CAPÍTOL 15

Divendres a la nit és una mala nit per a un comiat de solter. Però la necessitat s’imposa quan has d’ajuntar dotze homes; tots menys un estan casats o viuen amb algú, i la majoria tenen fills, cosa que vol dir que m’he d’adaptar als plans i les exigències de més de trenta persones. És desembre i s’han de comprar regals, treure els guarniments, anar a festes, visitar la família, portar els nens a la funció… i aquest és l’únic dia d’aquest mes en què tots els amics d’en Joe estan lliures. Demà al matí l’Ivy i jo tenim l’ecografia de les vint setmanes —l’anomenada sense ambigüitat «ecografia de l’anomalia»—, i no ha causat poques friccions que jo hi vagi amb una ressaca de ca l’ample. Però es veu que les prioritats del padrí (i les de la seva nòvia i els bessons nonats) són ben avall a la llista. En Joe no es casarà fins a mitjan febrer, o sigui que seria millor fer-ho al gener. Tanmateix, la mitjana d’edat del comiat està més a prop dels quaranta que dels trenta, i per a un depriment nombre dels assistents el gener és un mes d’abstinència voluntària o forçada. Febrer és massa a prop del gran dia perquè la Jen, la promesa d’en Joe, hi doni el vistiplau, així que estem en un bar de striptease del centre de Londres el penúltim divendres abans de Nadal.

El motiu perquè la majoria de comiats se celebrin en dissabte és que et dóna la possibilitat de distreure’t durant el dia amb karts, tir al plat, cistelleria o el que sigui. Tens la possibilitat de passar el dia i dosificar la beguda. En canvi, un divendres a la nit surts de la feina i vas de dret al pub. Hi has estat pensant tot el dia, mirant el rellotge, odiant la feina i sentint el gust de la primera copa. A dos quarts de set ja anàvem per la tercera gerra, a dos quarts de vuit hem començat amb el tequila, i a les vuit érem un eixam animat, sorollós i excessivament cordial. A les nou ens estàvem pansint a velocitat terminal i en Joe —amb els ulls alhora apagats d’alcohol i brillants de zel maníac— ha insistit perquè anéssim a «veure pits».

Estem rodejats —literalment rodejats— de dones agressivament belles, fastigosament musculades, exageradament retocades i escassament vestides. Són tots els teus somnis adolescents fets realitat, però mirant les cares (desdeny, desesperació, por, vergonya, penediment) de la dotzena d’homes borratxos del grup, qualsevol diria que estan veient les últimes notícies sobre una atrocitat brutal i incomprensible.

—Ostres, és que mira això. Mira-ho… mira-ho. Això! —diu en Malcolm, assenyalant les natges tibants com un globus de l’estríper que gronxa els malucs a pocs centímetres dels seus ulls. Sospira i es tapa la cara amb les mans.

—Què m’has de dir —diu en Tom, posant una mà consoladora a l’espatlla d’en Malcolm.

—Abans de tenir canalla, la meva dona tenia un cul com una nedadora xinesa —diu en Finn, traçant en el buit una corba fonda amb el cantell de la mà—. Ara… —Es mira les mans mig tancades, sospesant-ne el contingut imaginari i arrufant les celles com si intentés avaluar què dimonis sostenen—. Els pits, ho entenc —diu—. Alletar, i tota la pesca. Però per què tenir un fill fa que el cul et caigui darrere les cames? Que algú m’ho expliqui, a veure.

La colla fa petar la llengua, branda el cap, sospira i beu cervesa.

Aquestes són les víctimes, vells mascles, comandaments intermedis, professors, advocats, marits i pares, que no poden acceptar que ja no són jovenets de divuit anys. I això —la vida, el temps i la realitat— és l’atrocitat.

—Una mica de tacte, tita fluixa —diu l’Steve, que mira cap a mi.

—Perdona —diu en Finn, i em pica l’esquena—. No t’ho prenguis malament. Hi ha mosses que se’n surten bé, i tant que sí. Quants n’ha parit la Victoria Beckham?

—Un munt —diu en Tom.

—Això mateix —diu en Finn—. I ho faries igualment. Jo sé que ho faria.

—Dues vegades —diu en Malcolm.

—Sí, o sigui que pot ser que la teva mossa… —En Finn fa petar els dits.

—Ivy —dic.

—… et segueixi posant —diu algú, segurament en Dave.

