ESCENA V

BLANCA i FERRAN. Ella vora la porta de SAÏD.

FERRAN (a part):

Com faré per convèncer-la? (Alt). Cosina.

(BLANCA no fa cap moviment fins que sent lo nom de son pare).

Blanca. Blanca. No em sents? Una altra volta

va a venir lo teu pare.

BLANCA:

Oh, no; no! Prega’l,

Ferran, que no s’acosti, que no vinga!

Jo aquí he jurat morir: per esta porta

sols Déu hi passarà mentres jo aleni.

FERRAN:

Mes escolta…

BLANCA:

No, Déu…

FERRAN:

Jo t’ho demano

per ta ditxa només.

BLANCA:

En va!

FERRAN:

Estàs certa

de que fas lo que deus? Si fos un rapte

només de bogeria ta conducta…

BLANCA:

Ah, no, Ferran: jo estimo a Déu com sempre;

mes per ço que l’estimo, vull a est home

arrencar de les urpes del diable. (Amb emoció intensa).

FERRAN:

Doncs i els altres que han mort? Ves com s’explica

ta humanitat només per un.

BLANCA:

Ma honra,

ma vida…, tot li dec.

FERRAN:

Mes tu no el mates;

l’has defensat quant has pogut…

BLANCA:

Oh; et prego

que li digues al pare que no vinga!

Sí, Ferran, per pietat, que ell no s’acosti:

que em deixi aquí morir: jo t’ho demano!

FERRAN (mirant-la amb tristesa):

Qui t’hagués això dit un mes enrere!:

un temps té de venir que tu, la monja,

la monja, sí, puix sols avui te manca

pendre el vel del Senyor, i a prop hi eres:

un temps vindrà que oferiràs la vida,

per comptes de Jesús, a un de Mahoma!

Oh! I aquesta ets bé tu! Si ara et vegessin,

si et vegessin les monges mallorquines

de germana tornera d’un pirata!

BLANCA (cobrint-se el rostre i plorant):

Ferran, Ferran, és cert! Mes com te goses

en matar-me cent cops: no tens entranyes;

si no, em compadiries!

FERRAN:

Blanca, et juro

que em fas pietat!

BLANCA (plorant):

Déu meu!

FERRAN:

Ets a un abisme

i potser tu mateixa, tu, ai, ignores

la fondària…!

BLANCA (amb desesperació):

M’ofego, i no desitjo

sortir del fons!

FERRAN (a part):

L’estima. Oh, desgraciada!

Mes qui ho desfà?