CAPÍTOL 34
Una setmana després de portar-lo a casa, el nostre fill encara no té nom.
L’Ivy ha provat d’alletar-lo, però —segurament perquè va passar els primers tres dies lluny de la seva mare, prenent el biberó— el petit T no vol o no pot mamar del pit de l’Ivy. Ella s’extreu llet, però no té cap desig de donar el biberó al nostre fill. Per això li dono jo els biberons i l’Ivy passa bona part del dia incomunicativa, arraulida en un racó del sofà (com si intentés desaparèixer rere els coixins), perduda en una boira o en les pàgines d’un llibre. El petit T no plora sovint, però més d’una vegada he vist que l’Ivy s’esgarrifava quan el sentia plorar, com si la molestés la interrupció. Malgrat tot, ara l’Ivy dorm a l’habitació dels nens, on el pot vigilar tota la nit. Abans havíem pensat que els nens dormissin en un cabàs a la nostra habitació, però, tenint en compte que va passar els primers dies en una incubadora, el mínim que podem fer, diu l’Ivy, és deixar que el nostre fill dormi a la seva pròpia habitació. Així, mentre el petit T dorm al seu cabàs, a dins del bressol, l’Ivy dorm en un sofà llit incòmode que no és prou llarg per deixar-li estirar les cames del tot. Jo dormo sol al nostre llit.
Als vespres mirem la televisió. Sopem amb un plat a la falda i tenim una conversa innòcua mentre l’Ivy s’extreu llet i jo em bec quasi tota o tota una ampolla de vi (això, a més de les dues o tres cerveses que em prenc durant el dia). He intentat treure el tema del nom del petit T, però sempre que ho faig l’Ivy es tanca en si mateixa i plora i pregunta —irritada—: quina pressa hi ha?
Un dijous fred però assolellat, un dia abans de la data que havia de néixer, enterrem el petit Daniel. El seu bessó dorm impassible al cotxet doble mentre baixen el taüt en un petit forat a terra. No hem tornat a veure en Daniel d’ençà que ens en vam acomiadar a l’hospital fa vuit dies, i ara, quan desapareix de la vista, desitjo de tot cor que l’haguéssim visitat una darrera vegada i haver-li donat un osset perquè li fes companyia. Un home ens pregunta si volem llançar terra sobre la caixa, però cap dels dos ho vol fer. L’Ivy es gira cap al cotxet, i amb llàgrimes lliscant-li per les galtes agafa amb molt de compte el petit T a coll. Amb una mà sota el seu cul i una altra agafant-li el cap, li fa un petó al front, al nas i a cada galta.
—Som-hi, fill, tornem a casa —diu.