre els llavis com si fes pets.

—Ai, no ho sé, fa un parell d’hores. A l’hora de dinar, potser. —Veu la taula parada per a dos, l’espelma cremant a l’ouera, i fa una ganyota de disculpa—. Ostres.

—No hi pateixis —dic—. He fet molt menjar.

—Què soparem?

—Boeuf bourguignon.

—Que refinat!

—Una copa?

—Saps què et dic? Tu vés a la dutxa que jo obriré aquesta ampolla —diu, i treu una ampolla de merlot de la maleta—. Negre! Dec ser vident.

I estic tan perplex que faig exactament el que em diu. Quan torno a la sala —net, eixut i amb roba que no fa pudor de formatge—, l’Ivy ja ha tornat i totes les finestres estan obertes, deixant entrar l’aire fred de l’hivern.

—Hola, amor —diu l’Ivy des del sofà—. Endevina qui ve a sopar! —I malgrat que em senti una mica forçat, ric.

Faig un petó a l’Ivy al front.

—Que tens calor?

—Què? No, per què?

—Les finestres.

—Les he obert jo —diu en Frank, ventant-se amb una mà davant del nas—. Perquè se n’anés la ferum d’aquell fromage.

—Fromage? —pregunta l’Ivy.

Li parlo del formatge, i un cop ha quedat clar que l’Ivy no en pot menjar i en Frank no en menjaria encara que es morís de fam, embolico el tros pudent i suós de Limburger dins de tres bosses de plàstic i el llenço en un contenidor de davant de casa. Si més no, allunyarà les guineus.

Mentre en Frank i l’Ivy es posen al dia i comparteixen bromes seves, jo desparo taula i ataco el boeuf bourguignon amb un bon glop del vi d’en Frank. Mengem amb els plats a la falda, davant de la tele i de costat, enxubats, al sofà. En Frank, en una punta, té les espatlles tan amples com un supermalvat, i jo quedo espremut en dos terços d’un coixí a l’altra punta, amb el braç dur del sofà que se’m clava a les costelles. El germà petit de l’Ivy està d’un humor bevedor, i m’hi està arrossegant.

—William, la copa —crida si fa no fa cada cinc minuts.

I s’estira per davant de l’Ivy per assegurar-se que la meva copa estigui plena a vessar.

—I què? —dic, en el to més despreocupat que puc—. Et quedes a dormir?

—Et sembla bé, William?

—Fisher.

—Això, Fisher.

—Tens plans per a la resta del cap de setmana? —pregunto, intentant que no se’m noti massa que me’l vull treure de sobre.

No és que no m’agradi en Frank, és el «noi simpàtic» per antonomàsia: gros, adorable, senzillot i divertit, d’una manera sorollosa i una mica soca. No és difícil imaginar-nos sent amics (o, anant una mica més lluny, sent la mena de cunyats que poden passar una tarda al pub sense les dones respectives, en el cas que en Frank encara en tingués). Tanmateix, imaginar-nos tots tres asseguts al sofà passant un cap de setmana tranquil ja em costa més de pair. Tenia plans per a aquest vespre, i no incloïen un dentista de més de cent quilos.

—Hem pensat que el podríem passar junts —diu l’Ivy, cosa que no aclareix res.

—Entesos —dic.

I quan intento passar el braç per les espatlles de l’Ivy, em trobo les d’en Frank.

—William! La copa!

I abans que m’hi pugui negar, em trobo el coll de la nostra segona ampolla a la cara. En Frank comença a servir, però l’ampolla està gairebé buida i només pot omplir-me la copa fins a un dit de la vora.

—Apa aquí! N’obro una altra o què?

I quan s’aixeca del sofà, l’Ivy i jo ens posem còmodes en l’espai alliberat de sobte.

Mentre en Frank tria una altra ampolla de vi, miro l’Ivy i li faig una arronsada d’espatlles subtil: espatlles que s’aixequen, canells que giren endins, cap que es decanta a la dreta, ulls que s’esbatanen, tots els moviments mesurats al mil·límetre. «Què passa?». L’Ivy arrufa les celles: «Què vols dir?». Alço les celles, assenyalo amb la barbeta per sobre l’espatlla en Frank, que batalla amb un tirabuixó: «El teu germà!». L’Ivy es mossega el llavi de baix, fa una sacsejada de cap ínfima: «Ara no». Abaixo una comissura del llavi i sospiro: «D’acord».