—O sigui que potser l’Ivy… —continua en Finn—, potser no s’espatllarà. Potser ella tindrà sort, sí.

—Gràcies, tio —dic, brindant amb en Finn amb la meva gerra caríssima de cervesa aigualida—. T’ho agraeixo molt.

—De res —diu, sense percebre el sarcasme.

—Però tindrà bessons —diu l’Steve—, oi?

—Dos, sí —dic.

—Mmm… —diu en Finn brandant el cap, com si hagués decidit que l’Ivy té tantes possibilitats de tenir sort amb l’embaràs com ell de tenir sort amb l’estríper Destiny.

Ahir a la nit va ser nit de sortida. L’Ivy i jo vam tornar a anar al cinema, aquesta vegada a veure una comèdia romàntica sobre embarassos que no tenia cap gràcia. L’única escena mínimament decent era la que ja havíem vist al tràiler. Vaig seure a les fosques, menjant crispetes i preproduint el guió de la Suzi mentalment. L’Ivy es va aixecar dues vegades per anar al lavabo, i va badallar tan fort i tan sovint que se’m va encomanar. Hauríem d’haver marxat, però només era la segona vegada que sortíem i crec que cap dels dos volia ser qui hi posés fi. Després de la pel·lícula jo només volia anar a casa i tirar-me al sofà, i estic segur que l’Ivy (mal d’esquena, turmells inflats, indigestió) també. Però tenim un Frank al sofà, o sigui que tirar-s’hi ja no és el que era. Vam anar a sopar a The Village i vam passar gairebé tota l’estona en un silenci cansat i indiferent. L’Ivy havia treballat en un anunci a començaments de setmana i li vaig preguntar com havia anat.

—Va anar bé. Ja saps com va… va anar bé —va dir.

L’Ivy em va preguntar com anava l’anunci de formatge, però… què es pot explicar? «És horrible; és una merda; em sento com una prostituta…». Vaig dir que anava bé.

Vaig començar a explicar a l’Ivy el guió de la Suzi i de sobte em vaig engrescar. Li vaig explicar l’argument de Reinterpretant Jackson Pollock, i em va dir que el títol li semblava horrorós. Li vaig dir que a mi també i li vaig demanar que m’ajudés a trobar-ne un de millor, però l’Ivy no em va ajudar gaire; em va semblar que ni ho intentava. L’Ivy ha acceptat de pentinar i maquillar els actors i li vaig preguntar si hi havia pensat. No hi havia pensat. Li vaig explicar que em posava nerviós rodar una escena de sexe i vaig riure. L’Ivy va fer un sorollet, però no era una rialla.

Nadal és d’aquí onze dies i encara no hem parlat de com passarem les vacances. Sempre que he estat al país, he anat a casa el pare, però també és veritat que no havia tingut mai cap altre lloc on anar. Pregunto a l’Ivy si ja m’ha comprat el regal.

—No, encara no —diu.

Li dic que me n’haurà de comprar dos perquè el meu aniversari és per Nadal i l’Ivy diu que sí, que ja ho sabia.

—Ostres —dic—, almenys podries fer veure que t’interessa.

I em sorprenc a mi mateix. El rampell, per contingut, tímid i totalment justificable que sigui, cau si fa no fa tan bé com el bistec, que, ara que surt el tema, és una mica decebedor.

—Què vols que digui? —pregunta l’Ivy.

—No ho sé. Alguna cosa?

—No has parat ni per respirar.

—I tu no has dit ni mu.

—Estic cansada.

—Ho sé —dic—. Fa vint setmanes que estàs cansada.

L’Ivy no contesta. Talla pel mig un bocí de bròquil i no se’l menja, només deixa el ganivet i la forquilla al plat. Hauria de ser el senyal perquè jo callés, però encara vull deixar clara una cosa.

—Perdona si em fa il·lusió —dic—. És l’única cosa que tinc ara mateix.

No ho penso com ho dic, i crec que l’Ivy ho sap, però ens estem discutint i les regles diuen que l’Ivy no ho pot deixar passar.

—L’única cosa? —diu.

—Volia dir l’única cosa que tinc meva. L’única cosa que faig només per mi.

—Molt bé. Llavors potser que et busquis una altra maquilladora.

—No siguis així.

—Com?

