Personatges

El fet que Mar i cel sigui una obra en què el rerefons ideològic, relacionat amb una determinada lectura de la història o amb la denúncia d’un cristianisme fanàtic, tingui un paper important en l’acció i en els conflictes dramàtics, no treu que la creació de personatges estigui basada en la versemblança psicològica. No són éssers construïts amb la simplificació de fer-se portaveus d’unes idees i prou. Tenen una veritable complexitat emocional, sobretot pel que fa als personatges principals. També, molts dels secundaris són esbossats amb poques i ràpides intervencions que ens donen un caràcter i, sovint, ens transmeten una informació bàsica per situar els protagonistes de l’acció teatral. Tot parlant de la primera escena de l’obra, Joan Sardà, en el seu destacat estudi sobre Mar i cel, deixa ben clara aquesta sobrietat dramàtica a l’hora de presentar els personatges: «En una setantena de versos concisos, trencats, que té l’escena, apareixen delineats cinc caràcters i assegurats los pilars de l’edifici dramàtic. D’aquells versos, Saïd en diu entre tot quatre o cinc, un sol de sencer, tot lo demés quasi monosíl·labs, i no obstant ja està indicat qui és ell i tota sa personalitat moral»^[19].

Saïd: presentat com a capità d’un vaixell de corsaris algerians, és una de les creacions més atractives de la galeria de personatges guimeranians. És anomenat pels seus pirates com a «arraix», una expressió que es refereix al patró sarraí d’una barca, però que té també la connotació militar d’alt oficial d’un exèrcit islàmic. Exerceix la seva autoritat sense acceptar rèpliques («só aquell que ordena / que visquen o morin; tot com jo vulga») i sembla, d’entrada, no tenir altre objectiu que atacar els vaixells dels cristians i obtenir-ne un bon botí. Però, com a morisc expulsat d’Espanya i després d’haver patit la mort criminal dels seus pares, manifesta la voluntat de venjança envers els cristians que li han destrossat la vida. Tot i així, ben aviat queda en evidència la generositat i la noblesa que el caracteritzen. Valora la valentia i l’orgull de Ferran, el patró cristià. Menysprea la vanitat i la hipocresia de Carles. I és en el tracte amb Blanca quan experimenta sentiments contraposats. Primer, la mira amb indiferència; tanmateix, de seguida li impressiona que es digui com la seva mare morta i, sobretot, l’afecta el plor de la dona quan acaba d’explicar la seva història desgraciada.

La seva relació amb Blanca és el factor que el fa evolucionar com a personatge. Quan la dona intenta matar-lo, la reacció de Saïd és indicativa de la seva insatisfacció vital: demana la mort, perquè la seva vida no té sentit. Sense amor, sense glòria, es veu com una joguina del destí, amb aquesta tristesa i desesperació tan pròpies del romanticisme. És a mesura que comença a desitjar i a estimar Blanca que ell mateix s’adona de l’estranyesa de sentir-se diferent: «Mes, què passa en mon ser? I això de l’hora / que ella em volgué matar! I com s’explica / que jo la perdonés?». Aquesta capacitat de perdonar, de compadir-se, és l’element que li permetrà superar les proves que haurà de passar el seu amor, perquè triomfi. Així, la situació equívoca que li provoca un esclat de gelosia, li fa veure que ja no és capaç d’actuar amb l’odi com a guia i amb violència, perquè «en mi d’aquell Saïd no hi ha ni l’ombra!».

Efectivament, els pirates del vaixell se li enfronten; i és que no el reconeixen com el seu «cap de colla», el veuen com «[…] un home / servidor obedient d’una captiva». No és que vulgui renunciar a la seva identitat morisca; en tot cas, per a ell, a partir d’ara, la identitat té a veure amb el cor i no pas amb la sang o amb les creences. La convicció de ser estimat creix quan Blanca el defensa amb la seva vida. I encara que, per salvar la dona que estima, voldrà convèncer els cristians que ell és el pirata sanguinari i que mereix ser castigat, la reacció de Ferran és significativa: «Té el cor gran!», «[…] té l’ànima més noble / aquí que tots!». Saïd té temps encara de viure l’exaltació amorosa amb Blanca, però és conscient que aquesta felicitat li ha arribat massa tard. Novament apareix aquest pessimisme romàntic que caracteritza el personatge, que és un veritable sentit de la fatalitat: sent que el seu amor ha estat, finalment, possible, però no existeix un món per poder-lo viure.

