CAPÍTOL 35
El diumenge de Pasqua, l’Ivy diu que se’n va a missa. L’Ivy i jo fa vuit mesos i una setmana que estem junts, i aquesta és la primera vegada que la sento parlar d’anar a l’església. No em pregunta si hi vull anar, senzillament em comunica que s’emporta el petit T a la missa de Resurrecció. Em poso l’abric igualment i, mentre estem asseguts al fons de l’església, rumio si hi ha esperança per a mi i l’Ivy. No s’ha mostrat hostil amb mi, però tampoc ha demostrat cap interès o afecte. I per molt que m’hagi agradat veure com formava un vincle amb el nostre fill —llegint-li contes, cantant-li, fent-li ganyotes—, ho he observat com algú de fora. A més, ara el petit T ja mama i pren la majoria de la llet del pit de l’Ivy, i si bé això és bo —millor que bo— per a la mare i el nen, ara estic exclòs de donar el menjar al nostre fill. L’Ivy dorm o s’endormisca durant el dia, i quan ho fa s’estira amb el petit T al costat. Per això, mentre seiem junts a l’església de Crist Rei, no em fa l’efecte que siguem una família.
Dijous ens van venir a veure els pares de l’Ivy, i ella va sortir una mica més de la closca. De tant en tant va somriure i fins i tot es va permetre riure una mica dels seus pares, que es barallaven pel nét. Vam plorar, això sí, però la simple presència del petit T ens va mantenir a tots ancorats al present. En Ken es va partir una ampolla de vi amb mi, i al final de la nit em vaig instal·lar al sofà mentre els Lee es quedaven la nostra habitació i l’Ivy dormia amb el nen. Fins i tot amb coixins i una manta nova, vaig donar voltes i voltes durant més d’una hora abans d’abandonar la idea de dormir. La casa estava massa quieta i silenciosa per poder posar la tele o tan sols el bullidor, i per això em vaig dedicar a mirar la llibreria, buscant-hi alguna cosa soporífera. Vaig agafar i tornar a desar almenys mitja dotzena de llibres abans d’adonar-me que… els llibres a mig llegir de l’Ivy —Catch-22, Crim i càstig, El Senyor dels Anells— ja no hi eren. No sé quan van desaparèixer ni tampoc on són, però el descobriment em neguiteja. Potser també ha abandonat la nostra història, incompleta com és.
L’endemà vam anar a passejar al parc i en Ken i l’Eva ens van convidar a dinar a The Village. Quan tens un nen acabat de néixer se t’acosten desconeguts; vénen a la teva taula i amanyaguen la galta del teu fill, et diuen que és preciós i et demanen com es diu. I tu serres les dents i somrius educadament i dius que gràcies, i rius quan els dius que encara no té nom. I quan et miren amb aquella punta d’incredulitat, gires la cara, crides el cambrer i demanes una altra copa grossa de vi.
Quan ens vam acomiadar al vespre, l’Eva em va fer una abraçada i em va demanar que tingués paciència. En Ken em va fer un petó al coll, una cosa que no havia fet mai, i és la mostra d’afecte més gran que ha tingut ningú amb mi des de fa gairebé dues setmanes. El meu propi pare encara no coneix el seu primer nét; no estic segur que l’Ivy s’hi vegi amb cor, i no estic segur de voler que el nostre pare ens vegi així.
Divendres l’Eunice, la nostra gran i exuberant llevadora, va venir a veure la mare i el nen. Va fer la seva pròpia versió de la rutina que ja començo a conèixer: abraçades, petons, llàgrimes, felicitacions i disculpes. L’Eunice va suggerir que a l’Ivy li podia anar bé prendre antidepressius. Va explicar que llavors hauria de deixar d’alletar, i l’Ivy va fer que no amb el cap. L’Eunice ens va dir que en Daniel ara «era amb Jesús», i vaig haver de sortir de l’habitació. No sé si estava enfadat amb l’Eunice per aquesta explicació despreocupada, o bé enfadat amb mi mateix per no creure-ho. Em va passar pel cap que potser jo necessitava antidepressius, però la idea em feia por i m’hi vaig girar d’esquena.
Assegut a la freda església del límit de Wimbledon Village, desitjaria tenir el refugi de la fe. Un lloc on poder trobar raó i alleujament, un lloc on poder oferir una pregària o enviar un missatge al meu fill mort. Però desitjar-ho no és suficient. Aquest pensament em recorda la suposada fe de l’Ivy en la Fada dels Desitjos; aquelles coses que semblaven tan divertides i meravelloses només fa dues setmanes avui sonen buides i fàtues.
—Avui —diu el pastor—, celebrem el dia que Jesús va tornar d’entre els morts.
Miro l’Ivy de reüll, però té els ulls tancats i el cap cot.
Així que, a falta de fe, jo també tanco els ulls i formulo un desig: desitjo tenir en Daniel assegut a la meva falda, fent sorollets i plorant i respirant, i desitjo tornar a tenir l’Ivy de la manera que era quan ens vam enamorar.