Per defecte l’Ivy és relaxada i juganera. En Frank i els seus pares són com ella, o sigui que és evident que aquesta vegada la natura i l’educació s’han donat la mà. Va ser una de les primeres coses que em van atraure de l’Ivy i una de les millors coses de viure amb ella. Com quan m’enganya, que després somriu i dibuixa un número 1 imaginari cada vegada que mossego l’ham. Però no hi ha malícia en la pregunta que m’acaba de fer: «Com?». Així que potser m’hauria de preguntar per què s’està comportant d’una manera tan poc pròpia d’ella, però no em surt natural no ser un idiota. Em surt natural nedar cap al cuc —fals, gras o aterridor— i empassar-me’l sencer.

—Mesquina —dic.

—Mesquina?

Arronso les espatlles i em fico un tros de bistec eixarreït a la boca.

—Saps quin dia és demà passat? —pregunta l’Ivy.

—Dissabte?

—És el dia de l’ecografia de les vint setmanes.

—Ho sé. Aquesta setmana m’ho deus haver recordat vint vegades.

—Algú t’ho havia de recordar.

—Per què? Perquè vaig al comiat de solter del meu amic? Em pensava que ja n’havíem parlat.

—No estic dient això. Ja et vaig dir que tant se me’n donava.

—Doncs no vas ser gaire convincent.

Un cambrer pregunta si hem acabat i li diem que sí. Comença a preguntar si volem postres, però el tallo i demano el compte.

—Saps com en diuen, de l’ecografia de demà? —pregunta l’Ivy, i he de reconèixer que no ho sé—. Si t’haguessis pres la molèstia de llegir un llibre o de passar cinc minuts a internet, sabries que se’n diu ecografia de l’anomalia.

I articula «anomalia» com si jo fos imbècil.

—Doncs ara ja ho sé, ves per on. —I no és probable que la cara que faig em faci gaire més adorable.

—Almenys podries fer veure que t’interessa —diu l’Ivy, contraatacant amb els meus propis mots.

Però venint d’ella, parodiant la meva expressió infantil, pesen aproximadament deu vegades més.

Vaig pagar el compte i vam tornar caminant a casa, de costat, però a tots els efectes separats. Vam parlar de coses abstractes —del fred, del silenci, de la foscor— i em va semblar que tardàvem el doble del normal a arribar a casa.

Mentre l’Ivy es rentava la cara i les dents, em vaig asseure al llit i vaig pensar una manera de disculpar-me. I alhora em preguntava si ho havia de fer. No vaig demanar res de tot això, ningú em va preguntar si estava disposat a formar una família, i tal com han anat les coses em sembla que he estat sorprenentment magnànim. «No passa res», va dir l’Ivy la primera vegada que vam fer l’amor. Però… no passa? De debò que no passa res? Si algú s’hauria de disculpar, segurament hauria de ser l’Ivy. Vaig reviure el conflicte de la nit mil vegades mentre intentava adormir-me, analitzant les paraules, els gestos i els tons. Des d’un punt de vista racional, em vaig més o menys convèncer que no havia fet res mal fet, però en tots els altres punts de vista sabia que hauria pogut portar la situació amb molta més gràcia, simpatia, empatia, compassió i totes aquestes coses bones que fan les persones adultes. Quan finalment em vaig adormir ahir a la nit, havia decidit que portaria l’esmorzar al llit a l’Ivy i, si tenia temps, m’arribaria fins a les botigues i (seguint les instruccions de l’Esther) compraria flors. Quan em vaig despertar, tant l’Ivy com en Frank estaven llevats i jo ja feia tard.

Aquest matí tant l’Ivy com en Frank i jo havíem de ser en llocs diferents a dos quarts de deu, i hem anat passant del lavabo a les habitacions i a la cuina, esquivant-nos al passadís, amb els ulls mig tancats i els cabells molls, cafè i torrada a la mà, murmurant «bon dia» i «primer tu». Pel desig de trobar cinc minuts (ni que fossin dos) a soles amb l’Ivy, he acabat fent tres tasses de cafè i rentant-me les dents dues vegades, però tot per res. Cada vegada que aconseguia encabir-me al mateix espai que la mare dels meus fills fetals, o bé se n’estava anant de l’espai amb la boca plena (esmorzar, pasta de dents, cafè), o l’espai era ocupat simultàniament per en Frank.

