CAPÍTOL 26

El primer any de la nostra amistat, l’El era mig cap més alt que jo. En els vint-i-dos anys que han passat, he crescut trenta centímetres i l’El aproximadament vuit, però sempre l’he mirat amb admiració. És gairebé catorze mesos més gran que jo, o sigui que va anar a l’escola dels grans un any abans. Aquesta mena d’enorme diferència de classe pot matar una amistat, però anàvem a escoles diferents i no ens vam trobar en una situació en què l’El es veiés obligat a ignorar-me o tractar-me amb condescendència. Vivia a poca distància de casa i gairebé cada dia jugàvem junts; l’El aportava informació i utensilis procedents del futur: pornografia, tabac, xerès, acudits verds, grups nous de música, detalls de mecànica i anatomia sexual. L’El és un any més gran que jo, sempre ho ha estat. Però quan el miro ara no puc ignorar que sé que aviat el seu rellotge s’aturarà; la seva edat arribarà al límit tal com ho va fer la seva estatura fa vint anys.

Vist en perspectiva, sempre va ser evident que l’El era gai, però de petit jo era ignorant tant dels senyals com de la possibilitat («gai» només era un insult o un rumor absurd). Posem la pornografia, per exemple.

—… recordes c… c… com em deies?

—El Mercader de Tetes —dic.

—M… m… mercader de T… tetes! —diu l’El, tirant el cap enrere i deixant anar una rialla aspra i escanyada que fa patir, com si s’estigués ennuegant amb la pizza.

Faig el gest d’aixecar-me, però l’El fa que no amb el cap i em fa seure amb un gest.

A través d’un o altre intermediari, l’El tornava a casa de l’escola amb les tires de la motxilla tibades sota el pes de Men Only, Penthouse, Club i Razzle. L’El les venia als adolescents anhelants del poble, però no li vaig preguntar mai per què no es quedava material per a l’escrutini propi.

L’esment del Mercader de Tetes sembla haver virat el curs de pensament de l’El de coses del passat a coses pendents.

—T… t… tindràs u… unnn… —Ajunta els llavis, se li inflen les galtes amb l’esforç de trobar o expulsar el mot correcte.

—Pots lletrejar? —pregunto.

La cara de l’El s’arruga de l’esforç.

—N… z… n…

—Com sona?

—S… sona… sona com vés-te’n a la puta merda!

—Perdona.

L’El fa mala cara mentre aixeca les mans, que, a mesura que avança la malaltia, tremolen menys, però es mouen amb una lentitud hipnòtica, com si fossin elàstiques. Les seves mans acaben sobre la seva panxa, com si abracés un bombo invisible.

—Nen —diu—. Ti… tindràs un nen?

—Dos —dic—. Bessons.

L’El somriu. És un somriure autèntic però efímer, que li desapareix de la cara tan de pressa com s’ha format.

—M… mataria per una c… t… copa —diu.

Vaig a agafar la tassa rosa amb broc, de suc de taronja.

—Hòstia! —crida, i em sobresalta—. C… c… copa de v… veritat.

Instintivament miro per sobre l’espatlla, cosa que és una estupidesa, perquè estem sols a la casa. No tinc intenció de donar alcohol a l’El, però sembla que una part subconscient de mi sí que ho faria.

—Saps que no et convé —dic, odiant com sona la meva veu.

—L… la m… meva vida és una p… putada. —I riu sincerament.

L’El ja no menja gaire; el gros de les calories que pren ve de begudes enriquides i pols. Sempre ha estat esvelt, però ara està esquelètic i fràgil. La seva barba, en canvi, és magnífica: espessa i brillant, i li atorga un aire de guru, potser, o d’estrella del rock ionqui.

—Qu… quan? —diu—. El… el… n… nen.

—Nens —recordo, aixecant dos dits—. L’11 d’abril, d’aquí set setmanes i dos dies.

L’El assenteix.

—Bé. —Somriu—. S… seràs bo —diu—. B… d… bon pare.

—Ja ho veurem.

—Et c… casaràs amb la n… noia?

—Ivy —dic, somrient amb el record de la meva declaració matussera i fracassada el dia del casament d’en Joe—. Sí —dic, perquè la història real és massa difícil d’explicar, i en tot cas és tan bona com la veritat: amor, honor, obediència; tenir i conservar; en els moments favorables i en els adversos… amb tot això; ho faré i ho faig, i per molta il·lusió que em faci, no necessito un certificat per quedar-me amb l’Ivy fins que la mort ens separi.

»Més pizza?

L’El fa que no amb el cap i s’aclofa al sofà.

—Es… s… stic tip! —diu.

—Ni un tallet més?

L’El branda el cap violentament; té la cara arrugada d’indignació.

—T… tip! —diu, posant-se les mans al cap a poc a poc però deliberadament—. C… cansat d’això —diu, i li cauen les llàgrimes per les galtes.

—Ei, El. —M’assec al seu costat i li passo un braç per les espatlles.

—Voldria ser m… m…

Encara malda per acabar la frase i l’abraço, li acaricio els cabells llargs i li estrenyo el cap contra el meu pit per sufocar l’últim mot. Plora tan fort que sento la humitat de les seves llàgrimes a través de la samarreta.

Al cap d’un minut o potser dos, l’El s’aparta de mi, inspirant.

—Qu… qu… q…

—Què?… Quan?… Q…

L’El assenteix.

—Quan… quan an… Phil?

—El seu aniversari? Pel maig. Primers de maig.

—Av… viat doncs —diu l’El.

—Encara falten mesos.

