Acció dramàtica

El fet que Mar i cel es desenvolupi en un espai tancat (la «cambra d’un vaixell de corsaris algerins»), condiciona l’acció dramàtica. Guimerà era conscient que la seva obra anava contra els gustos del seu temps. Espantava els sectors més immobilistes del negoci teatral, partidaris de l’efectisme i de la banalització dels continguts, al servei d’un públic poc exigent i que es volia esbargir. I, també, feia dubtar els seus amics i companys en la lluita per la renovació del teatre català, perquè els semblava que el plantejament estàtic de l’acció, en un únic espai escènic, condemnava la tragèdia al fracàs. Però, evidentment, l’aposta de Guimerà era ben clara: volia centrar l’atenció en el conflicte i en les raons dels personatges principals. Era ben fàcil i, fins i tot, podia resultar espectacular, afavorir les escenes de lluita i enfrontament entre els bàndols dels pirates moriscos i dels cristians. Ben al contrari, l’autor evita donar protagonisme escènic a aquestes situacions. I tampoc es vol recrear en els embolics argumentals que distreguin l’atenció del públic. Com va deixar dit el crític Joan Sardà, en el seu estudi reivindicatiu de Mar i cel: «Això, això és lo drama, no l’embullada complicació de peripècies que no van a més que a entretenir la imaginació. El caràcter determinant l’acció»^[15].

En efecte, l’acció dramàtica es concreta i evoluciona a través dels dos personatges principals: el pirata Saïd i la cristiana Blanca. Saïd, de nen, va patir l’assassinat dels seus pares (el pare musulmà, la mare cristiana) i l’expulsió de les terres valencianes pel simple fet de pertànyer a la comunitat dels moriscos. En el seu cap ressonen les últimes paraules de la mare abans de morir: «venja’ns!, venja’ns!». La crida materna l’ha convertit en capità d’una nau pirata dedicada a atacar vaixells cristians i fer-ne presoners, per treure’n beneficis econòmics. Blanca, que, des de petita, ha viscut enclaustrada en un convent, viatjava de Mallorca a Barcelona per fer-se monja i dedicar la seva existència a la religió, apartada del món real. Són, per tant, dos personatges representatius de dos mons enfrontats: Saïd és l’home marginat i humiliat per la seva fe islàmica, a qui han destrossat la vida i que ara s’aplica com a pirata a venjar-se dels seus enemics. Blanca és una dona que té una visió fanàtica i tancada de la religió cristiana, a causa de la influència d’un pare que li va transmetre l’odi i la voluntat d’extermini de tot aquell que professi unes creences diferents.

Durant el primer acte, tota l’acció dramàtica va encaminada a presentar-nos la veritable naturalesa de Saïd i de Blanca, més enllà de l’opció ideològica i vital que els caracteritza. Ja en la primera escena, la imatge d’un pirata ferotge és qüestionada quan Saïd es mostra commogut i generós amb un dels seus homes, Osman, el qual estima una dona i vol aconseguir-la amb noblesa i respecte, sense violència i engany. Alhora, quan s’assabenta del nom de la cristiana, que ha cridat perquè li curi una ferida, no pot evitar emocionar-se tot recordant que la seva mare també es deia Blanca. Tanmateix, encara que sembli que, al pirata, el domina una «feréstega tristesa» i que de caure «en fonda melancolia», de seguida s’imposa un Saïd autoritari, que deixa ben clar a Malek, el seu segon, qui mana i que les seves ordres s’han de complir. I, tot seguit, vol fer-se valer davant de tots els pirates, perquè cap d’ells dubti del seu lideratge i de la seva recuperació física.

