ESCENA III
SAÏD, BLANCA i CARLES.
SAÏD (a CARLES).
Vine tu.
CARLES:
No; bé estan. (Per les manilles).
SAÏD:
Què ha dit?
BLANCA (amb por de SAÏD):
Jo sola,
jo els hi trauré.
SAÏD (a part):
Que estic malalt se creien!
CARLES (a BLANCA mentres li treu los grillons):
Val més la mort.
BLANCA (a CARLES):
Mes per la fe, com martres.
SAÏD (a BLANCA):
Au, vine i enllesteix.
(Allargant el braç ferit sempre amb molta indiferència).
CARLES (a part):
Oh! I a ma vista!
Com a esta gent no els han dragat les ones!
BLANCA (havent-li arreglat el braç):
Ja està.
SAÏD:
No en saps, tampoc! (Per MALEK).
No ve. Què espera?
(A BLANCA, amb indiferència).
Ja deus estar contenta.
BLANCA:
No sé…
SAÏD:
Lliure…
CARLES (amb despreci):
Lliure dintre la nau!
SAÏD (a part):
Lo vell m’enfada,
i penedit me trobo. Tu, captiva:
que no parli. (Impacient).
Oh! Malek! (Amb avorriment).
Lo teu nom?
BLANCA:
Blanca.
CARLES (a BLANCA):
No li respongues.
SAÏD (sempre amb feréstega tristesa):
Blanca…! Per què ho deies?
(Al pit. A part).
M’he sentit aquí un salt! La mare es deia
aquest nom.
(Va a caure en fonda melancolia, quan s’adona de que ve MALEK).