ESCENA XV

SAÏD i HASSÈN. SAÏD, pensatiu, no para atenció a lo que li diu HASSÈN.

HASSÈN:

Mes de cor jo t’ho dic: si no li lleves

lo càrrec en la nau… Aquí s’estimen

a Malek, i murmuren de que et tornes

caragirat. Fa poc que amenaçaven

molts contra tu de rebel·lar-se. Deien

que ets boig…, o que els traeixes. No m’explico

com Joanot de ses mans ha pogut treure

als dos cristians. Mes vés-hi, que disputen

en Joanot i en Malek. Si els sento! Vés-hi.

(SAÏD poc a poc sembla despertar; sa cara indica felicitat).

SAÏD:

Quin dia més hermós! Fa bo de veure

la llum avui! Hassèn: no se t’eixampla

lo pit al respirar?

HASSÈN (sorprès de lo que li diu):

Saïd!

SAÏD (sense fixar-se en sa estranyesa):

Acosta’t,

que et vull estrènyer…, ca fidel! (Abraçant-lo).

Quina ira

que em deus tenir a voltes!

HASSÈN (per les disputes dels de dalt):

Mes repara…

SAÏD (portant-lo a la finestra):

Mira; mira que aucells! I mira: volen

de dos en dos!

HASSÈN:

Saïd: a prop de terra

nos diuen ells que som.

SAÏD:

Què! No, no; ara

la terra serà lluny. No m’ho recordis!

HASSÈN:

I amb tot, dintre un instant…

SAÏD (violentament duent-lo lluny del quarto de BLANCA):

Oh! Per què crides?

També ets traïdor al capità? Si ella

t’hagués sentit…!

HASSÈN:

Senyor!

SAÏD (amb entusiasme):

Dau-me les ones

eternament alçant-se entre la terra

i mon vaixell! Oh, com muntanyes vinguen!

Mes la terra jamai! Hassèn: no goses

sinó amb odi, tu? Digues: no somniares

en ta vida, un sol cop, amb una ditxa

compresa…, i mai sentida? No vegeres,

los ulls tancats, vagar sobre la terra,

sens forma ni colors, mes certa, hermosa

(amb rudesa i energia salvatge).

la dona que és per tu; que és teva, teva,

com teu és lo teu ser; que et la reclama

lo tirà d’aquí dins? (Per son cor). No la vegeres?

No l’has sentida mai posant la boca

sobre ta orella, i dir-te: jo t’estimo

jo et tinc pietat! Què hi fa que t’avorreixi

tot un món corromput, ai pobre! Un dia

vindré per no deixar-te. Espera…! Espera!

Hassèn, no l’has sentit?

HASSÈN (estúpidament):

Sí, i quan desperto

ella no hi és, i la botella és buida.

Tu t’embriagues també!

SAÏD (amb tristesa i compassió):

Oh! Miserable!

Munt de carn per podrir!

HASSÈN:

I bé: la dona

que esperaves és ella…? La…, cristiana?

SAÏD (a part):

Ah! Só jo, el miserable!

HASSÈN (anant al peu de l’escala):

Sents? Renyeixen a dalt.

Te perds! (A part). Com s’ha tornat!

(Se sent la veu de dos que disputen).

SAÏD (vacil·la en pujar a coberta. Quan se determina, veu que baixen JOANOT i MALEK):

Inspira’m.

Al·là!