—No interrompo res, espero —diu en Frank, tornant a entaforar-se al seu lloc al sofà.

Començo a contestar, però l’aire em surt de cop dels pulmons quan torno a estar comprimit en una punta del sofà.

—La copa —diu, passant el braç per davant de l’Ivy i omplint el meu merlot amb pinot noir fins que el líquid vessa.

Quan jo era petit i vivia amb els meus pares, no hi havia tant de sexe a la tele, però quan n’hi havia, el pare saltava del seient com si l’haguessin electrocutat i canviava de canal. Més endavant, quan jo era adolescent, ell sortia de l’habitació, rondinant i murmurant, i no tornava fins que la fastigosa escena havia acabat. I, per estrany que fos, allò no es pot comparar amb veure una pel·lícula amb escenes pujades de to en companyia de la meva xicota embarassada i el seu tros de germà. L’estratègia d’en Frank per suportar escenes de sexe incòmodes és no parar de fer comentaris estrafent veus còmiques i accents regionals.

«Hola! Algú té ganes de jugar! Això que tens a la butxaca és un plàtan o és que estàs content de veure’m? Ha, ha, ha. Deixa que t’ajudi amb aquests, nena… Oooh, roses i de blonda, que entremaliada. I ja els tenim fora! Dolentota! Ens instal·lem a la taula de la cuina? Tant se val els plats, demà passem per Ikea i llestos. Agafa un frankfurt, ha, ha. Quina cara que fa ell! Sembla que estigui fent els mots encreuats. U vertical, quatre lletres, comença per C i acaba per U… C-L-A-U! Salut, reina, què t’ha semblat? Ha, ha, ha, ha!».

I mentre dura aquest monòleg insofrible, espero, reso, perquè l’Ivy li digui que calli, però ella no diu res. I ara, quan la miro dissimuladament, veig per què. Aixafada entre nosaltres com una flor pansida, l’Ivy encara està asseguda però la barbeta li ha caigut sobre el pit. Li aixeco el cap tan delicadament com puc i veig que té els ulls tancats. Un petit ronc se li escapa dels llavis oberts.

En Frank té el comandament i li demano que abaixi el volum, cosa que fa que miri la seva germana adormida.

—Ah, caram —diu, acariciant la galta de l’Ivy amb el dit índex—. I tant —diu, apuntant la tele amb el comandament—. Traiem aquesta merda?

Em penso que en Frank es refereix a la tele, i que està a punt per anar-se’n al llit. Però en lloc d’això es posa a canviar de canal passant per deu mil programes fins que troba una pel·lícula de Chuck Norris en un canal satèl·lit desconegut.

—Una mica de Chuck? —pregunta.

Viure amb una nòvia prenyada significa que no gaire sovint (tal com a l’infern no gaire sovint es fa un concurs de ninots de neu) puc beure en excés i mirar pel·lícules d’acció a la tele. Per què no, doncs? Deixo que en Frank em torni a omplir la copa, agafo la mà de l’Ivy dorment i m’acomodo al meu raconet del sofà. No és el que havia pensat fer (què ho és?), però en una nit freda de divendres podria ser molt pitjor. Tot i amb això, aquest matí m’he llevat a dos quarts de set, i després de la reunió d’aquesta tarda, de la cervesa amb en Joe i del vi amb en Frank, el dia em pesa. En Chuck Norris tot just ha rebentat, atonyinat, apunyalat i escanyat fins a la mort cinquanta malvats quan els ulls se’m comencen a tancar. Dic a en Frank que me’n vaig a dormir, i faig aixecar l’Ivy al tercer intent. En Frank s’ofereix a rentar els plats, l’Ivy els eixuga i jo —decidit a no quedar-me enrere— m’entesto a desar-ho tot. No hi ha lloc per a tres persones rere la barra d’esmorzar (sobretot si una és grossa com en Frank), i és un miracle que no trenquem res durant l’incòmode procés.

