CAPÍTOL 6

—Que maco que eztàz —diu la Pippa papissotejant, quan travesso la porta de Sprocket Hole.

Des del juny que no me n’he anat al llit amb ella, ja fa gairebé quatre mesos, i no va ser mai res més que un rotllet superficial. Tot i amb això, sempre em poso vermell quan diu alguna cosa més íntima que «hola».

—Samarreta! —diu en Gaz, el nostre director júnior, que també és el nòvio actual de la Pippa. Fa veure que s’estira el coll, assenteix amb cara d’admiració i torna a llegir la seva revista.

En Joe aixeca el cap del mòbil i em mira sorneguer.

—Rosa? —diu—. Et fa joc amb la cara. —Després—: No fotis que té purpurina. Això és purpurina?

—Són fils —dic.

—Doncs sembla oripell. On te l’has comprat, al carrer Old Compton?

—Sí, Joe, me la vaig comprar al carrer Old Compton, en una botiga que té una clientela de senyors amb tendències homosexuals. És el que insinues?

—D’acord —diu—, no cal que et posis així, reina. Anem, convides tu.

—Falten cinc minuts per a les onze.

—M’he llevat a dos quarts de sis. Els putos fills, t’ho juro, et destrossen la vida.

En Gaz riu.

—No és broma —diu en Joe, assenyalant primer en Gaz i després la Pippa amb un dit—. Espero que vosaltres dos, cadellets, feu servir protecció. Us destrossen la puta vida, és així, feu-me cas.

En Joe està atacant un plat de pastís de carn, patates fregides i pèsols com si fes una setmana que no mengés.

Jo bec un cafè dolent i miro.

En Joe aixeca el cap del menjar, amb un ull entretancat i la cella de l’altre estudiadament decantada.

—I què? —pregunta—. Com està l’Ivy?

Va ser en Joe qui ens va presentar. I, segons en Joe, de seguida va quedar clar que m’havia penjat de la nova maquilladora. Des d’aquella primera trobada ha adoptat una actitud de desaprovació vagament amenaçadora, com si dubtés una mica de les meves intencions, integritat o responsabilitat. L’hi retrauria, si no fos que la informació que l’Ivy està embarassada només confirmaria els seus recels.

—Està… —està embarassada!—, està bé —dic.

—Encara ho feu com un parell de mosques de la fruita? —En Joe clava el ganivet endavant i endarrere en el no-res per exemplificar-ho.

—Què vols dir, encara? No he parlat mai de mosques de la fruita.

En Joe arronsa les espatlles.

—És el que es fa, o no? Els primers patiments de l’amor i tota la pesca. —Sospira, enforquilla tres patates i se les entafora a la boca.

—Com van els preparatius per a la boda?

—Com més aviat s’acabi, millor. Fa vuit putos mesos que ho planifica. —En Joe deixa el ganivet i la forquilla per mostrar-me vuit dits—. Hauria pogut construir una casa, amb aquest temps.

—I en Sammy?

—Aprenent a fer servir l’orinal —diu en Joe.

—Quina gràcia.

En Joe branda el cap.

—No fan cap gràcia, uns calçotets de Pat el Carter cagats.

—Però no tot pot ser negatiu, oi?

En Joe esbatana els ulls.

—Què passa? Em dónes consells? La Jen ha parlat amb tu? Què passa?

—Ei, que no passa res. Només et preguntava pel teu fill, ostres.

En Joe em mira com si no n’estigués convençut del tot.

—No para de parlar de tenir-ne un altre —diu.

—Un altre fill?

En Joe assenteix.

—Després de la boda. En deu voler tenir almenys un que no sigui bord.

—Això ho ha dit ella?

—Tampoc és una joveneta —diu en Joe.

—És més jove que tu.

—En farà trenta-vuit, xaval. I, entre tu i jo, tenir un marrec castiga molt el cos, no sé si m’entens.

—Com que tu estàs tan en forma. I què faràs?

En Joe riu.

—Com es nota que no has aguantat una relació més de cinc minuts.

—Vaig sortir amb la Kate més d’un any.

—Sí, i tots sabem com va acabar allò.

