ESCENA PRIMERA
BLANCA, GUILLEM i ROC. BLANCA està asseguda davant de la porta que fins ara havia sigut son camarot i en la que està tancat SAÏD. S’ha de veure que lluita amb la son. GUILLEM i ROC conversen asseguts ben lluny de BLANCA. És de nit.
ROC:
Te faran capità.
GUILLEM:
Jo bé ho mereixo.
Mes per ço no en seré. Roc, qui pidola
arreplega el que vol; però el que és digne
i espera en un racó, d’allí no el treuen.
ROC:
Ai, ai…! Jo em creia…
GUILLEM:
Mal cregut.
ROC:
Te porta
voluntat, en Ferran.
GUILLEM:
Mes ell no ens mana.
ROC:
Ai, ai!
GUILLEM:
Ell a vosaltres us governa;
gent de mar… I nosaltres…, la milícia,
obeïm a don Carles.
ROC:
Som a l’aigua.
GUILLEM:
En terra com en mar lo rei ordena;
i on hi ha militars…
ROC:
Ai, ai!
GUILLEM:
Ves, digue’m
què puc esperar d’ell!
ROC:
D’ell?
GUILLEM:
De don Carles.
Com vols que conti el que jo he fet? D’enveja
si em feien capità prou moriria.
ROC:
Això és odiós!
GUILLEM (sempre amb molta vanitat):
Sap lo que he fet… I digues:
tu no ho saps pas?
ROC:
Jo, prou: que quan ho deies
a en Josep ho he sentit.
GUILLEM:
Mes a tu encara
no t’ho he contat expressament.
ROC:
No.
GUILLEM:
Escolta,
doncs.
ROC:
Si tot ho he sentit.
GUILLEM:
Mes no t’ho deia
a tu, Roc.
ROC:
És ben cert.
GUILLEM:
Seu: i prepara’t
a admirar-te. Farà com a tres hores
tots estàvem tancats i entre cadenes.
ROC:
Bé ho sé!
GUILLEM:
Fins lo patró.
ROC:
Just.
GUILLEM:
I don Carles,
que allí els dugueren feia poc. Tot d’una
gros feix d’armes tiraren per la reixa.
Què serà això?, ens diguérem.
ROC:
No gosàvem
a tocar-ne pas cap.
GUILLEM:
Jo dic; tu escoltes.
S’obrí la porta: entrà en Joanot; alceu-vos,
ell nos va dir; só renegat, mes ara
Déu m’ha tocat lo cor: jo vos deslliuro:
mes al combat, minyons, una altra volta!
Aquí dins disputaven: tots eixírem
sens fer brogit de la presó, amb les armes:
jo el primer!
ROC:
Oi que no!
GUILLEM:
Jo el primer, ximple.
Veus com tot no ho sabies? Jo, a la feina;
cop al timó i enrere: cap a Espanya
ja tornem. Mes de prompte com a fúries
d’aquí sortiren los pirates. Veure’ls,
i envestir-los rabent i destrossar-los,
tot fou u: com a rates los seguírem
d’ací d’allà. I a l’aigua los que queien.
Jo el primer vaig matar.
ROC:
En Ferran.
GUILLEM (negant-ho):
Calla.
ROC:
Jo en ferí un.
GUILLEM:
Jo set, i el teu vuit.
ROC:
Donques…,
jo no he fet res?
GUILLEM:
Jo vuit.
ROC:
Mes no ho vull creure!
GUILLEM (alçant-se):
Si jo no hagués sigut…!
ROC (rient):
Tu!
BLANCA (sobresaltada. Aixecant-se i tornant a seure):
Ah! No. Em dormia;
se’m tancaven los ulls…! Aquí; desperta:
i em punxaré si cal per deixondir-me.
ROC:
Què diu?
GUILLEM:
Ca! Vetlla el camarot. Hi ha dintre
l’arraix. No el poden pendre perquè el guarda
la filla de don Carles.
ROC:
Que el defensi
ja és ben estrany.
GUILLEM:
Com que està boja!
ROC:
Boja!
Ai, ai!
GUILLEM:
O endemoniada. Vés: explica-ho.
Ella quasi una monja!
ROC:
Sí?
GUILLEM:
La duien
a professar a Barcelona; i ara
vegesses com defensa aquella porta!
Quan baixàrem aquí tots a l’una,
mes jo el primer, a caça nos llençàrem
de Saïd, i, figura’t la sorpresa
quan la veiem an ella defensant-lo.
Tots quedàrem parats. Filla, ma filla,
son pare li va dir, cal que aquest home
mori a l’instant: aparta’t. Sí? Doncs ella,
muda i altiva, defensant-lo i fora.
ROC:
Aquí hi balla el dimoni.
GUILLEM:
I té; tossuda
ni dorm ni es mou; com si ella fos de pedra.
ROC (cremat):
I per què no la treuen! Jo, son pare,
l’agafo per un braç i a la filosa!
Les dones amb rigor…
GUILLEM:
Sí; quan arriben
treu un punyal i es signa el pit serena.
ROC:
Ai, ai!
GUILLEM:
I ens han manat que no li diga
ningú ni un mot.
ROC:
Sortim d’aquí! Jo et juro
que això acabarà mal.
GUILLEM:
Mira-la.
ROC (senyant-se):
Anem-se’n.
Jesús!
GUILLEM: (tot anant-se’n):
I doncs ja ho veus. Te creus encara
que em faran capità?
ROC:
Guillem: me temo
que deixarem dintre del mar los ossos.
(Per un moviment de BLANCA).
Mira: és art del dimoni, Jesús!
(Desapareixen tots dos).