ESCENA XI

BLANCA, CARLES, FERRAN i SAÏD, que davalla sense ser vist i es queda escoltant al peu de l’escala.

BLANCA (mirant al cel):

Senyor! Mon Déu! Serà que ens abandones…!

FERRAN:

Blanca; Blanca, valor. L’hora més trista

ve potser de ta vida; jo t’ho juro,

daré gustós la meva defensant-te.

CARLES:

Són de roca estes gents.

BLANCA (a FERRAN):

De tu voldria

una mercè només; i fins sortosa

me creuré si hi consents.

(SAÏD escolta inquiet).

FERRAN:

Mana.

BLANCA:

Al sê en terra

jo arribaré on tu ets: llavors esta arma

(lo punyal que porta amagat al pit)

la prens i en les entranyes me l’enfonses!

CARLES (horroritzat):

No, filla!

FERRAN:

Blanca!

BLANCA:

Doncs voleu que visca

dintre del fang perduda? Digueu, pare.

CARLES:

Oh! Quin turment!

BLANCA:

Maneu-me; a vós us toca:

què dec fer, doncs? Voleu que somrisenta

vagi a l’harem? Voleu que de ses joies

espurni jo el meu cos? I amb estos braços

que el Sant Crist amorosos estrenyien,

voleu…?

CARLES:

Calla!

BLANCA:

Digueu: per a ses festes

me guardàreu al claustre? M’adormia

la mare en lo bressol per a eixos monstres?

Sóc vostra sang mateixa!

CARLES:

Blanca! Filla!

Filla del cor! M’estàs matant. Ai…!

(Se cobreix la cara amb les mans i se’n va a un costat plorant).

Blanca!

BLANCA:

No pot ser lo callar: deixa’l que diga.

És mon pare.

FERRAN (portant-la a prop d’on és SAÏD sens saber-ho):

No: atén.

BLANCA:

I tu, a esta dona,

ta promesa d’infant…!

SAÏD (a part):

Què ha dit!

BLANCA (amb desesperació):

La deixes

que s’allunyi de tu plorant sang viva,

forcejant com a fera entre ses ungles…!,

i en tant que tu et rescates, jo, avorrida

de mi mateixa, mori sens vergonya?

FERRAN:

No. Escolta…

BLANCA:

I què és la mort, covard?

FERRAN:

Oh, Blanca…!

Mes això no pot ser, que no tinc forces

contra tu.

BLANCA:

I em duies amor!

FERRAN:

Sí.

SAÏD (fent per reprimir sa ira):

Prou: entorna’t

al camarot dels presos.

FERRAN (a CARLES i BLANCA):

L’arraix.

(S’agrupen los tres per despedir-se).

SAÏD (commogut ferament. A part):

Ella

l’estima i ell també…! Si tingués ara

lo polvorí al costat ja foren cendres,

ells, jo, tots… Oh!, vull sang!

(Rebolcant-se per la llitera).

I quina ràbia!

Quin batre de martells aquí i als polsos!

FERRAN (a CARLES i BLANCA):

Què hi ha? Què té aquest home?

BLANCA (esglaiada):

Déu, sa cara…!

SAÏD (a part):

I si m’hagués errat… Si fos… Que ho diga:

jo ho vull saber! I parlarà, sí! (A FERRAN). Acosta’t.

BLANCA:

Ah!

FERRAN:

Saïd…!

SAÏD (rient i suplicant rabiós):

Parla: què li deies; cuita,

què li deies suara, a aquesta dona!

FERRAN:

Què voleu?

CARLES (a part):

Què és això?

SAÏD (imperatiu, i rient, agafant a FERRAN pel braç):

Parla!

FERRAN (amb dignitat; separant-se’n):

Deixeu-me!

BLANCA (suplicant, corre a SAÏD):

Ah, senyor…!

SAÏD (a BLANCA):

Tu el defenses? I com goses?

Tu, que no sé d’on véns ni qui t’envia;

tu, que tot ho contorbes!

(BLANCA fuig. SAÏD la va perseguint amb la mirada com encisat).

BLANCA (plorant espantada):

Mare meva!