Blanca: és un personatge que denota els efectes d’una educació repressora, feta a imatge de la religiositat intolerant i fanàtica del pare. La seva mare va morir quan tenia quatre anys. Des de petita ha viscut tancada en la cel·la d’un convent: «[…] passava, / sens dar-me’n compte, de jugar amb nines / a servir Jesús». Ha perdut l’alegria i el goig de viure. Ara, de gran, vol consagrar la vida a Déu i, per això, Carles, el seu pare, la du a Barcelona per «professar en lo convent del Carme», com a monja. L’atac dels pirates li ha fet conèixer els anomenats enemics de la seva fe i, empresonada, viu amb terror la possibilitat d’acabar com a esclava de l’harem del sultà d’Alger. Experimenta la temptació del suïcidi i Carles li treu del cap, perquè és pecat. L’alliçona en l’odi als pirates infidels: els que morin aniran a l’infern i, si se’n mata algun, es fan mèrits per anar al cel. Impressionada per aquesta doctrina cruel, somia esdevenir una heroïna que doni la vida pels ideals de la religió cristiana. Ferran, el seu cosí, s’adona de l’actitud fanàtica que adopta Blanca i intenta evitar que visqui enclaustrada. La resposta de la dona és contundent: «[…] al món jo l’avorreixo / i es peca sols mirant-te». Per estalviar-li problemes, intenta contenir l’odi i el menyspreu del seu pare envers el pirata. Però, impressionada després d’escoltar la història de Saïd, s’emociona i plora.

El plor de Blanca és com una escletxa emocional en el seu món interior, tan rígid i tancat. D’entrada, viu la situació creada amb vergonya i espant, i decideix actuar contra Saïd: vol netejar la culpa per haver-se entendrit «per un fill de Mahoma». Agafa un punyal i, seguint l’exemple de l’heroïna bíblica Judit, intenta matar el pirata mentre dorm. Saïd es desperta i s’adona de la intenció de Blanca. Quan el pirata la convida a matar-lo, la dona es desmaia. A partir d’aquest moment, ella se sentirà trastornada, no entén el gest de Saïd de perdonar-la i de tornar-li el punyal quan la lliura al seu pare. Comença a valorar la bondat i la capacitat de compassió del pirata, encara que continua angoixada pel sentiment de culpa i per la idea de pecat. «[…] pequem si en nostre seny brota, arrelant-se, / crudel un pensament estrany que afronta / i plau tot d’una…?».

Es desespera davant de la pròxima arribada a Alger i demana a Ferran que, abans de ser convertida en esclava de l’harem, li clavi el punyal. Quan ella intenta convèncer Ferran, li recorda els seus amors infantils. Llavors, es produeix l’escena de la gelosia de Saïd, que desconcerta i espanta Blanca. La dona intenta aturar la ira del pirata, que ha cridat els seus homes perquè s’enduguin els cristians. Li demana pietat i perdó per als seus i, com que no aconsegueix canviar la voluntat de Saïd, li ofereix la seva vida tot assumint la mort de la mare del pirata i el desig de matar-lo amb el punyal. Finalment, Saïd reacciona i surt del seu encegament, sobretot quan ella li jura, «per nostres mares!», que no estima Ferran. Aquesta invocació a la figura de la mare influeix en les reaccions i en els sentiments amorosos de la noia.

Blanca es convenç de la capacitat de compassió i de perdó de Saïd, i del fet d’haver-la salvat de caure en mans dels corsaris. Vol defensar la vida del pirata contra tothom. Quan pren la decisió de protegir-lo, s’enfronta directament amb el seu pare i l’amenaça tot dient que es clavarà el punyal si algú ataca Saïd. Conscient que l’estima, afront el seu destí. Davant de Ferran expressa, desesperada, que no pot fer res contra l’amor que sent («M’ofego, i no desitjo / sortir del fons!») i li demana compassió. Amb Carles ha de lliurar una dura batalla, perquè el seu pare es mostra irreductible i cruel. Hi ha una evolució important en la psicologia del personatge. Demana perdó a Carles, però no pot deixar de dir-li ben clar que estima Saïd i que, tot superant els seus escrúpols religiosos, confia en un Déu paternal que accepti el seu estimat. El gest d’autoritat contundent de Carles és contestat amb una negativa absoluta de Blanca. I és que ella es convenç que no hi ha res que pugui ablanir el seu pare.