Un cop nets, eixuts i desats els plats, ens diem bona nit. En Frank em dóna un cop de puny amistós a l’espatlla abans de fer una abraçada llarguíssima a l’Ivy. Fa un petó al cap a la seva germana i li diu que l’estima. L’Ivy diu a en Frank que també l’estima abans de posar-se de puntetes per fer-li un últim petó de bona nit. Que és tot molt reconfortant per a ells dos, però deixa sense vent les veles del meu vaixell de l’amor. Si ara dic a l’Ivy que l’estimo, semblarà que m’hi afegeixo per no ser menys.

Els divendres a la nit s’han convertit en les nits del llibre de l’infant. El llibre es titula amb encert Compte enrere del teu fill: Guia setmana a setmana dels canvis del teu cos i del desenvolupament del teu fill. Cada setmana en llegim un capítol; aquesta setmana toca el capítol 19, i llegeix l’Ivy. Em diu que s’estan formant els nervis que connecten els cervells dels nostres fills amb els seus músculs i òrgans. Ara tenen tants nervis com un adult, i els nostres nens acabats de connectar poden reaccionar en resposta a un impacte.

—Com que es presenti el seu oncle inesperadament?

—Calla i escolta —diu l’Ivy.

—Tenia una flor entre les dents —dic—. I una espelma. No entre les dents, a taula.

L’Ivy es posa un dit als llavis.

—M’ho ha explicat en Frank.

Continua llegint. La placenta està formada del tot, però encara creix. A les genives dels nens s’estan formant els gèrmens de les dents. Tenen llengua. Els nens estan coberts de borrissol i d’una substància cerosa que manté la pell elàstica. Tindrem els nens amb nosaltres d’aquí divuit setmanes, i per molt pèl, cera i gèrmens de dents que tinguin, no tenen nom.

—Què et sembla Angus?

—Una mica escocès —diu l’Ivy.

—Doncs Hamish.

L’Ivy riu.

—M’agrada Agatha.

—I si és nen?

—Què et sembla Dashiell?

—Això és un nom?

—Va escriure El falcó maltès.

—Aggy i Dash —dic—. M’agrada.

L’Ivy fa una ganyota.

—Em sembla que a mi no.

—Com es diu el fill d’en Frank?

—Freddy —diu, sospirant. I s’ha acabat el moment de pau.

—Què ha passat entre ell i…?

—La Lois. En Frank se n’ha anat de casa.

—Què ha passat?

—Res… el de sempre.

—Ell li ha fet el salt?

—No.

—L’hi ha fet ella?

—Xxxt, vols? És a l’habitació del costat.

—Només preguntava qui era el dolent —faig en un xiuxiueig teatral.

—No cal que et faci tanta gràcia. És molt trist. Els hauries d’haver vist quan es van conèixer… eren… estaven fets l’un per a l’altre. Tothom ho deia. —L’Ivy deixa anar l’aire a poc a poc, i branda el cap—. És una tragèdia… una tragèdia.

—Em sap greu, no pretenia… no.

L’Ivy em somriu.

—Suposo que la vida és així de vegades. Les coses canvien, les persones canvien.

I ho diu amb tanta sinceritat i tanta introspecció que experimento una fiblada de paranoia, com si, en certa manera, aquests sentiments també s’apliquessin a nosaltres. Decideixo (parafrasejant l’Esther) tirar-me menys pets i comprar més flors.

—Quant temps es quedarà? —pregunto.

—No gaire.

—Quant de temps és això?

L’Ivy arronsa les espatlles.

—És el meu germà.

—És bon tio, no et pensis que no em cau bé, però en aquest sofà no hi cabem tots tres. —Pretenia ser una broma, però estic una mica empipat i em surt massa sec—. Necessitarem una embarcació més gran —dic, intentant alleujar l’ambient.

—Sempre pots seure a la butaca —diu l’Ivy.

«A la meva no puc seure-hi».