Sí, ho sabem: la Kate (segons va descriure ella mateixa acuradament) va mamar-l’hi a un company de feina, i després em va deixar el 24 de desembre, un dia abans de Nadal, un dia abans del meu aniversari.

—El que faré —diu en Joe— és el que faig sempre.

—Que és…?

—El que em diu la Jen. —En Joe enforquilla una muntanya de pastís i pèsols—. Almenys fotré un clau en la lluna de mel —diu, ficant-se la pila de menjar a la boca.

—Quina sort que té la Jen —dic.

—Vejam —diu en Joe, fregant-se les mans, que ara ja sé que és un senyal que indica que deixa de ser l’amic pragmàtic per ser el productor pragmàtic.

—Ja hi som —dic.

—Què?

—Ara és quan em dius que tens una hipoteca enorme i que la Jen gasta molt en sabates, i que el casament et costarà una fortuna.

En Joe obre la boca per parlar.

—I llavors —continuo— em passes un guió merdós per sobre la taula i em fas el discurs d’«això no és art».

—Has acabat?

Assenteixo.

—Això, amic meu, és quan et demano si em faràs el fotut honor de ser el meu padrí.

—Ah.

—Això mateix. I és tradicional dir gràcies.

—Gràcies. Significaria molt per a mi si cregués que el teu casament significa alguna cosa per a tu.

—Ho puc comptar com un sí?

—Sí, és un sí. —I la veritat és que sí que significa molt per a mi, però si ho digués a en Joe se’n fotria.

—Molt bé —diu en Joe, aixecant els dits d’una mà; els va doblegant a mesura que parla—. Hauràs d’organitzar el comiat de solter, amb estrípers, però fines, res de putes, res de lliures en gerres de cervesa. Et toca llogar el vestit, a Moss Bros, el més barat que tinguin. Necessito que compris regals per a les dames d’honor, pressupost de cinquanta pàfies.

—Per barba?

En Joe riu.

—Vés a la merda! Entre les tres. Compra’ls vi, o alguna cosa per posar-se als cabells. Els taxis entre l’església i l’hotel, i un discurs. Vull que duri entre tres i sis minuts, un parell de bromes, fortes si vols, però porques no. I res sobre sonats, perquè la tieta de la Jen està una mica… —En Joe indica un cargol solt en la regió de la seva templa.

—Ja està?

—De moment, sí.

—I estàs segur que no puc fer bromes de sonats?

—Potser una i prou —diu en Joe, demostrant d’una vegada per sempre que és immune al sarcasme—. Però només si és bona de collons.

—Entesos —dic—. Considera’m informat.

En Joe fica la mà sota la taula, treu un sobre DIN A4 marró de la cartera i me’l passa per sobre la taula.

—Ho sabia.

—No et voldria pas decebre —diu en Joe, picant el sobre amb els dits—. Obre’l, va.

En trec el guió a mitges, llegeixo el nom del client imprès a dalt i el torno a desar.

—És paper de vàter, collons.

—Tots caguem, William, no et posis elitista.

—Però no tots rodem pel·lícules sobre el paper de vàter, oi?

—Ja hi som: sóc un director de premi, he de pensar en el meu currículum, el que compta és l’últim que he fet, bla, bla, bla.

Somric, no obro la boca.

—Em caus bé, Fisher, crec en tu, crec que tens talent i que ets meravellós i guapo, entesos? Però… per ser un director premiat de debò, amb èmfasi en «premiat», necessites guanyar més d’un premi. A més! —diu en Joe, aixecant un dit i interceptant el meu dolgut esclat abans que pugui passar de la primera «p…!» implosiva—. A més… pot ser que siguis el meu directoret preferit, però no has dirigit res des del juliol, cosa que, si hi penses, fa que no siguis tant un director com un pèl-roig desocupat.

No és l’ambició de ningú dirigir anuncis per guanyar-se la vida. Ningú creix somiant que escriurà titulars, compondrà sintonies, fotografiarà hamburgueses o serà la cara d’una assegurança barata de cotxes. Vols escriure novel·les o compondre himnes, fotografiar models, interpretar Hamlet, rodar pel·lícules, guanyar un milió, casar-te amb una estrella de cine.

Dit això, hi ha maneres molt més dures de guanyar molts menys diners.

En Joe encara xerra.

