ESCENA II

BLANCA.

BLANCA (somniant):

Pare!

Oh, no; no! Tots enrere…! A fora!

No, vils! Oh, no el toqueu! (Despertant).

Ah, quina angúnia!

(Mirant pertot).

Res. Doncs me creia que altre cop venien.

Sola estic. Quin repòs! I com no tornen!

Perquè ells volen sa vida. Mes jo, dona,

son cos defensaré mentres respiri! (En veu baixa).

Que jo no vull que mori, que en ell trobo

quelcom que no hi ha enlloc, i an ell me llença

no sé pas què…! Dins mon cervell, perdudes,

rebroten, al mirar-lo, de les nines

lo grat record, los besos de la mare,

los ulls de Déu amorosits…! I a l’una

lo desig d’abraçar-lo m’esperona

i de dar-li la vida unint los llavis…!

Que ell per mi s’ha perdut…!

(Horroritzada de si mateixa).

Mes estic folla!

Ni per Déu en lo claustre em consumia

aquest afany que em crema. Qui! Qui baixa!