L’Ivy té una butaca, és veritat. Una que va trobar en una botiga de segona mà i que va rascar, encolar, farcir, envernissar i entapissar amb un vellut estampat de roses. Però res d’això fa que sigui còmoda: és com intentar relaxar-se sobre una carcassa amb una manta de flors a sobre. En canvi la meva butaca és marró xocolata, articulada, té una bossa per a les revistes i està tan encoixinada que podria parar un tren descarrilat. Podries llançar-hi un nadó des de la finestra d’un tercer pis i el farcellet rebotaria i després s’adormiria. N’hem parlat, per descomptat, però segons l’Ivy la meva butaca no fa joc amb la seva catifa, les seves cortines i el seu sofà.

—La pell fa joc amb tot —vaig dir.

—Llavors farà joc amb tot a l’habitació dels convidats, oi? —va dir l’Ivy, estic segur que pensant-se que feia gràcia.

Ho vaig deixar córrer, perquè això és el que es fa, oi? Et compromets, cedeixes, t’adaptes, ho deixes estar. És el que hauria de fer ara, però (la culpa és d’en Frank) he begut massa vi per deixar-ho.

—A la meva no puc seure-hi —dic en veu alta.

L’Ivy em mira —ja hi tornem a ser— com si l’hagués decebut.

L’habitació dels convidats és al costat de la nostra, i a través de les fines parets sentim com en Frank ensopega i fa soroll. Per la sobtada cacofonia de trets, explosions i crits, en Frank ha posat el meu televisor HD de quaranta-dues polzades. O sigui que ara em toca a mi fer cara d’exasperació.

L’Ivy s’aixeca del llit, pica a la paret i crida.

—El volum! —El so es redueix a la meitat i només és fort. L’Ivy torna a picar a la paret—. Més!

—Perdona! —brama en Frank.

El volum es torna a abaixar i ara només és un soroll sord irritant a través de l’envà.

—No m’has contestat —dic—. Quant temps és no gaire?

L’Ivy es torna a ficar al llit.

—No ho sé. Una setmana, un parell de setmanes, potser.

—Falten tres putes setmanes perquè sigui Nadal.

—D’acord, se n’anirà abans de Nadal.

—D’acord —dic.

L’Ivy apaga el seu llum. I cap dels dos diu «T’estimo».

Després que s’acabés la pel·lícula de Chuck Norris, vaig sentir que en Frank s’aixecava del llit i es posava a remenar per l’habitació. Sonava com si muntés mobles, i fins que no vaig sentir més trets i l’espetec d’un motor potent i conegut, no em vaig adonar que havia trobat i endollat la meva Xbox i jugava a Grand Theft Auto. L’Ivy, per descomptat, dormia com un soc i roncava com una serradora. Després de Grand Theft Auto, en Frank en va posar un d’acció letal que no vaig poder identificar, i després vaig estar gairebé segur que era Resident Evil. No sé a quina hora em vaig adormir, però no va ser abans de les dues, i quan finalment em vaig endormiscar el cervell em va quedar encallat en un bucle aspre i inquietant: l’Ivy i uns convidats sorpresa, primer els nens («no passa res») i ara en Frank. El meu son estava infestat dels habituals somnis estressants (portes tancades, claus perdudes, una cadira grinyolaire), i quan em desperto, poc abans de les set, és gairebé un descans. Encara és fosc rere les cortines, però el rellotge de la tauleta de l’Ivy fa prou llum per il·luminar-li la cara. Sembla que somrigui dormint, però potser és que té la cara aixafada contra el coixí. Li faig un petó a la galta, baixo del llit, em poso uns pantalons de córrer i una samarreta i surto de l’habitació.

Estic assegut al sofà prenent un cafè i llegint el capítol en què l’Ivy va abandonar Catch-22, quan en Frank apareix en calçotets. I realment és un espècimen: ossos gruixuts i músculs grossos coberts d’una capa de greix i pèl. Quan vam anar a veure els Lee a Bristol, l’Ivy va dir «gibó» al seu germà, i la realitat mig despullada només és un petit pas evolutiu enllà, ara que el tinc al davant, badallant i rascant-se l’aixella. En Frank sembla que acabi de sortir d’una cova i no d’una habitació.