Avui en Phil ha anat al pub, com fa sempre que vinc a veure l’El. Avui, però, és la primera vegada que ha reconegut que havia quedat amb en Craig. De moment no ha insinuat que siguin res més que amics, però tinc les meves sospites. La setmana passada en Craig ja hi era quan vaig venir a veure l’El, i hi havia alguna cosa en el llenguatge corporal d’en Phil i en Craig, el to de veu i el contacte ocular, que era més que platònica.

—D… després d… d’aniversari Phil… —L’El respira fondo, agafa forces i s’escarrassa amb una determinació furiosa i tossuda—, em p… portarà a aquell lloc. Q… qu… qu…

—Què? Quan? Què?…

L’El assenteix.

—Qu… que et… et… et m… z… maten.

—Què? Com?

—Et… et maten —diu, somrient com si expliqués un viatge a Disneyland—. D… D… Diggitas.

—Dignitas?

L’El assenteix, assenteix, assenteix.

—P… per matar-te! —diu, deixant que els ulls se li tanquin i la llengua li pengi per fora la boca.

—El… calla! En Phil no…

L’El somriu i assenteix, i per molta tendència que tingui a inventar-se coses i manipular la veritat, la seva sinceritat és òbvia.

—És el q… que vull —diu—. R… regal d’aniversari de l’E… El.

—Però…

Però què? L’El amb prou feines pot parlar i pensar, no pot caminar sense ajuda, ni pujar l’escala o aixecar-se a posar-se un vas d’aigua. Té feina per fer funcionar el comandament a distància. No pot menjar curri o beure cervesa; no és capaç de seguir una trama. Necessita que en Phil li eixugui el cul i dorm sol en un bressol encoixinat. I aquesta malaltia és progressiva, no hi ha remissió, ni cura, ni esperança, només declivi. I la mort. I per molt que jo no ho vulgui entendre, ho entenc.

—El teu aniversari no és fins al novembre —recordo.

L’El branda el cap.

—N… no p… puc esperar fins… vembre. —I torna a brandar el cap. La murrieria se li fon als ulls, i quan somriu és una barreja de tristesa, fatiga i súplica silenciosa. Això no és fanfarroneria ni falsedat, i és la vegada que, en molts mesos, he vist l’El més present i lúcid.

—Vols una copa? —pregunto.

L’El obre molt els ulls.

—De debò?

—De debò —dic.

Quan en Phil torna del pub una hora més tard, l’El dorm amb el cap a la meva falda. I quan en Phil entra a la sala, el primer que veu és el vas de whisky mig buit a la taula, davant de l’El. El meu és ple, per tercera vegada.

—Veig que t’ho ha dit —diu en Phil, asseient-se a la seva butaca preferida.

Assenteixo.

—I…?

Alço la copa.

—En vols?

En Phil agafa el vas inacabat de l’El, brinda amb mi i fa un glop.

—Quant n’ha pres?

—Aquest ha estat el seu primer i últim vas. N’ha pres uns tres glops.

En Phil somriu i assenteix.

—Com està en Craig? —pregunto; potser hi ha algun to subjacent, un petit sarcasme en la pregunta.

En Phil dubta un moment abans de respondre.

—Està bé —diu—. Estem… bé, saps?

Assenteixo i somric.

—No passa res —diu en Phil—. De debò, o no gaire… no gaire sovint. —Es posa un dit a la comissura de l’ull.

—Ara no et posis a plorar —dic—. Per avui ja n’he tingut prou.

En Phil es posa a plorar.

—Ho sap l’El?

En Phil assenteix, branda el cap i arronsa les espatlles.

—No ho sé, Fisher. En… en Craig es queda a dormir de vegades. —Això desencadena en ell una plorera d’aquelles de tapar-se la cara amb les mans i sacsejar les espatlles; passa de res a sanglotar en un sol segon; llavors, després de mig minut d’histrionisme, s’asserena si fa no fa a la mateixa velocitat. És esgotador de veure. En Phil respira fondo, s’empassa la resta del whisky de l’El i torna a omplir els gots—. L’El dormint en aquell… puto bressol —diu—, i jo i en Craig a l’habitació del costat. És tan… estic fet una puta merda. Això és una puta merda.

—Tranquil —dic—. Tens dret a ser feliç.

—És més fàcil de dir que de fer —diu en Phil.

—Quant de temps fa que us veieu?

—Des de novembre, de tant en tant.

—Us va bé?

—Sí. Crec que sí, vull dir que… sí. —En Phil es permet un somriure—. Em fa sentir bé, em fa… —En Phil arronsa les espatlles i s’eixuga les llàgrimes amb un mocador. Mira l’El—. I després tens el meu noi, aquí…

No sé què dir i per això no dic res.

En Phil torna a plorar.

—És com el pitjor i el millor passant alhora, i jo… ostres, que egoista que és tot plegat.

—L’El se n’alegraria per tu, ho saps.

—Tant de bo me’n pogués alegrar jo.

—Prova-ho —dic, i em sona tan suat que me n’avergonyeixo fins al punt que sento que em poso vermell—. Sabem que farà un numeret, cridarà, t’insultarà, llançarà coses…

En Phil riu.

—Almenys no pot llançar coses gaire lluny, oi?

—Ara ho has dit. Però l’hi… l’hi has de dir.

En Phil assenteix.

—Ho sé.

—Així doncs —dic—. Després del teu aniversari?

—Al juliol, l’agost potser. D’aquí sis mesos.

—Fem que siguin sis mesos acollonants, doncs.

Buido el vas i de seguida me’l torno a omplir.

En Phil s’empassa el que li queda al vas.

—Passa’m l’ampolla.