ESCENA VI
BLANCA, CARLES, FERRAN i ROC. ROC ajuda a baixar a CARLES alguns graons i se’n torna.
ROC:
Senyor: per aquí.
CARLES (molt abatut):
Vés-te’n:
ara ja puc.
(CARLES baixa sol, lentament).
FERRAN (a BLANCA):
Ton pare, Blanca; mira’l.
BLANCA (a FERRAN):
Deixeu-me!
FERRAN (a BLANCA):
No pot ser…!
BLANCA:
Oh!
CARLES (agafant-se d’un braç a FERRAN).
Ferran…!
FERRAN (a CARLES amb afecte i en veu baixa):
Calma!
CARLES:
Ferran…, on és…, ma filla?
FERRAN:
Assereneu-vos
de primer, oncle. (FERRAN lo té abraçat).
BLANCA (enternida al veure son pare. A part):
I m’avorreix! Oh forces!
Doneu-me forces, Déu! Si jo podia…!
(Vacil·lant d’anar amb son pare).
Ah! Sí: el convenceré… (Alt). Pare!
CARLES (abraçant-la):
Oh, ma Blanca!
BLANCA:
Pare, pare…!
CARLES:
Ma filla!
FERRAN (a part):
Sí: que plorin.
Diantre de dona!
CARLES:
Aixís, aixís: que et veja
sobre mon cor… Me deien que avorries
a ton pare…
BLANCA:
Oh, no…!
CARLES:
Em deien que tu l’ànima
havies dat a Llucifer…!
BLANCA (amb horror):
No…!
CARLES:
Em deien
que tu, l’esposa de Jesús volguda,
defensaves la vida a un miserable,
del mal lladre rebrot!
(BLANCA amaga el cap en lo pit de son pare).
FERRAN:
Déu!
CARLES:
Pobra filla!
No saben que ets del cel: que vols que morin
sos enemics. Sens remissió!
(BLANCA s’aparta, resolta, de son pare).
FERRAN (a part):
No els deixo!
CARLES (sever):
Blanca!
BLANCA (sens plorar):
Vull que se salvi.
FERRAN (contenint sa explosió de ira):
Per Déu, oncle!
CARLES (a FERRAN):
És ella qui ha parlat? Era ma filla?
BLANCA:
Déu meu! Déu meu!
FERRAN (volent-los calmar):
Escolta, Blanca; oncle…
CARLES:
Ferran: tu ho has sentit?
BLANCA (caient a sos peus):
Perdó, mon pare;
perdó per ell!
CARLES:
Oh, aparta’t; de vergonya
ni sé on clavar los ulls. No ets filla meva.
BLANCA (suplicant):
Ah, pare!
FERRAN (volent aturar-lo per lo que va a dir):
Oncle: no!
CARLES:
Més te valdria
que no haguesses nascut: que la foguera
t’hagués rebut al nàixer de ta mare!
BLANCA:
Ah!
FERRAN:
No és aixís!
CARLES (imperatiu):
Ferran: aquesta dona
aparta-la a un costat, i obre eixa cambra,
BLANCA (corrent a la porta, a mitja veu):
Oh, no; no passaran!
CARLES (imperatiu):
Fes-ho!
FERRAN (a CARLES):
Escolteu-me.
Mes, oncle, assereneu-vos!
CARLES (decidit):
Ferran!
BLANCA (a FERRAN):
Ou-me,
tu, per pietat: ell m’ha salvat la vida…!
FERRAN:
Sí, però…
BLANCA (per son cor, a FERRAN):
I aquí dintre, aquí em demanen
que no crega a mon pare. A cau d’orella,
(suplicant, però resolta).
Ferran: no vull morir; mes si a ell lo maten,
jo em mataré!
FERRAN (horroritzat):
No! Calla!
CARLES (després de moure’s amb desesperació per l’escenari, s’acosta a l’escala):
Aquí mos homes!
FERRAN (a part):
Si no ha nascut per monja; si jo ho deia!
L’han oprimit i esclata.