—Bon dia, noi —diu en veu forta; em poso un dit davant dels llavis i assenyalo al passadís, cap on l’Ivy encara dorm, espero.

En Frank fa una ganyota volent dir «que burro que sóc» i va a buscar cafè a la cafetera. Ve i es deixa caure al sofà al meu costat, amb les cames plegades sota el cos i un genoll gros i pelut fent pressió contra la meva cuixa. La bragueta dels calçotets està oberta i veig més del que voldria per l’obertura de la roba.

—Bon dia —torna a dir en un xiuxiueig teatral—. Has dormit bé?

—No gaire —dic.

En Frank assenteix com si no li interessés gaire.

—Què llegeixes? —diu, tot abocant-se sobre meu per agafar la novel·la del braç del sofà. Tanco els ulls quan el seu tors m’omple el camp de visió i un pèl d’alguna banda em fa pessigolles a la galta.

Quan torno a obrir els ulls, en Frank està inspeccionant la coberta de Catch-22.

—Un clàssic —diu, rient—. Major Major Major Major.

Però no entenc la broma.

En Frank beu cafè, es rasca la panxa i s’estira expansivament.

—No tens fred? —pregunto. Esperançat.

—No en tinc mai —diu, fregant-se el pit ple de pèls—. Però em moro de gana.

Em passen pel cap les quatre salsitxes caríssimes que vaig comprar ahir per esmorzar aquest matí.

—Hi ha cereals a l’armari —dic—. Tu mateix.

—Me’n posaré —diu, i salta del sofà i aterra amb un espetec en el terra de fusta.

—L’armari de sobre la pica —dic—. Els bols a l’esquerra, les culleres al calaix de la teva dreta.

En Frank tria una capsa de Bran Flakes i n’aboca una muntanya en un bol. Es tira un pet i no fa cap comentari.

—En vols? —pregunta, sacsejant la capsa de Bran Flakes.

—No tinc gana —dic, cosa que només és veritat en part. Espero que l’Ivy es llevi per poder preparar sandvitxos de salsitxes molt cares.

En Frank obre la nevera.

—Llet, llet, llet —diu—. En tens de sencera?

—Només desnatada, em sembla.

En Frank sospira.

—Què hi far… ei, tu! Ara t’escolto. No et fa res, oi? —diu, deixant les salsitxes sobre el taulell.

—De fet…

L’Ivy entra a la sala d’estar, badallant i fregant-se els ulls.

—Bon dia, nois.

—Bon dia, germaneta. Et vénen de gust unes salsitxes?

—Oh, que bé —diu l’Ivy—. La paella és a l’armari del costat del rentaplats.

—Rentaplats? M’hauria anat bé saber-ho ahir, no et sembla?

—Últimament és més aviat un trencaplats. El vaig deixar de fer servir quan em va trencar la meva tassa preferida.

—Hi ha cafè fet —dic.

—No, ja no en queda —diu en Frank—. En faig més?

—Ets un sol —diu l’Ivy al seu germà.

Estic a punt de dir alguna cosa per posar el marcador com cal, però els mots tenen un regust mesquí als meus llavis i els converteixo en un badall llarg i sorollós. L’Ivy s’asseu amb mi al sofà. Em fa un petó a la galta i em pica l’ullet: una coseta només per a nosaltres dos que em diu que li sap greu i que em perdona, i que tots dos som ben ximples, i que encara sóc el primer home del món per a ella.

—Que no menges? —pregunta.

Brando el cap.

—Vaig a córrer.

—Si t’esperes mitja hora, vinc amb tu —diu en Frank.

Està fregint les salsitxes i l’olor i el soroll que fan a la paella m’està tornant boig. Miro l’Ivy amb una expressió conspiradora i suplicant; ella em correspon amb un somriure de complicitat i fa un cop de cap en direcció a la porta.

—T’esperaria —dic—, però si no hi vaig ara no hi aniré.

—Un altre dia —diu en Frank.

—Què t’hi jugues que sí —dic, però no li aconsellaria que s’hi jugués gaire.

