ESCENA X

BLANCA, SAÏD i FERRAN.

FERRAN (baixant ràpidament):

Sóc jo!

BLANCA (volent-lo fer retrocedir):

No!

FERRAN:

Cosina: Blanca: escolta.

I vós. Jo us vull salvar!

SAÏD:

Salveu an ella;

a mi…, què em fa, morir! Per què la vida?

BLANCA:

Ferran…

FERRAN:

No parlis, que ho sé tot. Per sobre

d’est amor d’infantesa hi ha, ma Blanca,

només que ta ventura.

(Emportant-se-la a un costat perquè no ho senti SAÏD).

Tu…, l’estimes

a aquest home: ell és bo i es regenera

sobre ton cor. Doncs bé: jo em sacrifico

gustós per tu…! I res més: que vull salvar-lo,

ma cosina.

BLANCA:

Oh! Ferran, gràcies!

FERRAN:

Espera’t,

que ton pare, com sempre, vol sa vida!

BLANCA:

Ah!

FERRAN:

Mes tot està a punt. Saïd: encara

tinc gent que em creu: d’aquesta nau a popa

una barca hem baixat. És nit; los núvols

cobreixen tot lo cel. De dalt vigilo

jo a l’oncle que no torni, i vós de pressa

per aquí us arrieu. (Per la finestra).

Entreu en l’aigua;

a la barca ja sou; desfeu la corda;

moveu los rems…, i a Alger abans de dia!

Jo us guardaré de dalt Blanca: de pressa! (A BLANCA).

Ell, que t’estima, tornarà a trobar-te.

BLANCA:

Mes…

FERRAN:

Que estan per venir! Va, doncs! Tu prega

que no surti la lluna. Sort!

SAÏD (commogut per la magnanimitat de FERRAN):

Ah! Els braços!

No me’ls negueu!

FERRAN (abraçant-lo):

Saïd! Amb tota l’ànima!

BLANCA:

Déu meu!

SAÏD:

Gràcies!

FERRAN:

De pressa!

(Al pujar l’escala. A part).

Si fins ploro!