Blanca es presenta com una dona commocionada davant de la presència de Saïd, no pas per por, sinó perquè el veu com un enemic de la seva religió. Pensa en el suïcidi per alliberar-se de la situació d’esclavitud sexual que li espera. Però el seu pare, Carles, li treu del cap aquesta idea i li remarca que els pirates són moriscos expulsats que, en lloc de deixar-los marxar a Alger, haurien d’haver estat exterminats. Carles, llavors, expressa paraules que són un invitació a la guerra religiosa contra els musulmans. Blanca entén que el seu camí ha de ser el del martiri per la seva fe o el d’una heroïna bíblica com Judit que aconsegueixi matar el cap dels pirates. Aquesta línia d’actuació és present al llarg de tot el primer acte i, a la fi d’aquest, acabarà materialitzant-se. Però la Blanca que alimenta aquesta convicció heroica se sentirà afectada per la coneixença de la personalitat de Saïd. I, també, pel descobriment de la repressió vital que l’ha mantingut al marge de les alegries de la vida i de l’amor, tot seguint els plans imposats pel seu pare: «Oh, que orgullós estic, ma dolça Blanca, / d’haver-te tret del món. Tu vares néixer / per a servir a Déu». Es resisteix a acceptar la imatge que li transmet Ferran, el seu cosí, quan li posa en evidència que la va estimar i que ara té «rostre de nena, / de vella el cor!». Ferran li vol fer entendre que ella no està feta per viure enclaustrada, però Blanca reacciona de forma contundent: «És que, Ferran, al món jo l’avorreixo / i es peca sols mirant-te».

Encara que Blanca es mostra freda i tancada en les seves conviccions religioses, tant les paraules de Ferran com el monòleg de Saïd, en què explica la seva història desgraciada, fan trontollar la solidesa de l’opció personal de la dona. Efectivament, Saïd aprecia la noblesa i el coratge de Ferran, que no accepta ser un traïdor amb els seus, però reacciona irat davant de l’odi i el menyspreu que expressa Carles envers els pirates. No dubta a titllar d’hipòcrites i cruels els defensors d’una fe cristiana que ha organitzat l’expulsió dels moriscos. Blanca, que escolta emocionada la narració de la mort del pare i de la mare de Saïd, no pot evitar el plor. I és, precisament, aquesta situació dramàtica la que canvia el sentit de l’acció teatral. A partir d’ara, Saïd i Blanca ja no seran els mateixos. És, llavors, quan la dona, influïda pel seu pare i avergonyida d’haver mostrat feblesa davant del pirata, intenta matar Saïd per esdevenir l’heroïna cristiana que ha imaginat en el seu deliri religiós. Però es troba amb un home vençut, cansat de viure amb el pes d’una fatalitat insuportable i que li demana que acabi amb la seva vida. Aquesta escena clou el primer acte i posa en evidència que Saïd i Blanca s’han reconegut, finalment, tal com són: dos éssers malaventurats que arrosseguen un destí que els condemna a la infelicitat.

En el segon acte podem entreveure com el pirata i la cristiana intenten entendre la situació que han viscut. I d’aquesta voluntat de comprensió neix una visió nova de l’altre. Blanca es pregunta per què Saïd va perdonar-la quan intentava matar-lo. I, tot seguit, comença a veure’l amb uns altres ulls: «Que no em senti ningú; mes ell a l’ànima / té quelcom de bondat; que quan volia / (Abaixant la veu molt commoguda) / jo matar-lo en eix llit, ell amb dolcesa / me va mirar… Perdó…! Sos ulls semblaven / los teus, Jesús, des de la creu piadosos…!». Després que ha pronunciat aquestes paraules, Blanca se sent avergonyida i es creu temptada pel diable. A partir d’ara, intentarà fugir de la presència de Saïd. El pirata s’adona d’aquesta actitud i, colèric, es pregunta: «Sóc una fera, jo? Què tinc al rostre / que repugni el mirar?». Però aviat entén el trasbals de la dona. I és conscient que ell mateix se sent alterat quan hi pensa o quan recorda l’escena de la fi del primer acte. Necessita expressar aquestes emocions i aclarir la confusió del seu pensament: «Que estrany que sóc! […] / Mes, què passa en mon ser? I això de l’hora / que ella em volgué matar! I com s’explica / que jo la perdonés? Doncs ara sento / no haver-la mort i trepitjat, per rompre / l’encís que em lliga a aqueixa dona estranya, / que no se què hi ha en ella, que no es feta / com les altres ho són». Ell se sap encisat per Blanca, s’hi sent atret per un desig que és clarament físic; encara que, avergonyit, no seria capaç de fer amb ella altra cosa que dur-la amb el seu pare, «sens mirar-la tan sols».

