CAPÍTOL 29

Si hi ha un dia que encara m’agradi menys que el Nadal, és el Dia de la Mare. I les quatre setmanes d’abans, amb tots els aparadors i anuncis de la tele recordant-me que la meva mare ja no és amb mi. Potser és per això que vaig exagerar tant amb l’Ivy.

Quan ens vam despertar diumenge al matí, vaig informar l’Ivy que faltaven exactament dinou dies perquè sortíssim de comptes. Per celebrar-ho, ens vam menjar les torrades i ens vam beure el cafè en el bosc de conte de fades. L’habitació dels nens ja està acabada: dos bressols, dos mòbils, dos cabassos, dues cadiretes més un petit sofà llit per donar el biberó i explicar contes. Amb prou feines si hi ha espai a terra per a un osset de pelfa, els meus peus tocaven un dels bressols quan sèiem al sofà, esmorzant en la quietud de la petita habitació en espera. A la tarda vam comprar flors i una felicitació per a la mare de l’Ivy. I mentre l’Ivy feia la migdiada, vaig comprar flors, una felicitació, xocolata, vi i dos globus per a l’Ivy de part del petit DannyoDani i la petita Julietoelquesiguisiésnen. Vaig guardar-ho tot al gran maleter del Volvo i vaig anar a córrer una bona estona pel parc. Vaig anar a dormir imaginant-me la cara d’alegria, agraïment i amor sense embuts de l’Ivy quan la sorprengués amb la meva esplendidesa del Dia de la Mare.

Deu hores després, em desperto en un llit buit sentint la fressa d’una cullereta remenant la llet en una tassa de cafè. L’Ivy està asseguda a la finestra de la sala, llegint una novel·la, amb els cabells embullats resplendint amb el sol.

Agafo una tassa i m’assec davant d’ella.

—Hola.

L’Ivy llegeix uns segons més mentre jo em poso un cafè. Em mira per sobre el llibre.

—Hola.

—Saps quin dia és avui? —pregunto.

L’Ivy assenteix i somriu.

—Diumenge.

—No un diumenge qualsevol, és el Dia de la Ma…

—No ho diguis.

—Què? Només deia que…

—Per favor! Perdona… és que ja estic prou nerviosa. No vull temptar la… deixem que passi i ja està, eh?

Em sento estúpid, assegut en calçotets, amb els ulls entretancats pel sol. El meu instint és dir alguna cosa enginyosa i petulant, però la meva part enginyosa em falla, i no dic res i em bec el cafè.

—Perdona —diu l’Ivy.

—No, perdona’m a mi, ho hauria d’haver pensat. —Em passa pel cap el maleter ple de parafernàlia prematura i de malastrugança del Dia de la Mare—. A quina hora vols que marxem?

—Tan bon punt surtis de la dutxa.

Travessar el país per portar unes flors a la mare de l’Ivy i tornar després de dinar representa deu hores i sis-cents quilòmetres al comptador del Volvo. Ens hi hauríem pogut quedar a dormir, però l’Ivy està embarassada de trenta-quatre setmanes i està decidida a tenir els nens al «seu» hospital. El sentit pràctic de l’Ivy és marginalment més fort que la seva por del destí, així que la seva «bossa de naixement» està feta i a punt al costat de la porta de pis, i hem instal·lat les cadiretes dels bessons al seient de darrere del Volvo. No paro de veure el reflex de les cadires al retrovisor, i la seva presència em produeix un agradable pessigolleig a la panxa. Ara sembla real i aterridorament imminent.

Quan entrem al nostre carrer em couen els ulls, tinc el cervell emboirat i em fan mal les cames de passar el dia rere el volant. Apago el motor, tanco els llums, estiro el coll i vaig a obrir la porta.

—Amor?

—Digues.

—Podem anar a l’hospital?

Pànic!

—No has…

—No no no —em posa la mà a l’espatlla—, només vull assegurar-me de la ruta, veure quanta estona tardem.

—Com una prova?

—Et fa res?

—Bufa, estic totalment i completament i absolutament esgotat.

Em mira d’aquella manera.

—Per favor. Només un parell de quilòmetres més.

Es tarda vint-i-tres minuts a anar de casa a l’hospital.

Són més de les deu del diumenge, el cel és ras i fosc, i l’aparcament està gairebé buit. Estem massa cansats per enraonar, així que ens relaxem en el confort del gran cotxe, escoltem la ràdio a poc volum i ens amarem de la sorprenent calma de l’hospital St George’s.

—Aviat —dic.

—Aviat —diu l’Ivy.

A més de la visita programada amb la llevadora, l’Ivy va tenir una revisió amb un pediatre la setmana passada i tot està «perfecte», els bessons estan sans i en una bona posició i l’Ivy, malgrat els turmells inflats, està molt en forma. En menys de tres setmanes serem una família de quatre i aquest cotxe estarà ple de soroll i de pudor de bolquers bruts.

