CAPÍTOL 2

—Treu… treu-me aquesta pi… pinya.

L’El no sempre troba les paraules que necessita, i quan les troba, no sempre li surten de la boca. És més que un quequeig. Se li veu l’esforç a la cara quan intenta treure una paraula contra la mena de resistència que et trobaries si intentessis bufar un xarop a través d’una palleta. Sigui com sigui, no costa res ser educat.

—La paraula màgica? —dic.

—P…p… puta vegada.

—Així m’agrada —dic. I trec els bocins de pinya del seu tall de pizza.

L’El obre la boca i li fico la punta del tall, doblegat. El cap li trontolla, però aconsegueix fer una queixalada sense tacar-se la cara, ja bruta, de més salsa de tomàquet. Sota la salsa està bronzejat, però no prou per crear ni que sigui una il·lusió de salut. L’El i el seu company, en Phil, van tornar fa dos dies d’unes vacances a San Francisco. No és probable que l’El s’hagi deteriorat significativament mentre ha estat fora, però sembla que les ganyotes i les sacsejades i la parla hagin empitjorat.

—Q… q… q…

—Qui? —provo. L’El fa que no amb el cap—. Què?

L’El torna a fer que no.

—L’altre —diu.

—Per què?

L’El assenteix.

—Per què? Per què posen p… posen pinya en una p… —Assenyala la pizza que hi ha entre nosaltres amb un dit tremolós.

—És una hawaiana —dic—. L’has demanat tu.

L’El arronsa les espatlles.

—M’agrada el nom.

Com tots els bons amics que viuen a quinze quilòmetres de distància a Londres, l’El i jo ens vèiem tres vegades a l’any com a molt. Però no hi ha com una malaltia terminal per curar l’apatia. Així que, fa uns dos anys, quan la malaltia de Huntington va començar a clavar-li les urpes, vam començar a quedar cada dimarts. Els primers temps ens vèiem al pub, però a mesura que la malaltia de l’El avançava, ell va perdre la tolerància per la beguda juntament amb les inhibicions i la comprensió de les convencions socials. Vam canviar de local per anar al restaurant de curri del barri, on arribàvem d’hora, quan encara era buit i l’El podia renegar, estremir-se, quequejar i tirar el vas per terra sense públic. Però els darrers mesos fins i tot això s’ha tornat massa difícil. I ara mengem pizza i bevem cervesa sense alcohol a la sala d’estar de l’El.

Suposo que en algun racó del meu cap ell existeix com el nen de deu anys que anava amb bicicleta amb mi, l’adolescent a qui comprava pornografia robada, l’home que em feia plorar de riure, i és com si tota la decadència que l’El ha patit els últims anys —les sacsejades i els tremolors constants; la falta de coordinació, equilibri i empatia; la pèrdua de pes, la pèrdua, de fet, de totes les subtileses i els matisos que feien que l’El fos l’El—, és com si avui tot el mal s’hagués compactat en les tres setmanes que ha estat fora. I tot i que ja sé que no és així, no es pot negar que la seva parla ha empitjorat. Abans de sortir per anar al pub, en Phil m’ha dit que cada vegada ha d’ajudar més l’El a trobar les paraules, a formar els pensaments i a entendre el que li diuen els altres.

Agafo un tall de Quattro Formaggi, la doblego pel mig i faig una mossegada.

—Encara et f… folles aquella n… dona —diu l’El, mirant-me, divertit, esperant una reacció.

—No recordo haver dit res de follar.

—P… P… Pippa, es deia? Zalta zalta!

—Ivy —dic, esgarrifant-me per dins—. Es diu Ivy.

—C… com heura que creix per dins —diu, i encara que, com tants d’altres, ja ho havia dit la primera vegada que va sentir el nom de l’Ivy, em fa riure perquè és la prova que l’El d’abans encara hi és, ni que sigui en part.