Dues situacions dramàtiques faran que Saïd s’adoni de la realitat dels seus sentiments envers Blanca. Quan el vaixell és a punt d’arribar a Alger, la dona demana ajuda a Ferran, perquè la mati abans que els pirates la lliurin a l’harem del sultà. En aquest moment, es produeix una aproximació, de paraules i de gestos, entre Blanca i Ferran, que Saïd interpreta com una escena amorosa entre ells dos. La gelosia amb què reacciona el pirata el porta a enfrontar-se a Ferran i a demanar als seus que actuïn sense escrúpols contra els cristians. Mentre se’ls enduen, Saïd reviu la mort de la seva mare i torna a sentir la necessitat de venjar-se d’aquells que li han destrossat la vida. Blanca, veient que els seus han de morir a mans dels pirates, demana a Saïd que també la mati i, per esperonar-lo, assumeix com a cristiana tots els patiments que ha sofert el pirata. Saïd es creu enganyat i pensa que Blanca estima Ferran. Alhora, el pirata és conscient que és un altre home: «Lo punyal te caigué; mes tu em matares: / que en mi d’aquell Saïd no hi ha ni l’ombra!». Ara, dolgut pel que veu com una traïció, no es pot manifestar irat i violent amb Blanca, sols li demana per què estima Ferran. Quan la dona afirma que no l’estima, Saïd es mostra incrèdul. Però el jurament —«Per nostres mares!»— és definitiu: el pirata accepta la paraula de Blanca.

Quan entra Hassèn i dóna a entendre que Joanot, el renegat —que ara és el segon del vaixell—, ha impedit que els cristians fossin ajusticiats, Blanca se sent agraïda amb Saïd. El pirata veu que el seu amor és factible i expressa els seus sentiments davant Hassèn, que se’n burla. Tot seguit, entren els pirates, comandats per Malek, i exigeixen la vida de Carles i Ferran. També, Malek, enmig d’acusacions soterrades de traïció, constata que Saïd ha canviat i que ja no és el capità que els dirigia. El crit de «Terra!» d’un corsari desfà la lluita que s’iniciava i provoca la desesperació de Saïd i Blanca. Per als dos l’arribada a terra ferma és la fi dels seus somnis: per a ell, l’acabament de les seves il·lusions amoroses; per a ella, el terrible destí de convertir-se en mercaderia per a l’harem. L’enfrontament entre Saïd i els pirates esclata amb tota la violència. Però, de sobte, se sent el corn que avisa que el vaixell gira mar endins, lluny de la terra. Aviat els pirates s’adonen que els cristians han estat alliberats per Joanot i amenacen la seva vida. Mentrestant, Saïd vol ajudar els seus companys, però Blanca el reté en contra de la seva voluntat. Quan entren els cristians vencedors i volen matar Saïd, Blanca reacciona dient: «Vida per vida!». I l’acotació es prou explícita: «amenaçant-se amb el punyal i estrenyent Saïd amb el braç lliure, per a defensar-lo». Tothom resta impressionat davant de l’actitud de Blanca. La fi del segon acte té un paral·lelisme amb l’acabament del primer. La dona ostenta un punyal. Tanmateix ara amenaça a tothom, especialment el seu pare, i deixa ben clar que no dubtarà a matar-se per salvar Saïd. El desenvolupament de l’acció dramàtica ha possibilitat que els personatges de la tragèdia no sols es reconeguin, sinó que també se sentin identificats per un mateix destí. Ara ja saben que les seves vides estan aparellades fins a la fi.