Estic decidint com desfer-me del contraban del Dia de la Mare que hi ha al maleter quan un Ford Focus atrotinat entra a l’aparcament. Aproximadament tres quarts de segon després que el cotxe s’aturi, un home gairebé es precipita del seient del conductor i corre a fer la volta al vehicle cap a la porta de l’acompanyant.

L’Ivy estira la mà i agafa la meva.

L’home obre la porta i s’aboca a dins. Després d’un minut, que sembla que en siguin cinc, en surt una dona molt embarassada. Tot just baixa del cotxe que queda de quatre grapes sobre l’asfalt. L’home fa un gir de tres-cents seixanta graus i després en sentit contrari abans d’ajupir-se al costat de la dona. Li posa la mà als ronyons i, encara que ens separin d’ells cinquanta o seixanta metres, la sentim que crida alguna cosa com «No em toquis!». L’home s’aixeca, gira en un cercle i mig i es torna a ajupir. A desgrat meu, ric, i l’Ivy m’estreny la mà prou fort per fer-me mal als dits.

L’home ajuda la dona a posar-se dreta, i se’n van a poc a poc cap a l’entrada de l’hospital.

—Els hauria d’ajudar?

—Què faries? —pregunta l’Ivy.

Després de només quatre o cinc passes, la parella es torna a aturar i la dona es doblega per on abans tenia la cintura. Fins i tot des de tan lluny es veu que l’home malda per sostenir-la. Ella crida de dolor i l’home l’ajuda a agenollar-se. Mira al voltant com si busqués ajuda i, de sobte, surt corrent i deixa la dona sola, agenollada a terra.

—Potser hi hauries d’anar —diu l’Ivy.

—Sí, però primer m’hauries de deixar anar la mà.

—Què? —L’Ivy mira la meva mà; la seva expressió dóna a entendre que li estranya tenir-la agafada amb la seva—. Ai, sí, i tant.

Però quan em deixa anar l’home ja torna, corrent i empenyent una cadira de rodes que ha trobat vés a saber on. Aixeca la dona, maniobra amb compte per asseure-la a la cadira de rodes i empeny amb ganes en direcció a l’edifici de l’hospital.

I tot d’una l’aparcament torna a estar en silenci.

—Ha passat de debò? —diu l’Ivy al cap d’un minut.

—Crec que sí.

—Merda!

—Jo pensava el mateix.

—Porta’m a casa —diu l’Ivy.

El motor s’engega amb un renou tranquil·litzador i segur; poso la marxa i començo a recular per sortir de l’aparcament.

—Hòstia —diu l’Ivy.

Quan està dient la segona síl·laba se sent un «bang» fort que ens fa fer un bot a tots dos.

L’Ivy xiscla.

—Què ha passat? Hem xocat? Hem… ooh… —Es posa les mans a la panxa.

A les trenta-quatre setmanes, els nostres fills tenen la mida de dues carbasses, aproximadament fan quaranta-cinc centímetres de llarg i pesen uns dos quilos dos-cents cinquanta cada un. El seu cervell i el sistema nerviós estan desenvolupats del tot; els nostres fills somiaran quan dormin, i ja poden haver adquirit preferències per certs sabors (tot i que em costi de creure que de líquid amniòtic n’hi hagi més d’una varietat). Els pulmons estan gairebé desenvolupats del tot, i si els bessons nasquessin ara, al seient de davant d’un XC90, és molt possible que poguessin respirar sense ajuda.

—Estàs bé? —pregunto, amb els nervis vibrant com cables d’electricitat amb un fort vent.

—Crec que sí, només he tingut una mica de Braxton Hicks. Què ha estat aquest pet?

—No en tinc ni…

No pot ser…

—Què? —diu l’Ivy.

Miro l’Ivy, em mossego el llavi de baix i obro molt els ulls en el que espero que sigui una expressió d’inutilitat adorable.

—Què? M’estàs espantant!

—Podria ser… potser ha estat un globus.

—Un què?

—Em promets que no t’enfadaràs?

—No!

Arronso les espatlles, baixo del cotxe, vaig cap al costat de l’Ivy i li obro la porta.

—Fisher, em vols explicar què passa?

—És més fàcil ensenyar-t’ho —dic, i l’ajudo a baixar del cotxe—. Vine.

De mala gana, l’Ivy em segueix darrere el cotxe. Obro el maleter i deixo a la vista una felicitació, xocolates, vi, un pom de roses esponeroses, un globus inflat i diversos fragments d’un globus petat. L’Ivy agafa el globus que queda; porta inscrites les paraules «Feliç Dia de la Mare».

—No calia —diu l’Ivy—. De debò.

—Ja… Ho vaig comprar ahir, mentre dormies. No he tingut temps de desfer-me’n. Em sap greu.

—Em quedaré les flors —diu—. I les xocolates.

—Em puc quedar el vi?

—Només si me’n dónes un glop.

—Només si em dónes una xocolata.

—Només si llences la felicitació.

—Fet —dic, inclinant-me per fer un petó a l’Ivy.

Deixa anar el globus i ens quedem mirant com flota, enlairant-se pel cel nocturn.