ESCENA VII

FERRAN i HASSÈN.

HASSÈN:

Bé està; deixeu-lo,

i vigilin dos homes de l’escala.

FERRAN (molt serè):

Gran camarot! És de Saïd?

HASSÈN:

Del noble,

del gran Saïd.

FERRAN:

No et pensis; ja m’agrada

la gent com ell. És un valent: puc dir-ho.

HASSÈN:

L’estimes, doncs?

FERRAN:

Tant com això… Ves, posa’t

tu en lo meu cas, i digues.

HASSÈN (cremat i ràpid):

És que, entén-ho:

Saïd fa lo que deu; és que vosaltres

sou pitjors que ell; sou molt pitjors. Veuríem

tu en lo seu lloc com fóres.

FERRAN:

Però, home,

qui t’empeny? De seguida poses vela…

HASSÈN:

Veiam, doncs; si fos teva aquesta fusta

i tots, tos presoners, què és que faries?

FERRAN:

Jo? Res; o quasi res.

HASSÈN:

Com?

FERRAN:

Us penjava

per gallarets a tots de les antenes,

i al teu noble Saïd per sobre els altres.

HASSÈN (amenaçant-lo):

Fill del Messias!

FERRAN:

Doncs per què ho preguntes!

I escolta: què haig de fer en aquesta cambra?

HASSÈN:

Ja Saïd t’ho dirà. No li respongues

la veritat de tot, i allà en les vergues,

en lo lloc on l’arraix tu hi posaries,

ell a tu et penjarà.

FERRAN (irònic):

No: que en la plaça

puc valer molts cianís: sóc jove, amb forces

per batre, si calgués, a tu…, i als altres.

A Saïd, no!

HASSÈN (anant-se’n):

Li pegaria!