—… tria i remena com guanyar cinc mil lliures al dia. Alguns, William, tenim boques per alimentar, a més de la nostra.

Digue-m’ho a mi.

—I per cert —continua—, el guió no és una merda.

Se m’escapa el riure.

—Aquest és el criteri, ara? No ser una merda?

En Joe riu.

—Obrirà portes.

—I tant —dic—, portes amb el rètol d’«ocupat» davant.

—Te’l miraràs, doncs?

No cal que digui res més; la intuïció d’en Joe és esmolada com un vidre trencat. Dubto una fracció de segon de més, i sap que m’ha enxampat.

—Excel·lent —diu, passant números de telèfon amb el dit a la pantalla del mòbil—. Ja quedarem. Quina hora és?

—Falten dos minuts per a les dotze.

—Molt bé —diu, ara amb el mòbil a l’orella—. Passaran dos minuts de les dotze quan arribem al Goose; em pots convidar a una gerra per agrair-m’ho.

—De debò que no tinc temps p…

—Calla —diu—, ets el meu padrí, ara; hi estàs obligat. A més què has de…? —Pel mòbil, ara—: Michael! Parlem una mica, malparit.

En Joe s’hauria quedat al pub tota la tarda, però després de dues gerres li he dit una mentida, que havia de marxar perquè havia quedat amb l’Ivy. En Joe s’ha emmurriat i ha jugat la carta de dir que «he canviat», però he contraatacat amb la carta de dir que «avui sucaré», una jugada que les guanya totes en aquest joc tan vell. Encara que sigui mentida. Millor això que ensenyar la mà i el trumfo d’«Ai, Déu meu, tindrem un fill». És massa aviat.

Quan arribo a Wimbledon Village em paro en una botiga d’alimentació orgànica i després al carnisser per comprar els ingredients per preparar boeuf bourguignon. La botiga de queviures és cara i prou; el carnisser, en canvi, és un criminal amb ganivet a la mà i esquitxat de sang. El que cobra el psicòpata somrient de darrere el taulell per un filet de vedella discret és si fa no fa el mateix que costaria un àpat per a dos en un restaurant de Brixton. I per si no n’hi havia prou amb les mansions, els supercotxes i els pantalons de pana cridaners, el cost relatiu del nostre menjar ho diu tot sobre la diferència entre el meu districte postal i el de l’Ivy. I per primera vegada d’ençà que estem junts, em pregunto com pot una maquilladora (per bona que sigui) permetre’s un pis espaiós de dues habitacions a The Village. Potser els seus pares li’n van pagar l’entrada, el seu pare és un advocat jubilat, o sigui que és possible. O potser el va comprar fa vint anys, abans que els preus fossin tan alts com ara; al capdavall és prou gran.

No sé com es va comprar el pis, però no contesta al timbre. Ja hi he tocat quatre vegades i el braç esquerre em fa mal d’aguantar un ram de flors a l’esquena. És possible que l’Ivy hagi sortit per algun motiu —llet, pa, aire fresc—, però les cortines de l’habitació estan corregudes i dedueixo que, senzillament, està fent una migdiada. Li truco, però per descomptat em salta el contestador. La llevadora no ha de venir fins d’aquí mitja hora, o sigui que m’assec al muret i menjo xampinyons marrons crus mentre espero veure algun senyal de vida. Al cap de deu minuts li torno a trucar al mòbil, i quan no contesta intento tocar al timbre, el picaporta i cridar a través de la bústia. Estic a punt de tornar a trucar quan una veu —sona com la d’un elf amb laringitis— em pregunta si necessito ajuda. Em giro i veig un noi estrany, galtavermell, mig a dins mig a fora del pis del costat.

Sempre que l’Ivy se’n va més de dos dies, el fill adolescent del veí, en Harold, posa el menjar al peix, l’Ernest. M’imagino que aquest ha de ser en Harold.

—Ets en Harold?

—Qui ets? —La veu esquerdada i mig ronca d’en Harold fa pujar i baixar l’«ets».

—En Fisher —dic, allargant-li la mà.

En Harold (es pot saber qui posa Harold al seu fill en aquest cantó d’una guerra mundial?) mira les bosses de menjar i el ram de flors a la porta de l’Ivy.

