ESCENA II

BLANCA i CARLES.

CARLES:

Ah! Ja és fora.

No em puc fer a mirar-lo. I que ell nos duga lo menjar!

Són crudels! Blanca: què penses?

Blanca: filla!

BLANCA:

Ah…!, em crideu?

CARLES:

Reses?

BLANCA:

No, pare,

no puc resar. Estic febrosa: a voltes

fins pensaments de Satanàs m’acuden…!

Començo una pregària, i quan hi atino,

mon cap qui sap on és…! Déu meu!

CARLES:

Les hores

que llargues aquí són! Aquesta calma

poc a poc me consum!

BLANCA:

Ja fa nou dies

que ens prengué aquesta gent!

CARLES:

Nou anys me semblen

Senyor!

BLANCA:

Coratge! Oh, què teniu? Lo rostre

vós aparteu. Que us he agraviat? Digueu-m’ho.

CARLES:

Doncs, cert: me tens queixós.

BLANCA:

Sí?

CARLES:

És que no tractes

a estes gents com qui són. És que tu, a voltes

fins he vist que els parlaves.

BLANCA:

Los contesto

si em pregunten; res més; i me n’allunyo.

CARLES:

Fins Saïd sembla un altre.

BLANCA (ràpidament i amb certa emoció):

Ah, no; creieu-me;

res dic al…, desgraciat.

CARLES:

No: al lladre.

BLANCA:

Pare…!,

com vulgueu.

CARLES (amb major exaltació):

L’assassí!

BLANCA:

Oh!

(Va a disculpar-lo; no gosa i baixa el rostre avergonyida).

D’altra cosa

parlem. Això em fa mal.

CARLES:

Tanta és la ira

que tinc al pit reclosa, tanta pena

me dóna el veure’m en ses mans que, Blanca,

jo em sento defallir. Oh!, si venia

per mi la mort ans de tocar la terra!

Què fóra de ma filla!

BLANCA:

Ai, pare, eix núvol

espantós allunyeu.

CARLES:

Per si és que em mana

Déu que el segueixi, jo, ans los ulls de cloure,

voldria sols…, veure a en Ferran. Cal dir-li

que vetlli per tu, Blanca!

BLANCA:

Mes com veure’l?

Impossible!

CARLES (resolt):

A Saïd jo no ho demano.

BLANCA (amb terror i vergonya. A part):

Jo mai li parlaré; mai en la vida. (Alt).

Mes, pare, descanseu.

CARLES:

Vine; acompanya’m

i resa, filla, tu!

(Blanca va amb ell fins a la porta del camarot).