Hem sortit tots tres alhora, nets, vestits i miraculosament sense insultar-nos, però l’oloreta de la discussió d’ahir a la nit (baralla?, esbroncada?, més que una enrabiada segur) no s’ha dissipat. Ens hem somrigut, ens hem premut el colze i hem preguntat per la qualitat del son de l’altre, però hi continuava havent una tensió latent que només es dissiparia amb un petó, un perdona i una forta abraçada. Hem caminat junts turó avall cap al metro, comentant els plans que teníem per al vespre i el cap de setmana. Després de la feina en Frank se n’anirà a Watford a passar el cap de setmana amb un amic; jo, és clar, havia de coordinar un comiat de solter, i l’Ivy té una amiga, la Sophie, que vindrà a casa aquesta nit.

He comprat cafè per a tots a l’estació de Wimbledon i hem pujat al mateix tren, i hem aconseguit trobar tres seients junts. De seguida he calculat que el seient de davant de l’Ivy em donaria opcions d’iniciar la reconciliació —enviar petons, fer cares divertides, una disculpa sense veu—, però abans que m’assegui en Frank s’ha presentat voluntari perquè jo pugui seure al costat d’ella. O sigui que mentre avancem de nord a est m’haig de conformar amb una mà al genoll, repenjant-me en l’Ivy, intentant enviar amor i contrició amb la suau pressió de la meva espatlla. He baixat el primer del tren, i quan he fet un petó de comiat a l’Ivy, m’ha posat una mà a la galta i m’ha semblat que allò reparava part del distanciament. En Frank m’ha fet una abraçada afectuosa, m’ha picat l’esquena com dient «estaré bé» i he travessat les portes a punt de tancar-se per submergir-me en la riuada de viatgers matiners de divendres.

En Joe i jo hem tingut reunions importants amb el director de localització, el departament d’art i el director de fotografia, i jo m’he passat la resta del dia treballant en una oficina de Sprocket Hole, fent els últims preparatius per al rodatge de dilluns. A dos quarts de sis havia treballat tot el dia havent dormit poc, i em venia de gust estirar-me al sofà i anar a dormir d’hora. Una de les últimes coses que volia fer era beure massa i anar a un club de striptease amb dotze homes majoritàriament desgraciats.

No tothom està tan consternat, tanmateix. En Gaz, un director júnior de Sprocket Hole, no podia somriure ni concentrar-se encara més en la dona que té eixarrancada a la falda. Sé quant guanya, no gaire, i aquesta nit deu haver dipositat tota una setmana de sou als tangues. A en Bob, que s’acaba de divorciar, li cau la bava amb una intensitat tal, com de dibuixos animats (fa la inquietant impressió que els ulls desorbitats li sortiran projectats del crani en qualsevol moment i que aniran a parar a la pitrera de la ballarina), que ha cridat l’atenció d’un goril·la quadrat d’espatlles. Fins i tot en Joe sembla passar-s’ho una mica bé. I penseu de mi el que vulgueu, però si una bonica noia de dinou anys vol treure’s la roba davant meu, estaré encantat de mirar.

L’Stan, un vell amic d’escola d’en Joe, manté la idea que fer striptease és l’acte feminista definitiu.

—Qui té el poder? A tu què et sembla? Ho fan perquè volen. La meitat són estudiants, podrien treballar en un bar, en un restaurant o jo què sé, però decideixen treballar aquí. I per què? —L’Stan es frega un dit amb el polze—. Sí, justament. Per calés, els nostres calés. Això no és tràfic de blanques; aquestes noies guanyen més que nosaltres. Vols parlar de poder? Mira en Bob. A tu et sembla que és ell qui té el control? No, justament és el que està sent explotat. L’striptease? És l’acte feminista definitiu, t’ho ben juro. Cremar els sostenidors està molt bé, però treure-te’ls per calés, això és puto feminisme, tio.

Per apassionada que sigui la retòrica de l’Stan, no crec que se sostingués gaire davant de la Germaine Greer. O potser sí; amb les feministes no se sap mai. Per la meva banda, trobo que és de mala educació no mostrar agraïment. Aquestes dones treballen de valent, estan en forma, mengen bé, fan gimnàstica (proveu de doblegar-vos enrere sense mans en una barra lliscosa i amb talons) i el seu maquillatge és immaculat per poc subtil que sigui. Són professionals, i el mínim que es pot fer és somriure. En Joe sembla que hi està d’acord.