—En Fisher? —repeteix, mirant-me amb desconfiança.

—William Fisher —dic—. L’amic… de l’Ivy… el seu nòvio.

En Harold no diu res.

—Havia quedat amb ella —explica—. Però no obre la porta.

—Hauries de tornar més tard —diu.

—Hem quedat amb algú d’aquí un quart.

En Harold arronsa les espatlles, torna a entrar al pis i comença a tancar la porta.

—Espera! —dic—. Espera. Tens clau del pis, oi? Em pots obrir?

En Harold em mira com si li hagués demanat un passamuntanyes i una navalla.

—No puc —diu, apartant-se de mi.

—Escolta, Harold. Ha de venir algú a veure’ns d’aquí un quart i l’Ivy està dormint. Si no obrim la porta a la visita, l’Ivy es posarà feta una fera.

En Harold fa veure que té una copa a la mà.

—Borratxa?

—No, borratxa no. Emprenyada. Ha de venir una persona important.

—Potser ha sortit —insinua en Harold.

—Té les cortines tancades.

—De què es tracta?

—Què? De què es tracta què?

—La visita.

—Home, no n’has de fer res, no et sembla, Harold?

—Molt bé —diu, i torna a intentar tancar la porta.

—Harold, espera.

En Harold tanca la porta.

—Cretí —dic, prou fort perquè ho sentin el nano granellut i la meitat del veïnat.

Intento tornar a trucar a l’Ivy, i torna a sortir-me el contestador. Estic balbucejant un missatge quan torna a sortir en Harold, amb la clau de la porta.

—Harold! —dic, com si fos un company que feia temps que no veia—. Gràcies, noi.

Però quan vaig a agafar la clau, en Harold l’amaga.

—Entraré jo —diu.

—Que dius que què? Ni parlar-ne, dóna’m la clau.

En Harold amaga la clau darrere l’esquena.

—Com sé que ets qui dius que ets?

—Què? Qui vols que sigui?

En Harold arronsa les espatlles.

—Un lladre, un violador, un assassí.

—Amb una puta bossa de menjar?

—No cal que et posis així —diu en Harold, sembla sincerament ofès.

—Harold, escolta, perdona, però si l’Ivy va amb pijama i et veu ficant el nas al seu dormitori, s’espantarà. I no volem que s’espanti, oi?

En Harold es posa vermell com un pebrot, la mà on té la clau li cau a un costat i ho aprofito per intentar prendre-l’hi. Però és un cabronet forçut i manté el braç enganxat al cos com si fos una vara de ferro.

—Que em donis la puta clau, Harold.

—Deixa’m anar —diu, i la veu esquerdada li puja pel cap baix una octava.

Intento obrir-li els dits per força, però té la mà tancada amb la fermesa d’un pagès i el seu puny ossut no cedeix ni un pèl.

—Que me la donis, cabr…

—Però què passa?

Em giro i veig l’Ivy a la porta. Té els cabells embullats i porta uns pantalons curts molt curts i una samarreta sense sostenidors. No em veig la cara, però veig la d’en Harold, i no sé qui guanyarà aquest concurs de vermellor facial, però no serà per falta d’esforç.

—Estaves dormint… —dic.

—La clau —diu en Harold, aixecant-la com si fos un talismà.

—No em volia deixar entrar —dic.

—Me la volies prendre —diu en Harold, queixós—. Jo no sabia qui eres.

—T’ho he dit! Sóc el seu company. El company de l’Ivy!

—Per l’amor de Déu —diu l’Ivy, gairebé cridant—. Voleu parar de barallar-vos?

He de fer un esforç descomunal de voluntat per no dir a l’Ivy que ha estat en Harold, qui ha començat. Tot i que no n’estic gaire segur.

—Ho sento —diu en Harold.

—Gràcies —diu l’Ivy—. Ja te’n pots anar.

En Harold somriu a l’Ivy, em mira indignat i torna a entrar a casa seva.

Recullo les flors i les presento a l’Ivy.

—Flors —explico.

L’Ivy branda el cap i fa una insinuació de somriure. Recullo el menjar i pujo l’escala darrere d’ella. I les coses com siguin, aquests pantalons curts li queden molt bé.

