ESCENA VII
FERRAN i HASSÈN.
HASSÈN:
Bé està; deixeu-lo,
i vigilin dos homes de l’escala.
FERRAN (molt serè):
Gran camarot! És de Saïd?
HASSÈN:
Del noble,
del gran Saïd.
FERRAN:
No et pensis; ja m’agrada
la gent com ell. És un valent: puc dir-ho.
HASSÈN:
L’estimes, doncs?
FERRAN:
Tant com això… Ves, posa’t
tu en lo meu cas, i digues.
HASSÈN (cremat i ràpid):
És que, entén-ho:
Saïd fa lo que deu; és que vosaltres
sou pitjors que ell; sou molt pitjors. Veuríem
tu en lo seu lloc com fóres.
FERRAN:
Però, home,
qui t’empeny? De seguida poses vela…
HASSÈN:
Veiam, doncs; si fos teva aquesta fusta
i tots, tos presoners, què és que faries?
FERRAN:
Jo? Res; o quasi res.
HASSÈN:
Com?
FERRAN:
Us penjava
per gallarets a tots de les antenes,
i al teu noble Saïd per sobre els altres.
HASSÈN (amenaçant-lo):
Fill del Messias!
FERRAN:
Doncs per què ho preguntes!
I escolta: què haig de fer en aquesta cambra?
HASSÈN:
Ja Saïd t’ho dirà. No li respongues
la veritat de tot, i allà en les vergues,
en lo lloc on l’arraix tu hi posaries,
ell a tu et penjarà.
FERRAN (irònic):
No: que en la plaça
puc valer molts cianís: sóc jove, amb forces
per batre, si calgués, a tu…, i als altres.
A Saïd, no!
HASSÈN (anant-se’n):
Li pegaria!