—Hòstia puta! —diu, picant la gerra sobre la taula—. Que intento passar-m’ho bé, collons!

—Perdona —diu en Malcolm.

—Sí —intervé en Finn—, perdona, tio.

—Prengueu exemple del nano —diu en Joe, que clava un cop tan fort a l’esquena d’en Gaz que el nas del noi està a un pèl de quedar atrapat entre les natges de la ballarina.

—Tia bona! —diu en Tom, sense gaire convicció.

—Treu-t’ho tot —diu l’Stan, una mica absurdament.

I quan tothom comença a comportar-se segons el programa, les coses es torcen ràpidament, grotescament.

—Gnnurghaffkkk! —diu en Bob, cridant l’atenció de tots els que són a prop, inclosa la ballarina (Mercedes) i el goril·la.

Té la mandíbula tancada amb força i les venes del coll li sobresurten com si intentés aixecar un cotxe de damunt un nen de dos anys. Fins i tot amb la llum tènue i blavosa del club, es veu que té la cara vermella de l’esforç d’autocontenció. La Mercedes fa un passet enrere, mira insegura el goril·la i —se li ha de reconèixer el mèrit— continua ballant.

Els llavis d’en Bob se separen, deixen veure les dents en una ganyota lletja i salvatge que tota sola hauria de ser motiu de confinament a l’ala de seguretat de la presó de Wandsworth.

—Struffnprrngnang —deixa anar, brandant el cap com si li fes fàstic tot.

Jo també miro el goril·la i la seva postura em recorda la d’un lluitador d’arts marcials esperant que soni la campana.

—Es pot saber què collons et passa, Bob? —diu en Joe, forçant una rialla.

Ara tot el grup mira en Bob, amb les copes aixecades i oblidant momentàniament les altres ballarines.

La Mercedes —que només porta a sobre una diadema i un pessic de purpurina— somriu insegura, aixeca els braços per sobre el cap i ondula com una serp sortint d’un cistell. Això és l’última gota per a en Bob.

Es llança endavant, amb una mà estesa, els dits separats com si esperés rebre una pilota de bàsquet; té l’altra mà entre les seves pròpies cames. El goril·la és una imatge borrosa caient sobre en Bob just abans que s’aixequi del tamboret; li agafa el coll amb una grapa i el canell estirat amb l’altra. La boca d’en Bob s’obre de cop i li surt un crit —no, un bram— tan angoixant que el forçut el deixa anar i en Bob cau a terra com si hagués rebut un tret.

El conductor de l’ambulància diu que és una hèrnia inguinal.

—No és rara ni és perillosa —diu—. Això sí, fa un mal horrorós.

Qualsevol que tingui ulls i orelles ja ho sap. Preocupats, potser, perquè un home que es caragola bramant pugui apagar l’ardor dels altres clients, dos goril·les han intentat aixecar en Bob de terra, però llavors ell ha assolit una nova octava i algú ha portat una manta. La Mercedes (estudiant d’infermeria, «digueu-me Sharron») ha acariciat el front d’en Bob i li ha administrat glopets d’aigua fins que han arribat els infermers.

—Una bona manera de veure-ho —diu l’infermer, un tal Carlo, un xicot ben plantat de qui sembla que han dissenyat l’uniforme amb l’única intenció de posar en relleu els seus bíceps— és que li ha rebentat una junta. —Mira la Sharron—. I què voleu que us digui, no m’estranya gens.

—Li ha rebentat una junta? —diu l’Stan.

En Carlo contesta mirant la Sharron, com si tots dos haguessin establert una camaraderia professional i potser alguna cosa més.

—Saps on és la cavitat inguinal?

La Sharron fa que no amb el cap.

—Em sembla que encara no ho hem donat.

—Aquí —diu en Carlo, col·locant-se dos dits a l’engonal—. La membrana, sí?, està trencada, esquinçada, i un tros de l’intestí baix, un bon tros pel que es veu, ha sortit per l’estrip. Mala cosa.

—Hòstia puta —diu en Joe, inflant les galtes i tapant-se la boca amb la mà.

—Intestins? —diu l’Stan.

—Més o menys és això —diu en Carlo—. Saps quan compres salsitxes i el carnisser les posa en una bossa de plàstic? Ara imagina’t que fas pressió sobre la bossa… —Tanca els punys, flexiona els bíceps, imitant que doblega una barra de ferro o estripa una guia de telèfons per la meitat—. Si la bossa és prima, com aquelles blanques i petites que donen als supermercats… doncs alguna cosa ha de cedir. —En Carlo afluixa la tensió dels braços i fa un «pop!» sec i ressonant ajuntant els llavis humits.