Mentre l’Ivy es dutxa, poso les flors en un gerro i el menjar a la nevera. La cuina i la sala d’estar són en un sol espai obert, i la separació entre les dues «habitacions» la marca un taulell per esmorzar que m’arriba a la cintura. Un nen podria gatejar sense problemes de la llar de foc a l’armari de sota la pica on l’Ivy guarda el paper film, els productes de neteja, els guants de goma i el lleixiu. Des de la cuina el nen té accés al passadís. Pujant un tram de graons costeruts l’alegre farcellet arribarà a una habitació petita (una cambra de nen de proporcions modestes) a l’esquerra i a una cambra de bany a la dreta. El pestell de la porta del lavabo no tanca, cosa que li dóna un fàcil accés a més productes de neteja arran de terra i a una escombreta de vàter. Si el nadó té la sort de sobreviure a aquesta perillosa expedició, ell o ella arribarà al dormitori principal, on, que jo sàpiga, no hi ha res letal o espectacularment mancat d’higiene. Els taulons de terra, tanmateix, estan en un estat lamentable («original», que diria un agent immobiliari) i més de tres vegades m’he fet un bon forat en un mitjó amb una estella victoriana o un clau robust.

Estic rumiant sobre tot això des del sofà de la sala d’estar quan sona el timbre, i de sobte estic convençut que la llevadora farà un cop d’ull a aquesta trampa mortal i ens qualificarà de pares incompetents. El timbre torna a sonar.

—Pots obrir? —crida l’Ivy des de l’habitació.

La llevadora, una dona rotunda amb un fort accent caribeny, es presenta com Eunice. L’acompanyo al pis, murmurant incongruències sobre baranes i protectors d’escales i panys a prova d’infants i bricolatge i polidores de terra.

—Ja tindreu temps per fer aquestes coses —diu l’Eunice, somrient, alhora que fa una mirada avaluadora al pis—. Primer pensem en la mare. Que hi és?

Com si l’hagués sentit, arriba l’Ivy, encara molla de la dutxa, sense maquillatge, bonica. Té la pell una mica vermella de l’aigua, i se li destaquen les cicatrius del cantó de la cara. L’Ivy ja hi deu estar acostumada, però per a mi encara és una cosa nova i m’avergonyeixo per ella, i em sento protector cada vegada que coneixem gent nova.

—Hola, reina —diu l’Eunice—. Que maca que estàs. Encara no se’t nota, eh?

L’Ivy es posa la mà a la panxa.

—No ho sé —diu, tota contenta—. Potser una mica.

I és veritat, l’Ivy comença a tenir un petit bony sota la samarreta ajustada.

L’Eunice fa un gest despreocupat amb la mà.

—Què dius, ara! Jo no he estat mai tan plana en ma vida. —I riu de gust, espontàniament—. Vine —diu, asseient-se al sofà i picant al costat per convidar-la a seure—. Seu.

L’Ivy sembla tímida com una col·legiala quan seu al costat de l’Eunice.

—De quant estàs, maca? Deu, onze setmanes, oi?

—Nou i mitja —diu l’Ivy, asseguda al costat de la llevadora.

—Quina il·lusió, oi? —diu l’Eunice, esbatanant els ulls—. Fa molta il·lusió.

La mitja hora següent, si fa no fa, l’Eunice fa preguntes a l’Ivy, li pren mostres de sang i d’orina, i omplen formularis entre les dues. Fora de preparar el te, es pot dir que sóc un excedent.

Abans d’anar-se’n, l’Eunice pregunta si tenim algun dubte. L’Ivy diu que no, que han parlat de tot el que de moment se li ha acudit.

L’Eunice em mira.

—I el futur pare, què?

És la primera vegada que algú em diu «pare» i l’efecte és increïble. Com si hi hagués una glàndula de «pare» amagada en algun lloc rere la meva clavícula que estigués esperant a sentir aquest mot especial per activar-se i deixar anar un munt d’hormones de pare al meu reg sanguini. L’efecte d’aquests missatges químics, sembla, és formar un bony a la gola del futur pare i fer-lo somriure com un mico en una fàbrica de fruita seca. Segur que no és com la reacció d’adrenalina de plantar cara o fugir, i aquesta raresa biològica no deu proporcionar cap avantatge evolutiu, però sens dubte és una bona sensació.