—Q… q… q…

—Qui? Què? Quan? Q…

—Quan! Quan la coneixeré?

Bona pregunta.

Quan em va deixar la meva última xicota, la Kate, vaig fer el que fan tots els idiotes acabats d’humiliar. Em vaig ficar al llit amb la recepcionista de la feina. La Pippa, que és papissota, tenia un costum encantador, divertit, de dir «zalta zalta» sempre que se’m posava a sobre. Que era força sovint. I ho vaig explicar… a l’El. Sí, ho sé, però és el meu millor amic i no me’n vaig saber estar. En tot cas, he pagat cara la indiscreció, perquè el nom de la noia s’ha quedat incrustat allà on poca cosa queda: al cap de l’El. Tret que la meva pròxima xicota fos una saltadora de trampolí que es digués Pippa, segurament seria un error presentar-l’hi.

L’El em mira com dient «Què?».

—Aviat —dic.

L’El arruga els ulls.

—T’ha d… d… d…

—Ho pots lletrejar? —pregunto, recordant el que m’ha explicat en Phil per treure les paraules de l’El amb diferents tècniques de «jocs de pistes»—. O lletrejar com sona?

Els tendons del coll escanyolit de l’El es posen tibants de l’esforç quan es llança a un altre intent.

—Dee… d… e…

—D-E?

L’El assenteix.

—Xxx… —Gira el cap molt a l’esquerra, movent els llavis en silenci com si intentés atrapar la lletra següent del no-res—. A… T…

—D-E-I-X-A-T?

L’El ajunta les mans, i les manté unides el temps suficient perquè es pogués considerar un aplaudiment.

—T’ha… deixat… t’ha… v… vist venir. Ha, ha, ha.

—Per què et fa gràcia?

—Suposo que no en fa —diu, de sobte amb la cara seriosa—. Trist, tràgic, prev… prev…

—Previsible?

L’El m’apunta amb el dit com un presentador d’un concurs assenyalant un concursant guanyador.

—Em sap greu donar-te un disgust —dic—, però l’Ivy no m’ha deixat.

—M… m… m…

Sé on vol anar a parar el malparit, però no tinc cap intenció de posar-l’hi fàcil.

—Merda —diu l’El—. Em pots portar a coll?

Dubto que l’El aconseguís mai el seu objectiu adolescent de fer metre setanta, i ja era molt prim abans que aparegués el Huntington i el devorés. No deu pesar més que una de les meves nebodes de deu anys.

—Estic gairebé segur que et puc tirar per la finestra —dic.

S’ho rumia.

—S… seria més ràpid —diu.

La casa on viu l’El amb en Phil té cinc pisos. La porta del carrer és al capdamunt d’un tram de graons enrajolats que dóna a l’entrada per al cotxe i al carrer de davant de la casa, ple de circulació. L’El vol «a… aire fresc», o sigui que l’agafo a coll, el baixo tres dotzenes de graons i el deixo amb compte al llindar. És més lleuger del que sembla, però l’esforç m’ha provocat un pessigolleig als braços.

Després de certa dificultat inicial, l’El treu un paquet de tabac i un encenedor de la butxaca.

—E… encén-me’n u… un —diu.

Faig el que em demana i passo el Marlboro encès a l’El.

—Tu no fumes —dic.

L’El em demostra el contrari llançant fum en la meva direcció. Aquí el trànsit no para mai, o sigui que la cara plena de fum no és gaire més que un insult en el núvol de contaminació que ens envolta aquest vespre temperat d’agost.

—Doncs fa tres setmanes no fumaves.

L’El inspira amb ganes, reté el fum ple de quitrà als pulmons, obre molt els ulls i després els posa en blanc. Espero que es posi verd, que tussi, que escupi —com fan a les pel·lícules—, però l’El només obre la boca i deixa sortir el fum dels pulmons a poc a poc.

—E… en vols un?

—No, gràcies, és un vici fastigós.

