ESCENA X

BLANCA, CARLES i després FERRAN.

BLANCA:

Hi ha aquí més aire.

Que trist és aquell lloc! Pare, digueu-me;

digueu-me per pietat…

CARLES:

Què?

BLANCA:

Aquí, dins l’ànima,

Déu tot, tot ho llegeix?

CARLES:

Quina pregunta!

BLANCA:

Tot ho sap Ell?

CARLES:

I doncs?

BLANCA (amb ansietat):

I ara expliqueu-me:

pequem si en nostre seny brota, arrelant-se,

crudel un pensament estrany que afronta

i plau tot d’una…?

CARLES (espantat):

Filla meva! Filla!

BLANCA (amb ansietat):

Pequem, pare: pequem?

CARLES:

Què és això, Blanca?

BLANCA (a part):

Oh! Què hauré dit!

FERRAN (a JOANOT que se’n torna sense baixar):

Bé; gràcies.

CARLES (a Blanca):

Parla; digues!

FERRAN (que ve sense grillons):

Oncle! Cosina!

BLANCA:

És en Ferran!

CARLES:

Abraça’m.

FERRAN (abraçant-lo):

Oh! Ben fort! I tu, Blanca! (Donant-li la mà).

CARLES:

Doncs te deixen

venir?

FERRAN:

Sí; ja ho veieu: per curta estona.

BLANCA:

Mes com ha estat?

FERRAN:

L’arraix ho vol.

CARLES (interrogant-la sorprès):

Ell! Blanca…!

BLANCA (avergonyida):

Jo no l’hi he demanat.

FERRAN (per SAÏD):

Bé: què pot témer?

BLANCA (a part):

I ha consentit! Me fa vergonya!

CARLES:

Digue’m:

què fan los mariners: nostra gent d’armes…?

FERRAN:

Què han de fer? Consumir-se. Oncle: deixeu-me

caminar, això és ample; allà veuríeu

trenta homes, tots a munts; la força acaben

mes no pas l’esperit; i si poguessen…

CARLES:

Tot és en va, Ferran, que abans de pondre’s

lo sol d’avui serem a Alger. Per ella

tremolo, que per mi, la mort que vinga.