—De fet —dic, encara somrient, empès per aquesta pujada de l’hormona de pare—, sí que tinc una pregunta. —I miro l’Ivy i somric.

És com si l’Ivy em llegís el pensament, perquè se li tanca fort la boca, se li entretanquen els ulls potser només un mil·límetre, i el seu cap es mou d’esquerra a dreta en un gest minúscul suplicant. Però és massa tard, estic decidit.

—Digue’m.

—Volia saber si podíem, daixò… si podíem tenir… —I malgrat la prova mèdica evident que l’Ivy i jo hem tingut relacions sexuals com a mínim una vegada, malgrat el fet que el sexe i les seves conseqüències naturals són precisament el motiu que l’Eunice estigui asseguda al sofà de l’Ivy, em fa molta vergonya dir-ho. Així que, en lloc d’això, intento comunicar la idea de tenir relacions sexuals amb una sèrie d’expressions facials, moviments de cap i insinuacions sonores.

—Sexe! —crida l’Eunice—. Ha, ha, i tant, home de Déu, sí! —I estreny afectuosament el genoll a l’Ivy—. Pots tenir relacions, i tant que sí. Però res d’envestides massa vigoroses, entesos?

L’Eunice em pica l’ullet i l’Ivy mira fixament a terra.

Després d’acomiadar l’Eunice, l’Ivy està radiant i sembla que totes les meves transgressions del dia estan perdonades. Mentre pugem l’escala cap al pis, torno a recordar com m’agrada l’Ivy per darrere. Xerra entusiasmada mentre porta les tasses de cafè a la cuina i omple l’aigüera. Però ara que tenim llum verda de la llevadora, em costa concentrar-me en res que no sigui endur-me l’Ivy al llit, i com més aviat millor. És com si se m’hagués disparat una botzina de sexe dins el cap, i quan l’Ivy submergeix les mans a l’aigua calenta i sabonosa, sento l’inici d’una erecció als calçotets. Si no està exactament preparat per a la batalla, el vell abanderat sens dubte s’està preparant psicològicament.

—… no et sembla? —pregunta l’Ivy.

No sé pas de què parla; la botzina de sexe encara sona a tot volum dins del meu crani.

—I tant —dic.

Sembla que és la resposta encertada, perquè l’Ivy assenteix i es posa a eixugar les tasses. L’Ivy enfonsa un drap de quadres dins les fondàries d’una tassa i el gira a consciència per l’interior. Des d’on sóc allò és fantàsticament eròtic, tots els meus sistemes primitius estan en alerta màxima. Fa tant de temps que no fem l’amor, però, que la idea d’iniciar el sexe fora del dormitori i de dia em fa bellugar d’incomoditat. La gràcia, em dic, és l’espontaneïtat.

—Et passa res? —pregunta l’Ivy.

—No —dic.

—Tens la cara molt vermella.

—Et ve de gust un clau?

L’Ivy em mira un moment i després es posa a riure.

—Ostres —diu—, que fort! —I imitant malament l’Eunice—: Però res d’envestides massa vigoroses! —I riu tan fort que s’ha d’asseure i ventar-se la cara.

—Que divertit —dic, amb una rialla forçada encara menys convincent que l’accent caribeny de l’Ivy. Però ella riu tant que no se n’adona.

Quan s’ha recuperat —i tarda una estona—, l’Ivy està esgotada i diu que s’ha d’estirar per dormir una mica. Si aquest hagués estat el meu pla —portar l’Ivy al llit de tant riure—, seria un geni. Però no ho era i no ho sóc. El moment ara ha passat, la botzina està en silenci, i el petit Fisher ha renunciat a la seva causa.

Quan l’Ivy s’aixeca del llit, per tercera vegada avui, el sol està baixant i el boeuf bourguignon bombolleja alegrement al foc. Va ser el primer plat que vaig cuinar per a l’Ivy. M’agrada pensar que és el nostre plat especial. Potser ajudarà a revifar l’antiga passió de l’Ivy.

—Què és aquesta olor? —L’Ivy m’encercla la cintura i em fa un petó.

—El nostre plat especial —dic, tot aixecant la tapa de la cassola fumejant.