—És el que diu en Phil —diu somrient—. Però et fa semblar e… hos… enrrr… rrotllat d… de l’hòstia.

—Això sí que és veritat —dic.

Contaminació a banda, s’hi està bé, als graons i mirant com passen la gent i els cotxes, si fa no fa a la mateixa velocitat. L’El va pel tercer cigarret quan veiem que en Phil s’acosta a poc a poc pel carrer. Branda el cap quan ens veu i després em saluda amb la mà.

—Què, nois? —diu, tot pujant els graons—. Fent una festa? —I rondina tot recollint les burilles de l’El i ficant-les en un mocador de paper.

—Gràcies, m… maco —diu l’El.

—Ni gràcies ni hòsties —diu en Phil, que s’asseu entre nosaltres i agafa el cigarret dels dits de l’El. Hi fa una xuclada i torna a passar el cigarret a l’El—. Puto vici fastigós.

—Tots els b… b… bons ho són —diu l’El, i em pica l’ullet.

—Ja ho pots ben dir —diu en Phil.

—D’on surt… —escampo el fum que m’ha anat a la cara—, tot això. Si es pot saber?

En Phil mira a terra i torna a brandar el cap.

—Te’n recordes, d’aquella… d’aquella c… cançó dels Smith? —diu l’El.

—«Please, Please, Please, Let Me Get What I Want»? —diu en Phil amb un somriure murri.

—«Bigmouth Strikes Again»? —provo.

—P… putos bromistes. N… no. «What D… Diff…», merda!

—Sí —diu en Phil afectuosament. Agafa el Marlboro de l’El i hi fa una forta xuclada abans de tornar-l’hi—. «What Difference Does it Make»?

Ostres, com m’agradaria ara ser fumador.

—Escolta —dic—. Com estava el pub?

—Ple com un ou, sorollós, però no hi havia ambient —diu en Phil.

—Ha… ha… hauries d’haver anat a… al p… b… p… puf… pub.

—Ja hi he anat —diu en Phil.

—X… x… x…

—Per l’amor de Déu —diu en Phil—. Ja és prou trist que aquest mitjacerilla se’n foti de tot. Però a sobre haver d’esperar que li surti… T’ho juro, és com esperar que un escamot d’afusellament premi el gallet.

—X… x… —La mirada maliciosa als ulls de l’El semblen confirmar que, sigui el que sigui el que malda per dir (tot i que amb l’El no se sap mai), punxa—. Xuclat alguna polla?

—Sento desil·lusionar-te, estimat, però l’única cosa que m’ha tocat els llavis ha estat un merlot força aigualit.

L’El arronsa les espatlles amb petulància. Fa uns mesos va invertir una considerable quantitat d’alè i esforç intentant convèncer en Phil perquè es busqués un altre nòvio. A més dels símptomes físics, la malaltia de Huntington et pren caràcter i personalitat, erosiona la lògica i la raó i la inhibició social de les seves víctimes. Si a això hi afegim que l’El sempre ha trobat gust en el comportament no convencional, el resultat pot ser trist, divertit i enormement confús. Però en el distanciat interès aparellador de l’El hi havia alguna cosa més que la malaltia o la pròpia malícia. Sap que s’està morint, i que abans que arribi el final estarà tan disminuït que serà irreconeixible. El problema, des del punt de vista de l’El, és que podria durar deu anys més, i aleshores en Phil ja tindria més de cinquanta anys… i d’aquí han sorgit idees tan ximples com que l’El «deixa» en Phil o bé l’apunta a pàgines de cites «m… m… mentre encara és prou j… jove p… per trobar p… parella». És el gest més romàntic que he vist en ma vida, això segur.

—F… Fisher l’han deixat —diu l’El.

En Phil alça una cella.

—No, a en Fisher no l’han deixat —dic.

—Encara —diu l’El, sense cap mena de dificultat.