ESCENA III

SAÏD, BLANCA i CARLES.

SAÏD (a CARLES).

Vine tu.

CARLES:

No; bé estan. (Per les manilles).

SAÏD:

Què ha dit?

BLANCA (amb por de SAÏD):

Jo sola,

jo els hi trauré.

SAÏD (a part):

Que estic malalt se creien!

CARLES (a BLANCA mentres li treu los grillons):

Val més la mort.

BLANCA (a CARLES):

Mes per la fe, com martres.

SAÏD (a BLANCA):

Au, vine i enllesteix.

(Allargant el braç ferit sempre amb molta indiferència).

CARLES (a part):

Oh! I a ma vista!

Com a esta gent no els han dragat les ones!

BLANCA (havent-li arreglat el braç):

Ja està.

SAÏD:

No en saps, tampoc! (Per MALEK).

No ve. Què espera?

(A BLANCA, amb indiferència).

Ja deus estar contenta.

BLANCA:

No sé…

SAÏD:

Lliure…

CARLES (amb despreci):

Lliure dintre la nau!

SAÏD (a part):

Lo vell m’enfada,

i penedit me trobo. Tu, captiva:

que no parli. (Impacient).

Oh! Malek! (Amb avorriment).

Lo teu nom?

BLANCA:

Blanca.

CARLES (a BLANCA):

No li respongues.

SAÏD (sempre amb feréstega tristesa):

Blanca…! Per què ho deies?

(Al pit. A part).

M’he sentit aquí un salt! La mare es deia

aquest nom.

(Va a caure en fonda melancolia, quan s’adona de que ve MALEK).