—Fascinant —diu la Sharron.

—Em sembla que vomitaré —diu en Joe.

Tota la colla del comiat de solter és a fora, amb l’abric posat, per veure com pugen en Bob a l’ambulància. L’alleujament és palpable, només en Gaz es resisteix a donar la nit per acabada. He proposat d’anar tots a un restaurant, però en Joe (que no ha recuperat encara el control de la gola després de saber que en Bob havia iniciat el procés de girar-se del revés) no era l’únic que es veia incapaç de pensar en menjar. A més, tothom té coses per fer demà, coses que seran considerablement menys pesades sense ressaca: anar a cals sogres, comprar el gall dindi, arreglar la tapa del vàter. La Sharron ens acompanya a la porta (ella i en Carlo s’han donat els telèfons); vestida amb botes Ugg, pantalons de córrer i un jersei ample, sembla menuda i tímida. Fem una col·lecta improvisada —els que són pares són notablement més generosos— i li donem una propina excessiva de cent lliures. No ha estat una mala nit per a la Sharron i en Carlo, una mica sí per a en Bob.

En Joe i jo ens quedem els últims, abraçant i donant la mà a tothom que entra al metro o agafa un taxi, fins que estem sols.

—Així què? —diu, fregant-se les mans—. Burger King?

—Em pensava que estaves marejat.

—Marejat d’aquesta colla de donetes. És com intentar menjar vedella en una convenció de putos vegans, no sé si m’entens.

—No fotis.

—Va —diu en Joe, i m’arrossega per travessar el carrer—. Et convido a un Whopper. Ah, i aquesta nit dormo a casa teva.

—Ah, sí?

—Sí. I si la Jen t’ho pregunta, hem sortit fins a les quatre, hem esnifat un carregament de coca, ens hem entrompat fins a la vomitera, ens han fotut fora d’un club nocturn i en Malcolm s’ha pegat amb un taxista.

Arribem al pis abans de les onze.

—Si que tornes d’hora —diu l’Ivy quan entrem a la sala.

Ella i la Sophie estan tapades amb una manta, amb un bol de crispetes a sobre i una escena borrosa congelada (sembla Rowan Atkinson) al reproductor de DVD en pausa.

—No diguis res a la Jen —diu en Joe—. Es posarà feta una fera, m’acusarà de no prendre-m’ho seriosament. Sóc en Joe —diu, oferint la mà a la Sophie.

—Sophie, encantada.

—I a tu com et va, preciosa? —diu en Joe a l’Ivy, fent-li un petó a la galta.

—Va —diu ella, fregant-se la panxa i movent-se per fer lloc al sofà.

En Joe s’asseu al sofà entre les noies, es tapa les cames amb la manta i es posa les crispetes a la falda.

—Què és? —diu, apuntant la tele amb la barbeta—. Mr. Bean?

—Love Actually, de fet —diu l’Ivy, mirant-me.

—Una bona pel·li —diu en Joe.

—Puc dir que ho has dit?

—Una merda, ho pots dir. Això és un comiat de solter: el que passa al comiat, es queda al comiat.

Encara porto l’abric posat, encara no he dit res.

—Del que va passar ahir a la nit… —dic, i la Sophie i en Joe deixen les crispetes i em miren—. Em sap greu.

En Joe mira la Sophie amb les celles arquejades: «Oh, que interessant».

—A mi també —diu l’Ivy, i sembla que tingui un tel de llàgrimes als ulls. Estira les dues mans cap a mi. Vaig cap al seu costat, li faig un petó i li faig la maleïda abraçada que he retingut des de les nou del matí.

—Mataria per un te —diu en Joe.

—Amb llet, sense sucre —diu la Sophie.

—Herbes de gerd —diu l’Ivy.

—Ah, pensant-ho bé —diu en Joe—. Un d’aquests.

—Així què? No hi ha hagut estrípers? —pregunta l’Ivy, mentre jo vaig a preparar les comandes de begudes.

—I tant que sí —diu en Joe—. Però al cap de mitja hora ja havíem plegat.

—Quina pena, doncs —diu la Sophie.

