CAPÍTOL 33

Quan entro a l’habitació d’hospital de l’Ivy diumenge al vespre, ella està estirada al llit amb en Danny, acariciant el cap del nen amb la galta. Rosat, plàcid i preciós, sembla viu. Dits perfectes tancats en punys diminuts, galta plena descansant al pit de la seva mare. Els ulls de l’Ivy també estan tancats.

M’assec a la cadira del costat del seu llit i acaricio el cap de l’Ivy. Passo la mà pels seus cabells castanys, seguint la línia i el flux on cauen contra l’espatlla d’en Danny. Abaixo la mà sobre el cap d’en Danny, està fred com una pedra. Quan l’Ivy obre els ulls, m’arronso.

—Hola —dic.

L’Ivy mira a través meu, inexpressivament.

Una mare i el seu fill acabat de néixer haurien de ser una imatge bonica, la més bonica del món. L’Ivy està horrorosa; com si no hagués dormit i no hagués parat de plorar des que he marxat aquest matí.

Dins del crani dic: «Com estàs? Has dormit? Em sap greu».

—Has vist el nen… l’altre nen? —dic.

L’Ivy fa que no amb el cap. Se li forma una llàgrima a la comissura de l’ull, s’aprima tot baixant per la galta i després per la barbeta fins a desaparèixer entre els escassos cabells castanys d’en Danny. Des d’ahir que l’han rentat, però té el cap humit i enganxós de llàgrimes acumulades.

—El puc agafar?

A l’Ivy li tremola el llavi de baix, i estreny més fort en Danny contra el pit, tanca els ulls, prem la galta contra el caparró. I llavors es relaxa, obre els ulls i em passa el meu fill. No pesa gens; nascut prematur de cinc setmanes, en Danny cap còmodament entre les meves mans i no pesa… gens. Porta una granoteta blanca de cotó i té el pit calent de l’escalfor absorbida de l’Ivy. Un cantó de la cara també el té calent, i la seva galta és suau contra el meu coll. L’altre cantó de la cara, però, com l’esquena i el cul, està fred a través de la fina roba. Fico el dit índex en el palmell tancat i sento com si els ditets, els dits perfectes, agafessin el meu.

—Hauríem d’anar a veure el seu germà —dic—. No té ni nom.

A l’Ivy li tremola la barbeta, i em pregunto quantes llàgrimes és físicament possible que vessi una persona.

—No li podem dir Tirolam per sempre —dic, forçant un somriure. Però és massa aviat i l’Ivy gira la cara.

—L’has vist? —pregunta l’Ivy.

—Pensava que hi podíem anar junts.

L’Ivy gira el cap per mirar-me.

—Està…?

—Està bé —dic—. La llevadora diu que és fort, que s’ha pres la llet, que els dóna feina.

L’Ivy estira els braços, demanant en Daniel, i l’hi torno. Se’l col·loca al pit, li petoneja els cabells, li frega l’esquena com si el volgués escalfar.

—No puc —diu—. Avui no.

—Només cinc minuts?

L’Ivy branda el cap.

—Després d’això… —acaricia el cap d’en Daniel—, després d’això no hi ha res. Això és… això és tot el que tinc amb ell. —Fa un petó al cap d’en Daniel—. Això és tot.

Al cap d’una hora, l’Ivy s’adorm i jo bressolo en Daniel fins que no puc suportar-ho més i el deixo al bressol fred. Mentre l’Ivy dorm, vaig a veure el nostre fill a la unitat de cures especials.

Ell també dorm, arraulit en una incubadora hermètica. Al pit hi té dos pegats blaus d’on surten cables, i un altre cable connectat al peu amb una polsera de velcro.

—No pateixi per res —em diuen immediatament—. Respira bé, però necessita una mica d’ajuda per mantenir la temperatura.

Dos nadons que no poden mantenir-se calents tots sols: un d’immòbil en un bressol fred; l’altre dormint en una incubadora calenta, amb la panxa que li puja i li baixa quan respira. A la incubadora hi ha una obertura circular, i després de rentar-me i desinfectar-me les mans, em deixen tocar el meu fill a través de l’estret forat.

—Hola, nino —xiuxiuejo—. Hola, petit T.

El petit T estira les dues cames i badalla, abans de tornar-se a relaxar en un bolic plàcid. Poso el dit sobre la seva mà i, quan la prem, ho fa amb força, inequívocament. Em sento somriure com si fos una cosa que li passés a un altre. El somriure no sap estar-se a la meva cara: el primer somriure que faig en gairebé dos dies.

Dilluns al matí arribo a l’hospital una mica després de les nou i vaig directament a la unitat de cures especials. El petit T —que tot just té trenta hores de vida— encara és a la incubadora, però la llevadora diu que el puc treure i bressolar-lo. És l’últim dia de març i a fora no fa fred; tot i això, el petit T porta granoteta, jerseiet, peücs i una gorreta de llana. Fa un sorollet que em commou més que cap paraula. Després d’això, quan vagi a veure l’Ivy i en Daniel, tot tornarà a canviar; seré en un món diferent, un on el nostre fill és mort i no es permeten somriures. De manera que porto una cadira arran de la finestra i m’assec amb el petit T, que pot sentir el sol a la cara. Miro com dorm i veig com obre els ulls un moment, parpellejant, miro com tanca i obre els punys, miro com respira. Quan es posa a plorar, una llevadora em porta un biberó i el dono al meu fill. Li frego l’esquena fins que fa el rotet i li canvio el bolquer, i li veig per primera vegada la panxa, les cametes i el cul arrugat. Dorm als meus braços durant una hora de placidesa abans que la llevadora el torni a deixar a la incubadora.

