ESCENA XIV

Los mateixos, menys JOANOT.

SAÏD:

Que vinga aqueix patró.

MALEK:

Mira’l.

SAÏD:

Acosta’t.

Ets patró del vaixell que l’altre dia

caçàrem combatent?

FERRAN (sempre amb molta tranquil·litat):

Ben cert que l’era.

SAÏD:

I et dius?

FERRAN:

Ferran Marquet.

SAÏD:

Noves de Palma

hem sabut per tes lletres.

FERRAN:

Com! Llegides

mes lletres han sigut?

SAÏD (tranquil·lament):

Se tracta en una

de certa nau que ha de deixar les illes

amb un tribut pel rei. Doncs se’t demana

lo port d’on ha d’eixir.

(FERRAN fa que no amb lo cap. SAÏD segueix parlant amb més energia).

I el dia. I l’hora!

MALEK (a SAÏD. S’acosta a FERRAN):

Si vols…

SAÏD (a MALEK):

Aparta’t

FERRAN:

Si et responc, observa

que no és de por a aquest. (Per MALEK).

Jo bé podria

dir-te que no sé res; però no em quadra

mentir, ni amb tu; ho sé tot; però ma llengua

ni un mot pronunciarà dels meus en contra.

MALEK:

Tu parlaràs.

MAHOMET:

Castiga’l, doncs.

SAÏD:

Deixeu-lo.

(Mirant-se’l fixament. A part).

Doncs me plau aquest home amb sa arrogància.

(Alt).

Saps aquí mon poder: t’hi va la vida.

(A part).

Si amb los seus és traïdor, dalt d’una antena

lo faig penjar per vil.

MALEK (a FERRAN):

Digues.

(Los corsaris murmuren).

HASSÈN:

Sí, digues.

FERRAN (a SAÏD):

Tu parlaries si en mon lloc t’estaves?

SAÏD:

Me preguntes, i ets tu qui deus respondre.

FERRAN:

Mai lo que vols saber.

SAÏD:

I si amb mon ferro

te clavava pel cos d’aqueixes fustes?

FERRAN:

Moriré sens respondre’t. A qui estranya

morir per gent com tu? Mon oncle: es creien

que fóra jo traïdor!

CARLES:

Com en ses ànimes

compendre la virtut fins l’heroisme!

SAÏD:

I a tu qui et fa parlar, rata de fossa?

Ep, la cristiana… Aqueixa dona… Blanca!