—En Bob ens ha donat una sorpresa —dic.

—No té l’estómac que es necessita —diu en Joe, i riu tant que la Sophie ha de rescatar les crispetes.

—I es pot saber? —diu l’Ivy.

—Un altre dia —diu en Joe—. Us passarien les ganes de menjar crispetes.

Reparteixo els tes i sec a la incòmoda butaca de l’Ivy.

—Preparats? —diu ella, apuntant el comandament al reproductor de DVD.

—Preparats —diem, i en Rowan comença a embolicar el collaret de l’Alan Rickman.

La Sophie se n’ha anat poc després que s’acabés la pel·lícula, i en Joe és al llit a l’habitació dels convidats, que en Frank ha deixat lliure aquest cap de setmana. Esperava despertar-me en una casa tranquil·la demà al matí, però a hores d’ara ja hauria de saber com va, això. Després de rentar-me les dents i d’enviar un missatge a la Jen («Joe no està en condicions. Perdona. Es queda amb mi, no l’esperis. Petó»), trobo l’Ivy asseguda al llit, esperant.

—Va tot bé? —pregunto, ficant-me al llit al seu costat.

—T’ho volia donar demà —xiuxiueja l’Ivy—. Però en vista que has arribat aviat a casa…

—És gairebé la una.

—D’acord, en vista que no estàs pet, doncs. —Fica la mà sota el coixí i treu una capseta embolicada.

Experimento un pànic sobtat, com un cop de puny al baix ventre. Falta més d’una setmana per Nadal, i encara no hem decidit què farem, però la visió d’aquest paquetet suggereix que l’Ivy se’n podria anar a casa dels seus pares abans del que havíem pensat. Quan he tornat a casa amb en Joe aquesta nit, m’ha semblat que tot estava perdonat, però ara, davant d’un regal de Nadal a la una de la matinada, sembla que puc haver malinterpretat la situació.

—Què et passa? —diu l’Ivy, allargant-me la maleïda cosa—. No explotarà pas.

—Perdona —dic—. D’allò d’ahir. He estat estressat. Estressat amb la feina, i el comiat de solter i els nens, i sé que per a tu és difícil, més difícil del que és per a mi, evidentment, però és que…

—Fisher.

—Què?

—Intento fer-te un regal.

—Que te’n vas?

—Què? On?

—Te’n tornes a Bristol?

L’Ivy em mira com si estigués col·locat.

—No, ara mateix no.

—Aleshores per què em fas un regal de Nadal? No…

—No és un regal de Nadal —diu l’Ivy—. Agafa’l abans que se’m cansin els braços.

Agafo el regal; el giro a les mans, l’inspecciono com si fos una mena d’examen que estic suspenent.

—Què és?

—És una disculpa. Vols fer el favor d’obrir-lo? —Somriu.

Estripo el paper amb cautela.

—No t’has de disculpar per res, bonica.

—Sóc molt més divertida quan no estic prenyada, t’ho juro. —El seu somriure és sincer, però maliciós.

—Si tu ho dius m’ho hauré de creure.

—Au.

—Perdona, era broma.

L’Ivy sospira.

—Això no és fàcil, per si no ho sabies. M’estic sincerant i…

—De debò, bonica, no volia dir això. Va…

Intento agafar-li la mà però l’aparta.

—Digue’m… digue’m idiota, però em pensava que series més… més compassiu amb això.

—Ivy, per favor… —Ella sacseja el cap i se li posa un gran somriure a la cara—. Oh, estàs fent conya! Fas conya!

L’Ivy arronsa les espatlles.

—No abaixi mai la guàrdia, senyor.

—De debò, bonica, ets prou divertida per a mi. —Li faig un petó i ella me’l torna.

—Ja ho sé —diu, somrient—. Ara obre el regal.

Sota el paper hi ha una capseta de joieria. A dins hi ha un parell de botons de puny negres i platejats en forma de claqueta.

—Són una passada —dic—. Gràcies.

L’Ivy em fa un petó.

—De res.

—Però no tinc cap d’aquelles… —m’assenyalo els punys—, d’aquelles camises.

—Què dius, ara? —diu l’Ivy, d’una manera no gaire convincent. M’agafa els botons de puny—. Què et sembla si te’ls guardo fins que en tinguis?

—Ets molt amable.

—Sí —diu l’Ivy—. I pensaré en tu cada vegada que me’ls posi.