En Daniel és al seu bressol quan vaig a veure l’Ivy. Somriu quan em veu, un somriure petit i educat, i em pregunta «si ja l’he vist».

—Vinc d’allà —dic—. És maquíssim.

L’Ivy assenteix, amb el mateix somriure resignat encara als llavis.

—He portat fotos —dic, allargant el mòbil a l’Ivy.

Passa les fotos, ampliant la cara i les mans. El seu somriure inicia el viatge cap als ulls (sense acabar d’arribar-hi, encara no) quan mira el seu fill i toca la pantalla amb els dits, acariciant-li la cara.

—El petit T —dic.

L’Ivy arrufa les celles.

—Què?

—El petit T. Així és com li dic.

L’Ivy assenteix.

—T de Tirolam —diu, i em torna el mòbil.

—Has dormit?

—Una mica.

—Com estàs?

El petit somriure que hi havia a la cara de l’Ivy ara es fon, quan es gira a mirar en Danny.

—He donat el biberó al petit T —dic—. Li he canviat el bolquer.

L’Ivy assenteix i fa una mena de rialla.

—Diuen que ens el podem emportar a casa demà.

L’Ivy treu les cames del llit, baixa i va cap al bressol a agafar en Daniel. Escoltem la ràdio, mengem sandvitxos, bressolem el nostre fill i dormim fins que, pels volts de les sis, l’Ivy diu que està cansada i necessita estar sola. Abans de marxar passo una altra hora amb el meu fill a la unitat de cures especials.

Dos minuts després d’arribar a casa, algú toca el timbre. Quan sona per tercera vegada, baixo a obrir.

—Hola, Harold.

—Han portat flors —diu el meu veí del costat, bellugant nerviosament les mans, sense voler mirar-me als ulls.

—Molt bé.

—Què ha passat? —diu en Harold, encara mirant-se els peus.

Respiro fondo.

—Teníem dos nens —dic—. Bessons. Però un d’ells ha… ha nascut mort… ha nascut…

En Harold assenteix.

—Em sap greu.

Si no cregués que li faria terror, l’abraçaria. No per ell, sinó per mi. En Harold és la primera persona de fora de l’hospital amb qui parlo des de divendres.

—Vaig a buscar-les —diu en Harold, que se’n va al seu pis i em deixa sol. Al cap d’un minut arriba amb un gran pom de lliris blancs. Se’n torna a casa mentre llegeixo la targeta: «El nostre amor en aquest moment, Joe i Jen». En Harold torna amb flors d’en Phil i l’El: «Tot el nostre amor en aquest moment trist». En Harold porta flors de la Maria, l’Eva i en Ken, l’Esther i en Nino, tots ells m’envien el seu amor en aquest puto moment tràgic.

—Puc ajudar en res? —pregunta en Harold.

Em plantejo demanar-li que agafi totes aquestes flors i les llenci al primer contenidor que trobi, però en canvi li demano que m’ajudi a pujar-les al pis. Li ofereixo alguna cosa per beure, però en Harold diu que ha de fer deures.

Ara tenim més poms de flors que gerros on posar-los, així que agafo el cotxe, vaig als magatzems de Wimbledon i compro tres gerros nous. De tornada a casa paro al supermercat i compro llet, pa, fruita, menjars preparats i vi. Un cop al pis, quan trec el tiquet del supermercat de la butxaca dels texans, em trobo un trosset de globus vermell. Llenço el tiquet a la brossa i em guardo el bocinet de globus en un compartiment interior de la cartera.

Després d’arreglar les flors, em menjo una lasanya congelada per a dos i m’acabo una ampolla sencera de sirà. Quan s’acaba el vi obro una altra ampolla i arribo gairebé a la meitat abans d’adormir-me al sofà.

Dimarts porto el petit T a veure la seva mare.

Agafo en Daniel mentre l’Ivy bressola el seu infant viu i sanglota. Presentem els germans, i tot i que han passat dos dies d’ençà que en Daniel va néixer dormint, els nens encara semblen idèntics. Per consell de la llevadora he portat la càmera i fem fotos d’en Daniel tot sol i amb la seva mare. Avui, la Phoebe treballa i ens fa fotos a l’Ivy i a mi amb en Daniel, però no fem fotos dels dos nens junts. La Phoebe porta a l’habitació material per treure motllos de guix de les mans i els peus d’en Daniel. Mentre s’asseca el motllo, renta amorosament el nen amb boles de cotó fluix i aigua. Pregunta si volem guardar un floc dels seus cabells, però l’Ivy diu que no. L’Ivy el canvia de roba. Despullat, la pell d’en Daniel té menys color que la del seu germà, el seu pit i la seva panxa immòbils tenen un to lleugerament blavós; és un alleujament brutal quan el torna a vestir amb una granoteta blanca neta.

Amb tota la cerimònia i les formalitats acabades, amb els motllos de les mans i els peus d’en Daniel secs i embolicats amb una tovallola, encara tardem una hora de plors i manyagues a acomiadar-nos del nostre fill. Vestida i amb la bossa feta, ara l’Ivy seu en una cadira al costat de la finestra, subjectant en Daniel contra el pit i acariciant-li els cabells mentre jo sec al llit bressolant el petit T. I tot i que és vergonyós que em senti així, vull que això s’acabi. Vull anar a casa i tirar endavant amb el nostre fill.

Just quan estic a punt de dir alguna cosa, l’Ivy es posa dreta.

—Som-hi —diu—. Anem.