L’acte tercer s’inicia amb aquesta imatge poderosa de Blanca «asseguda davant de la porta que fins ara havia sigut son camarot i en la que està tancat Saïd». Amb una clara intencionalitat de destensar l’acció dramàtica, es produeix una escena còmica entre el militar Guillem i el mariner Roc, que comenten els esdeveniments passats i desqualifiquen l’actitud de Blanca. La dona es manté al marge de la conversa i abstreta en el seu món. Blanca no únicament està agraïda a Saïd, perquè «ell per mi s’ha perdut». També, s’adona que el pirata li fa recuperar tota l’afectivitat perduda i el desig d’estimar. S’escandalitza quan veu que les seves pulsions amoroses no encaixen amb la concepció severa de la religió que ha viscut. Per això, davant de Ferran, que intenta dissuadir-la d’estimar Saïd i de seguir-lo, sembla reafirmar-se en les seves conviccions religioses per salvar el pirata de les creences dels infidels: «Ah, no, Ferran: jo estimo a Déu com sempre; / mes per ço que l’estimo, vull a est home / arrencar de les urpes del diable». Blanca sap que l’amor que sent per Saïd és un camí sense retorn; és, com diu Ferran, caure en un abisme del qual s’ignora la fondària: «M’ofego, i no desitjo / sortir del fons!». Blanca sols demana compassió, perquè no pot defugir el seu destí.

El moment decisiu en què es posa a prova la solidesa de l’opció que ha pres Blanca és quan ha d’enfrontar-se al seu pare Carles. Ell es manté irreductible en els seus principis i no dubta a rebutjar la filla: «Més te valdria / que no haguesses nascut: que la foguera / t’hagués rebut al nàixer de la mare!». Prou que insisteix Ferran que Blanca no ha nascut per monja i que «l’han oprimit i esclata». Però Carles no pot escoltar cap veu raonable, i no pot acceptar que Déu el castigui després que li ha ofert la filla. Exigeix a Blanca que li juri que no estima Saïd i ella, desconcertada i commoguda, demana perdó al seu pare. Tanmateix, no pot deixar d’afirmar l’amor que sent pel pirata i la convicció que Déu acabarà acceptant-lo. Es, llavors, quan la ira de Carles explota i mana els soldats que obrin la porta, tot i la presència amenaçadora de Blanca que vol protegir Saïd. Carles es manifesta com l’essència de l’autoritarisme incontestable i absolut.

Saïd obre la porta de la cabina i es vol lliurar als cristians perquè el matin. Blanca reacciona mostrant el punyal i volent impedir que l’agafin. Quan el pirata veu l’actitud de la dona, li demana l’arma i que no posi obstacles a la seva mort: «Deixeu-me amb mon destí!». Tot i l’escenificació de la seva pretesa maldat i de la necessitat de ser castigat, no pot evitar que Ferran resti admirat després d’escoltar-lo: «Té el cor gran!». Blanca no pot entendre que el seu pare es mostri insensible davant les llàgrimes de Saïd. Però Carles no pensa cedir i ordena, embogit, que es faci justícia amb el pirata i amb la seva filla. Ferran no pot més i decideix defensar Saïd. Carles s’abraona sobre el pirata per ferir-lo i, llavors, es desmaia. Mentre s’emporten Carles per recuperar-lo, Blanca i Saïd queden, per uns instants, sols i poden expressar el seu amor. L’acció dramàtica s’atura al voltant d’aquests dos éssers que constaten la intensitat de la seva passió amorosa i la dificultat de viure-la en un món que els és contrari. Tot i l’afany de vida de Blanca, Saïd pensa escèptic que no hi ha un espai possible per estimar-se.

Per uns moments, sembla que la salvació que els ofereix Ferran serà factible. Però la fatalitat persegueix Blanca i Saïd. Tenen temps per il·lusionar-se, per fer-se promeses de futur, per desprendre’s del punyal, que ha estat present en situacions importants de la seva relació. Carles, ple d’odi, torna i dispara amb voluntat de matar Saïd. Blanca fa l’últim acte d’amor envers el pirata i es posa davant del seu estimat. Ferida de mort, Saïd l’abraça i se l’endú: «L’abandoneu? La prenc! És meva! / Morim plegats, ma esposa! Abraça’m!». Sols resta partir amb el gest definitiu que farà inoblidable aquests amants de mala estrella, com Romeu i Julieta, i que proclama la seva aspiració final a un altre món que faci possible el seu amor: