ESCENA PRIMERA

BLANCA, CARLES, JOANOT i un corsari. Acaben de menjar los dos captius. Lo corsari recull los plats en un cistell i se’n va. BLANCA està vora de la finestra mirant al mar. CARLES seu, recolzat en la taula, amb lo cap baix. JOANOT los observa a certa distància. És en ple dia.

JOANOT (a part):

Tremolo de mirar-los, qui ho diria!,

i el cor se me n’hi va. Pobres! Mes penes

d’ençà que aquí els tenim prou són doblades.

Lo record del passat més me tortura,

i amb tot sento una força que m’inclina

a estimar-los. Oh, tant que m’avorreixen

i jo, si estés en mi, els deslliuraria!

Mes sóc lo renegat; sóc altre Judas

sols que ell se va penjar i jo no goso!

CARLES:

Encara és aquí, filla? Blanca?

(BLANCA està distreta).

BLANCA:

Pare?

CARLES:

Si hi és?

BLANCA:

Qui doncs?

CARLES:

Lo renegat; la vibra.

BLANCA:

Ah!, sí.

CARLES:

Vine; em fa horror.

(S’acosten a la finestra).

JOANOT (a part):

Serà per odi,

serà per caritat a ella i son pare

que Saïd ha volgut que jo els serveixi?

Si és per odi s’ha errat: que jo els hi dono

lo millor que tenim. Avui com sempre

ho encetaren i prou. Si això durava

de fam se moririen! (Se’n va).