ESCENA XI

BLANCA i SAÏD. Fins acabar l’obra, amb rapidesa.

BLANCA:

Saïd: fugiu!

SAÏD:

Fugir!

BLANCA:

Eixa finestra

dóna a la vida. Esteu salvat.

SAÏD:

Ah, Blanca,

deixeu-me aquí morir; deixeu que besi

al cloure els ulls un fil de vostra roba!

BLANCA:

No, Saïd, no; que vull la vostra vida,

que espero en vós; sentiu? Que a totes hores

viuré esperant-vos. (Creu haver sentit soroll).

Oh! Fugiu!

SAÏD:

Vós, Blanca,

m’ho maneu…?

BLANCA:

Sí.

(Sempre amb por de que baixin los enemics).

Ah! Que tornen!

SAÏD:

A reveure.

Jo us aniré a cercar al cor d’Espanya,

de genolls si això cal, per a ser vostre,

de tot creient-vos com un nen la mare!

BLANCA (rompent en plor):

Aneu per caritat!

SAÏD:

Vaixell que fores

mon orgull de tants jorns, gàbia de feres

on mon ser embrutit se corsecava,

sigues avui lo temple d’esta dona!

BLANCA:

Déu meu! Me fa morir!

SAÏD:

Va, doncs!

BLANCA:

Ah!

SAÏD:

Blanca…

la vostra mà…

BLANCA:

Saïd!

SAÏD (besant-la):

La que volia

matar-me i m’ha salvat!

BLANCA:

És vostra, vostra!

SAÏD:

Llenceu al mar aqueix punyal: m’esglaia

tenint-lo vós.

BLANCA (lo llença per la finestra):

Ja està. Fugiu!

SAÏD:

M’arrenca

la vida!

BLANCA:

Tornareu…?

SAÏD:

Sí: jo us ho juro!

Fins vindrà, si morís, lo meu cadavre!

BLANCA:

Adéu!

SAÏD:

Ja prou!

BLANCA:

Crideu-me de la terra,

del mar, del paradís o de l’abisme,

jo us respondré seguint-vos, que só vostra!

(Se sent lleuger remor dalt de l’escala. Al sentir lo soroll s’han separat de pressa).

SAÏD (des de la finestra, en veu baixa):

A demà!

BLANCA (també molt baix):

Adéu!

SAÏD:

Blanca!

(SAÏD torna ràpidament al costat de BLANCA i la besa en la boca).

BLANCA:

Saïd!

SAÏD:

Ah, Blanca!

(SAÏD va altre cop a la finestra).