No sé quanta estona corro, però he fet un bon tros de Wimbledon Common, i estic esgotat i sense alè quan torno a pas lleuger fins al nostre carrer. Segur que he estat fora prou temps perquè en Frank s’hagi acabat el seu esmorzar —el meu esmorzar—, s’hagi dutxat i s’hagi tapat el barril pelut amb una mica de roba. O és el que t’imaginaries. Quan entro al pis sento un cop fort, el so —ves per on— de la porta del lavabo tancant-se amb en Frank a dins. Com si l’animalot pelut estigués espiant a través de les persianes, tot esperant que jo fiqués la clau al pany per córrer, rient, cap al lavabo. L’Ivy està estirada al sofà, llegint.

—Hola, rei —diu, i s’incorpora i deixa el Catch-22 al braç del sofà.

Mentre faig estiraments agafat al marc de la porta, l’Ivy baixa les cames del sofà i va a la cuina, on agafa un drap i omple una gerra amb aigua. Embarassada de dinou setmanes de bessons, sembla alarmantment grossa i es mou amb la solemnitat corresponent.

—Té. —Em dóna l’aigua.

Em bec la meitat de l’aigua d’un glop i m’eixugo la suor de la cara i el coll amb el drap.

—Perdona això de les salsitxes —diu, tornant a seure al sofà—. I el boeuf bourguignon.

—Tranquil·la —dic, i vaig cap a la butaca a asseure’m.

—Nooo —diu l’Ivy, i assenyala el terra davant del sofà.

—No sé per què et preocupa una mica de suor —dic—. Estarà tot ple de vòmits, pipís i caques d’aquí a uns mesos. Tot.

—Que maco, oi? —diu l’Ivy, que em posa les mans a les espatlles i em comença a fer un massatge.

Em relaxo sota les seves mans i ella em fa petons al clatell. Sento en Frank que canta sota la dutxa. No sé què canta, però sembla capaç d’entonar una melodia.

—N’hi ha un que està content —dic.

—Aguanta una mica —diu l’Ivy—. Ho ha passat malament. Sé que pot ser una mica animalot, molt animalot, de fet.

—Un Animalotus maximus?

—Sí. Molt graciós. —L’Ivy em fa pressió amb els polzes a la carn del coll, pujant des de les espatlles cap a la base del crani—. En fi —diu—, sé que no s’han de tenir favoritismes, siguin germans o no, però mira, en Frank és el meu preferit. El més proper en edat, i sempre em feia costat a l’escola.

El crani i les temples em fan pessigolles sota els dits de l’Ivy i deixo anar un gemec greu, que espero que comuniqui tant que l’escolto com que valoro el que l’Ivy li està fent al meu cap.

—A l’escola secundària encara va ser pitjor —diu—. Les cicatrius, saps? A l’escola dels petits, no ho sé, potser els nens eren massa innocents, o potser els feia por carregar-se-les. Però quan vaig anar a la secundària… Caratallada, Cara de Friqui, Nòvia de Frankenstein…

La producció publicitària en què ens vam conèixer l’Ivy i jo es deia Petits Monstres: quatre anuncis on sortien nens transformats en diversos personatges de pel·lícules de por: vampir, home llop, zombi i, per descomptat, monstre de Frankenstein. No és el primer cop que penso que devia ser molt incòmode per a ella.

—Hi havia un malparit —continua l’Ivy—, l’Aaron Harding. Em deia Closcot, com si estigués desmuntada i no se’m pogués tornar a muntar. De tots els malnoms, aquest va ser el que va durar més. Taral·lejava la cançoneta a classe i els altres nens es posaven a riure. I quan em posava vermella, les cicatrius es ressaltaven com tires de cansalada… no, com… ai, no ho sé, no sé fer símils.

—Almenys saps de què es tracta. —Intento aixecar-me, però l’Ivy em fa pressió a les espatlles i em continua manipulant els músculs de l’esquena—. El prohibirem —diu.

—El què, els símils?

—No, el Closcot Rabassut. Per boterut.

—Molt poètic.

—És la teva influència literària —dic.

—Què, boterut?