—Tenim un plat especial?

—Boeuf bourguignon. Te’l vaig fer la primera nit que vas venir a casa meva.

—Ah —diu l’Ivy, amb una expressió que deixa clar que aquest és un detall que no havia retingut—. Quin detall, però no sé si em ve de gust una cosa tan… pesada.

—No és pesat, és… gustós. Gustós no és el mateix que pesat.

—Si t’he de ser sincera, no tinc tanta gana.

—La llevadora ha dit que havies de menjar molt de ferro —recordo—. Hi ha molt de ferro, a la vedella. I no m’estranya, al preu que l’he pagat.

—Ho pots tapar, si us plau? —diu l’Ivy—. L’olor em fa venir… —Infla les galtes per insinuar nàusea.

—Sí, i tant. Ens ho podem menjar més tard.

L’Ivy obre una finestra per deixar entrar la brisa fresca de l’aire tardorenc. Aquest és un altre avantatge d’aquest lloc en comparació amb Brixton: si obres una finestra al meu pis a aquesta hora de la nit, et pots col·locar amb el que entra.

—El que em vindria de gust —diu l’Ivy— és una amanida cèsar, una amanida cèsar de pollastre.

—És un desig?

—No, és que m’agrada l’amanida cèsar —diu l’Ivy.

Obro la nevera, però no tenim ni pollastre, ni enciam, ni salsa.

—Vols que vagi a comprar el que falta per fer-la? —pregunto.

—Ho faries? I una pinya? Perdona, rei, hi aniria jo mateixa però estic rebentada.

És fosc quan ens posem a sopar davant d’una comèdia romàntica que fan a la tele. L’amanida està bé per ser una amanida, però és un mal substitut del boeuf bourguignon i el meu estómac no està gens content. L’Ivy porta els plats a la cuina i després torna i s’arrauleix amb el cap a la meva falda.

—Estàs decebut? —pregunta, i no sé si es refereix a la pel·lícula, a l’amanida o al celibat, però la resposta és la mateixa.

—No —dic—. Per què?

—Has tingut molta feina, cuinant.

—No es fa malbé.

—Et convido a sopar —diu—. Divendres. On vulguis, tu tries.

Li faig un petó a la clenxa.

—Com estava en Joe? —pregunta l’Ivy.

—Bé —dic—. M’ha donat records.

—Mentider.

—Dona, m’ha preguntat per tu.

L’Ivy riu.

—M’ha demanat que sigui el seu padrí de boda.

L’Ivy gira el cap per mirar-me a la cara.

—Això està bé. Faràs un discurs?

—Quin remei —dic—. És part de la feina. També hi estàs convidada, per cert.

L’Ivy torna a mirar la tele.

—Que bé —diu, però no és gaire convincent—. De què era el guió?

—De paper de vàter.

—De paper de vàter i prou o de paper de vàter, quina merda?

—Totes dues coses —dic.

—L’important és que estiguis content —diu l’Ivy.

A la pantalla, la parella enamorada s’ha separat per culpa d’un seguit de malentesos hilarants, però no sé per què crec que tot s’acabarà arreglant. No tinc res contra la fórmula de gènere: de fet, m’agrada. El bé guanya per sobre del mal, l’amor ho conquereix tot, el món no s’acaba, i a mi em sembla molt bé. No m’agradaria de cap altra manera. El que no m’agrada és que un director de Hollywood cobri pels volts d’un milió de dòlars per no fer res més que seure darrere la càmera: els escenaris són matussers; l’edició és dolenta; les interpretacions, previsibles; no hi ha ofici ni imaginació, ni, pel que veig, cap indici de direcció. Això ho podria fer jo. Ho podria fer millor. Però en canvi, si tinc sort, podré rodar trenta segons de paper de vàter per menys diners dels que guanya aquest penques mentre fa un cafè.

—Creus que hauria de dir que no? —pregunto a l’Ivy.

L’Ivy no contesta.

—Òbviament podria esperar que sortís una cosa millor —dic—. Però ara he de pensar en vosaltres dos, oi? —I poso la mà a la panxa de l’Ivy.

L’Ivy fa un sorollet com si anés a dir alguna cosa i després comença a roncar.