ESCENA III

BLANCA i JOANOT.

JOANOT:

Senyora!

BLANCA:

Ah! Vénen!

JOANOT:

Jo li duc, senyora,

la salvació a Saïd.

BLANCA:

Traïdor, aneu-se’n:

no us vull veure davant.

JOANOT:

Jo us ho demano…

BLANCA:

No us acosteu; fetor de traïdoria

hi ha en vós!

JOANOT:

Mes escolteu-me…!

BLANCA:

Vos venguéreu

a Déu nostre Senyor; i ara, suara,

a vostre amo heu venut per redimir-vos.

No en teniu prou, villà, perquè us perdoni

Déu la culpa primera? Voleu dar-li

de vostre amo la sang?

JOANOT:

Calleu!

BLANCA:

Vil! Judas!

JOANOT (amb vehemència):

Jo el salvaré. Vull veure’l…!

BLANCA:

No: us envia

mon pare. Aneu!

JOANOT:

Oh! Jo us juro! Ho juro…!

Doncs digueu-me, senyora, què…! Volíeu

veure’m fidel al crim? A aquestes hores

lo vostre cos ja fóra al mar, despulla

dels jocs dels miserables; vostre pare,

vostre cosí, tots morts. I si aquest home

hagués vençut a aquelles feres, dintre

d’Alger ja fóreu tots, i vós…, serventa

d’un príncep embrutit.

BLANCA:

No en feu memòria.

Ah, calleu!

JOANOT:

I jo, boig, que fantasiava

redimint-vos a tots fer-vos ditxosos,

i guanyar-me el perdó de vostres llavis

davant de Déu! Jo deia: ella quan torni

al claustre que li obro, en tant que visca

pregarà al bon Jesús perquè perdoni

a aquest trist renegat! I com m’ho creia…!

BLANCA (a part):

Oh! Què hi ha dintre mi que ses paraules

me fan avergonyir!

JOANOT:

I això us enutja?

Jo que us salvava i em salvava alhora!

BLANCA:

Ah, no; no seguiu pas; que dintre l’ànima

se’m claven vostres mots! Què sé jo, trista,

lo que vull i el que dic…!

JOANOT:

Doncs escolteu-me.

Quan siga fosc jo vinc: a vostre pare

aquí escric una carta; en ella conto

que a Saïd jo l’he mort, que en ell me venjo,

i em llenço al mar afatigat de viure.

Mes jo no ho faré pas: les vestidures

canviaré amb en Saïd, i a sobre el rostre

un tir m’aviaré que m’estrafaci,

i ell estarà salvat. Llavors, qui el cerca!

Creuran tenir son cos, i mon cadavre

jaient al fons del mar. En tant en l’ombra

ell viurà en eixa cambra; al ser en terra

que fugi!

BLANCA:

Si us sentien…! Mes confosa

estic a l’escoltar-vos…!

JOANOT:

És que estimo

a aquest home, senyora, com a un pare,

és que baix d’eixa crosta de feresa

hi ha una ànima que és d’or!

BLANCA:

Quin goig sentir-vos!

JOANOT:

Senyora: vénen.