—Sí, senyora. Com barbofejar, esbufumar, girosgirar.

—Jo de tu ho deixaria abans d’embalar-me més. El cas és que, quan feia tercer, i per la manera com tenim els aniversaris, en Frank només anava un curs per davant meu. I sempre ha estat un gegant, feia quatre quilos no sé quant quan va néixer, pobra marona meva. Doncs això, que quan feia segon en Frank jugava a rugbi amb l’equip de tercer. Com l’horrible Harding.

—Excel·lent —dic—. I li va aixafar el nas?

L’Ivy riu.

—En Frank? És un tou, no ha pegat a ningú en sa vida. No, va ser molt millor. Va fer córrer que en Harding tenia el penis petit.

—I el tenia?

—Segons en Frank, no. Però tampoc era prou gros perquè el rumor no corregués. En Frank el va començar a anomenar Aglà en lloc d’Aaron, i després la resta de l’equip va començar a dir-li Aglà, i després tothom de la seva classe i al final tota l’escola. El més divertit és que al final de quart ningú em deia Closcot; de fet, en general s’havia acabat el costum de posar malnoms a la gent. Però a ell li van dir Aglà fins al dia que va marxar.

—Tot gràcies a en Frank.

—Tot gràcies a en Frank.

El germà preferit de l’Ivy continua a la dutxa, fent gàrgares i cantant el cor de «Bohemian Rhapsody».

—O sigui que és un tou?

—Com un gatet.

—Llavors creus que el podria guanyar en una baralla?

L’Ivy riu tant i tan fort que sento la seva saliva, els seus mocs o totes dues coses al clatell.

—Ai, perdona! —diu—. És que… te’n recordes de Tom i Jerry, quan el buldog sacseja el Tom d’un cantó a l’altre com una nina de drap?

—No havia nascut —dic—. Era en color?

L’Ivy em pega a l’orella.

—Si continues així t’atiaré el meu buldog.

En una variació del vespre anterior, en Frank s’adorm davant de la tele mentre l’Ivy està tan desperta com una nena de cinc anys tipa de pastís de xocolata, i em parla del que ha fet, em pregunta què he fet jo, es belluga al seient i fa comentaris i opina de tot, des de la pel·lícula del dissabte a la nit fins al color dels meus mitjons. Després que en Frank es desperti bruscament (amb el dit moll de la seva germana ficat a l’orella) i se’n vagi al llit, l’Ivy decideix que hem de sortir a fer un volt.

—Són gairebé les onze —dic.

—I què?

—I és hivern.

—Sí?

—I estàs embarassada de dinou setmanes. De bessons.

—Ja —diu l’Ivy—, segon trimestre, nen! Vés a buscar l’abric.

Dir que salta del sofà seria una exageració, però es posa dreta en menys d’un minut, cosa que, ateses les circumstàncies (aproximadament vuit quilos de més de pes corporal), és admirable.

Ha passat l’hora de les vomitades. L’àmplia extensió d’herba flonja està en silenci mentre donem la volta a l’estany dels ànecs i anem cap al bosc més espès del Wimbledon Common pròpiament dit.

—Fa por —diu l’Ivy—. Estàs acollonit? Segur que estàs acollonit.

—El que estic és glaçat.

L’Ivy em té agafat pel braç i m’estira cap a ella.

—Em sobra escalfor —diu—. Arrauleix-te.

—Espero que no tinguis pensat convertir això en un costum.

—Xxxt. No ho espatllis. Estaré tirada al sofà les pròximes disset setmanes. Aprofita-ho, ara que pots.

—No sembla gaire, oi? Disset setmanes.

—No, no; aviat serem quatre.

—Espero passar molt de temps aquí amb els bessons. Pícnics, bicis, estels.

—Caceres del tresor.

—Barques de paper.

—Veus aquells arbres? —diu l’Ivy.

—No veig res.

—A la tardor estan plens de castanyes. Centenars i centenars de castanyes.

—Esperem que siguin nens, llavors.

L’Ivy em dóna un cop amb l’espatlla.

—Era la campiona de fer castanyes a casa, per si t’interessa. El truc és deixar-les en vinagre i coure-les.

