ESCENA IX
BLANCA i SAÏD.
BLANCA (a part):
Ah! No puc més!
SAÏD (a part):
Al·là: jo te’l demano!:
dóna’m un món per entregar-lo an ella.
BLANCA (a part):
Oh, quin penar! Això és morir cent voltes.
SAÏD (a part):
Sí, sí; jo tot vull dir-li abans que arribin. (Alt).
Senyora…! Blanca…! Perdoneu-me: us miro
per sobre d’aquest món. Vós en la terra
no heu nascut, no, com han nascut los homes.
Vós sou d’altres espais, d’on s’engendraven
los somnis endolcits de ma infantesa.
Al veure-us, al sentir-vos…! Sols amb l’aire
que moveu al passar, tota ma vida
tot lo meu ser, cos i ànima es desperta,
i sent, vibrant, que mor i viu alhora!
I amb goig i penes, i amb desigs i angúnies
l’alè que heu respirat cerco i aspiro,
i en ell m’ofego i m’hi rebolco l’ànima!
I una onada potent, com la que arrenca
del fons del mar les roques per llençar-les
contra del sol, la lluna i les estrelles,
una onada de sang, sospirs i besos,
i bramuls de salvatge i clams de joia,
i llàgrimes i queixes i harmonies,
esqueixant-me al pujar trossos d’entranyes,
a mos llavis acut, i en ells rebenta
per a dir-vos, oh Blanca, que us estimo
més que s’estima vostre Déu als àngels,
més que estima a ses hurís Mahoma,
més que s’estimen tots los sers que alenen,
que tots los que han viscut i els que han de viure,
esperits i mortals en cels i terres!
BLANCA (cobrint-se el rostre avergonyida):
Oh, Déu!
SAÏD:
L’he ofès! Què has dit, llengua traïdora!
BLANCA:
Ah, no…!, que vull sentir-vos! Vull sentir-vos!
Mes deixeu-me amagar aixís lo rostre.
(Cobrint-se la cara amb les mans).
SAÏD:
I em perdoneu? A mi!
BLANCA (creient haver sentit soroll):
Són ells!
SAÏD:
No encara:
no ve la mort!
BLANCA:
La mort! Oh, que s’acosta!
Veniu, que jo us vull veure. No m’espanta
la claror, no! Qui sou? Deixeu que us miri
fins l’ànima pels ulls! Qui sou? Quin dia
m’heu vist i us he vist jo? Quan me diguéreu
tot lo que ara m’heu dit, que una altra volta
jo ho havia escoltat de vostres llavis?
Ans de nàixer, potser, ans d’esta vida,
amorós com avui vós me parlàveu.
No, no aparteu els ulls: ara us vull veure
pel temps que no us he vist. Jo, sens saber-ho,
vos enyorava, i éreu en mos somnis
de claustre i soledat. Jo no sabia
com éreu vós llavors, i éreu com ara!
Mes no vull que moriu, que a vostra vida
la meva s’ha arrelat! Què hi fa que ens voltin
en lloc de flors, serpents, si elles nos lliguen?
Pobre! Del món odiat! Sobre la terra
quant i quant heu patit! Quanta amargura
haurà begut vostra ànima reclosa
sempre en lo fons del pit sentint les ànsies
de volar, com la meva, i entre reixes
pegant d’ales, glatint i fent-se trossos!
Quant sofrir! Desditxat! Infeliç! Pobre!
SAÏD:
I que tard heu vingut! Jo sol la marxa
d’aquesta vida he fet, i avui al terme
vos trobo del camí, vora el sepulcre!
BLANCA (amb energia i desesperació):
Ah, no, Saïd! Ah, no! Que no ve l’hora
de morir, no! Déu meu, sento la vida
per tot mon ser brotar! Vull viure! Salva’ns!
SAÏD:
Ira d’Al·là! Que tornin! Jo els espero:
jo esqueixaré son pit: jo ses entranyes
estampiré pels murs. Tigres, i resen
ells amb lo cor ple d’odi! Oh, tots, que vinguen!
Ja prou humilitat: la sang m’ofega!
Jo vull morir matant!
BLANCA (esglaiada de la ràbia de SAÏD):
Saïd!
SAÏD (canviant sa desesperació en tendresa):
Ah, Blanca,
si sóc l’esclau, humil com la coloma!
Voleu que besi els peus de vostre pare,
i que besi la terra que trepitja!
BLANCA:
Mes jo el vull, oh mon Déu…, jo el vull; salveu-lo!
SAÏD:
Tot és en va: vós sou el cel; jo l’aigua;
mai s’ajunten ací; mireu: s’ajunten
només en l’horitzó! És en va!
BLANCA:
Ja venen!
Ah!