FERRAN (contenint a CARLES):

Per Déu!

CARLES (a FERRAN):

Mes…

SAÏD (que s’ha anat acostant a BLANCA):

No t’apartis; de ta boca

jo vull saber-ho tot!

(BLANCA s’ha girat de cop mirant-lo estranyada).

(A part). Só un vil: me mira…

Ah!, quin horror que li dec fer!

BLANCA (a FERRAN):

No; deixa’l.

No li digues res més; jo t’ho demano.

SAÏD (a part):

Calma, Saïd. Més junts jo no els puc veure.

(Amb fingida serenitat).

Ah! Prou ja. Tu, patró, vés a ta cambra.

BLANCA (a FERRAN):

No li respongues mal.

FERRAN (a SAÏD):

Sí; de seguida.

CARLES (a FERRAN):

Te l’encomano: si jo moro…

FERRAN:

És d’ella

ma vida.

SAÏD (per son cor. A part):

Calma!

FERRAN:

Blanca…

BLANCA (a FERRAN, que no ho sentin SAÏD ni CARLES):

Jura’m, jura’m

que ans de veure’m perduda, que ans de veure’m…

FERRAN:

Oh!

(S’ha de veure la còlera gelosa de SAÏD, qui no sent lo que parlen).

BLANCA (amb gran emoció):

Em mataràs, Ferran?

FERRAN:

T’ho juro.

BLANCA (besant-li la mà agraïda):

Oh, gràcies!

Té.

SAÏD (esclatant d’odi al veure el petó de BLANCA):

Ah!

FERRAN (a BLANCA i CARLES, despedint-se):

Adéu.

SAÏD:

No; ara no.

FERRAN:

Què?

SAÏD:

Jo l’he vista

besar ta mà, felló!

FERRAN:

I què se te’n dóna?

SAÏD:

Què se me’n dóna a mi? Ser miserable

que vius per caritat…!

BLANCA (contenint a CARLES):

Pare!

CARLES:

No; deixa’m.

SAÏD:

Què se me’n dóna? I jo què sé! Desitjo

ta mort, puix t’avorreixo.

FERRAN (a part):

És boig.

SAÏD:

Sos llavis

(per la mà de Ferran)

d’aquí têls rentaran taurons! Vull veure’t

per esquê a un ham clavat, del mar a sobre

com remous eixa mà dins l’agonia!

Mes fes-li un altre adéu; cau en sos braços;

cor sobre cor, i boca sobre boca!

Sospir contra sospir! Que vull mirar-vos!

Que vull gosar…! Que tinc afany de riure!

(Riu estrepitosament com boig).

FERRAN:

Oncle: està boig.

BLANCA:

Jesús Déu meu, és somni!

SAÏD (segueix rient):

Ells són dos que s’estimen i jo…, em plauen!,

sóc l’amo del bordell que els apario.

FERRAN:

Ja prou!

BLANCA:

Què ha dit?

CARLES (desprenent-se de BLANCA que el contenia):

Oh!, no!

SAÏD (sempre rient fort):

Pagueu la cambra.

CARLES:

Déu meu! Déu meu! Lo pensament se’m torba!

FERRAN (a SAÏD):

Ets un vil! Un malvat!

SAÏD:

Que em plau! Insulta’m!

FERRAN (a SAÏD):

Escapat de la forca!

SAÏD:

Ah! Digues! Digues!

CARLES:

Vil: com és que no ens mates?

BLANCA:

Pare!

FERRAN:

Em creia

que un rastre de virtut al fons de l’ànima

tenies. Mes…

SAÏD:

No; cap!

FERRAN:

Perquè jo estimo

a esta infeliç a vora del sepulcre!

SAÏD:

Sí: l’estimes!

BLANCA:

Ah!

FERRAN:

Sí!

SAÏD:

Oh! Goig!

CARLES (amb explosió d’odi i despreci):

I ens deia

de l’amor a sa mare! Una bagassa

sols pareix fills com tu!

SAÏD (en un crit suprem. Tots fugen amb espant reunint-se en un racó):

Ah!

(Cridant als pirates des del peu de l’escala).

Gent de lluita!