—Això no es fer trampa?

—Amb aquesta actitud no arribaràs mai a… —L’Ivy para de caminar—. Xxxt, mira…

—Què? On? —L’Ivy m’agafa la barbeta amb la mà i apunta el meu cap en direcció a una petita arbreda. Alguna cosa es mou i un parell d’ulls brillen entre el sotabosc. Se m’accelera el cor—. Què és això?

—Un womble.

—Es mengen, els wombles?

—Sí, però queden més bé en sabatilles.

Ric baixet.

—Espera, què se n’ha fet, de les sabatilles que et vaig regalar?

—Em fan massa calor als peus i el pèl de l’Oncle Bulgària em fa picor als turmells.

L’Ivy sospira.

—Les hauria de tornar.

—I ara, no, m’encanten. Però no… als peus.

El womble surt corrent dels matolls com si anés a atacar.

—Hòstia! —Aquest sóc jo.

—Calma, només és una guineu.

Ara la guineu és a vint metres de nosaltres, mirant-nos des de baix, desafiant. Sóc molt conscient de la meva respiració, mentre ens quedem quiets tots tres, mirant-nos en el silenci eixordador.

—Creus que corren gaire, les guineus?

—No siguis tan gallina —diu l’Ivy—. Té més por ella de tu que tu d’ella.

—Discutible. Detesto les guineus.

—Què t’han fet les guineus? —diu l’Ivy.

—Què han fet per mi les guineus?

—Doncs menjar-se les rates, per començar. Sense guineus ensopegaries amb rates grosses com nadons.

—Bonica imatge. Ens en podem anar a casa, si us plau?

L’Ivy pica de mans.

—Vés! Fuig!

La guineu la mira amb desdeny un segon abans de girar-se i allunyar-se com si res.

—Ho veus? —dic—. Un problema d’actitud.

—El problema amb les guineus és de relacions públiques —diu l’Ivy.

—Què?

—Sabies, per exemple, que les guineus formen unitats familiars fortes?

—No ho sabia, no.

—Doncs sí —diu l’Ivy, i es torna a posar a caminar—. I crien com boges.

—Quina sort que tenen les guineus.

—I quan arriben les cries, les tietes i les germanes de les guineus ajuden a criar-les. Fan avergonyir algunes famílies humanes.

—Des de quan ets una autoritat en guineus?

L’Ivy taral·leja totes les síl·labes de «No ho sé».

—Ho dec haver llegit.

—D’acord, ho retiro. Les guineus són extraordinàries.

—Guineu és un nom bonic —diu l’Ivy.

—Sobre el meu cadàver.

—O Vibra.

—Només si en tenim una amb superpoders.

—Quin seria el teu superpoder preferit? —diu l’Ivy, estirant-me el braç per arrossegar-me més endins del bosc obscur—. Per mi seria tenir control de la ment. O viatjar en el temps.

—Què et sembla visió nocturna?

L’Ivy es llança a una llarga i tangencial discussió sobre els pros i contres del viatge en el temps. Fa quatre mesos del nostre viatge improvisat fora de Londres, al nord-oest. L’Ivy ja devia estar prenyada aleshores, però érem innocentment ignorants del doble miracle que es desenvolupava sota el seu melic. Sembla que faci una eternitat, i en certa manera és així: dues vides, de fet. Quan no érem al llit, al cotxe o en un pub, passejàvem pel camp, sense anar enlloc ni parlar de res. No com ara. Passaran aproximadament divuit anys abans que tinguem aquesta mena de llibertat extravagant una altra vegada, però a canvi tindrem pícnics i estels i caceres del tresor i wombles i totes les castanyes que un nen pugui desitjar. Des de la meva perspectiva —sobre fang gèlid amb l’Ivy dient bestieses sobre la causa i l’efecte del quàntum—, em sembla un bon tracte. Mentre l’Ivy exposa els dilemes inherents a voler canviar la història (assassinar Hitler, salvar Hendrix), sé una cosa del cert: si pogués tornar enrere al dia que l’Ivy es va quedar prenyada, no canviaria res.