Alliberada de la pressió de Carles i del pes de la religió, Blanca s’aboca a viure l’experiència amorosa. Sap que el seu amor no és fàcil i viu envoltat de perills: «Què hi fa que ens voltin / en lloc de flors, serpents, si elles nos lliguen?». Davant del pessimisme de Saïd, es manifesta esperançada i plena de vitalitat: «[…] Ah, no! Que no ve l’hora / de morir, no! Déu meu, sento la vida / per tot mon ser brotar! Vull viure! Salva’ns!». El seu comiat de Saïd està ple de confiança en el futur. Però la mort li arriba de la mà involuntària del seu pare. El tret que anava destinat a Saïd acaba amb la seva vida, en un últim acte d’heroisme i d’amor per protegir el pirata.

Carles: és el pare de Blanca, un home ric («diners me sobren») i vell. Sembla que està al servei del rei i va acompanyat d’una milícia que l’obeeix. Podria ser el que s’anomenava un «cristià de natura», aquell que no tenia antecedents jueus ni musulmans (en castellà, «cristiano viejo»). Té una germana que és l’abadessa del convent del Carme de Barcelona, i ha establert una relació molt directa amb l’Església, ja que ha promès les seves terres a la institució eclesiàstica. També, ha lliurat la seva filla, de ben petita, a un convent de monges de clausura. Se sent orgullós d’haver-la «tret del món», perquè creu que va néixer «per a servir a Déu». Afirma que la vocació de Blanca és convertir-se en monja. Precisament, quan viatjaven de Mallorca a Barcelona, perquè la seva filla professés en el convent del Carme, van ser atacats per uns corsaris moriscos i fets presoners. Sap que ell aconseguirà ser alliberat pagant un bon rescat, però tem per la sort de la seva filla que, bella i jove com és, pot acabar com esclava de l’harem.

Manifesta un odi visceral envers els moriscos i pensa que no sols havien de ser expulsats d’Espanya, sinó que calia exterminar-los. Amb Saïd té una actitud insultant i provocadora. És un personatge sense gaire complexitat psicològica. Actua sempre com a persona intolerant i autoritària. Fins i tot, com a pare de Blanca, adopta un registre emocional molt restringit i simple: passa de la devoció entusiasta per la filla, quan l’obeeix en els seus desitjos, al to amenaçador i a les explosions d’ira, quan no segueix les seves ordres. S’identifica amb l’expressió del poder absolut: «Só el rei: só el Déu: só el pare!». Amb aquestes paraules denota la voluntat de representar l’autoritat política, religiosa i paternal. I, com a tal, s’oposa a la felicitat amorosa de Saïd i Blanca. Horroritzat, acaba matant, de forma involuntària, la seva filla. A través d’ell, es planteja la dimensió social dels conflictes dramàtics de l’obra i la relació que s’estableix entre la problemàtica amorosa i les circumstàncies polítiques i religioses.

Ferran: és el patró del vaixell cristià que ha sortit de Palma i que ha estat atacat pels corsaris. Cosí de Blanca, la va estimar quan eren infants. Li preocupa l’enclaustrament en què viu la seva cosina. Intenta convèncer-la de la seva visió equivocada de la religió i de la necessitat d’obrir-se al món. És un home valent, arrogant, que no accepta actuar com a traïdor quan els pirates li demanen que faciliti informació sobre una nau que ha deixat les illes «amb un tribut pel rei». Voldria donar la vida perquè Blanca se salvés i, quan ella li demana que la mati abans de ser lliurada a l’harem, acaba acceptant d’ajudar-la a morir. S’enfronta amb Saïd quan el pirata mostra una actitud violenta fruit de la gelosia. De fet, Ferran hauria pogut ser el rival amorós de Saïd, però es manté sempre discret en la seva estimació per Blanca, i no va més enllà perquè s’adona de la situació amorosa creada entre ella i el pirata. Es, per tant, un personatge positiu, assenyat i prudent, fins al punt de fer reflexionar Blanca sobre els perills de la passió amorosa que sent per Saïd. No dubta a enfrontar-se a la irracionalitat de Carles per haver reprimit la vitalitat de Blanca i per enclaustra-la. Finalment, actua en defensa de Saïd, perquè s’adona de la seva noblesa i bondat. Intenta salvar el pirata amb un pla que li permeti escapar-se a Alger en plena nit, perquè vol la felicitat dels amants. Saïd l’abraça, «commogut per la seva magnanimitat». Però, davant de la desgràcia final, no pot fer altra cosa que exclamar-se i constatar la desaparició definitiva de Blanca i Saïd: «A fons! / (Tornant al mig de l’escena) / Ni rastre!».

Joanot: és presentat com a renegat o persona que ha renunciat a la llei de Jesucrist o als principis cristians. Viu torturat per la culpa que arrossega. Quan vivia entre els cristians a Espanya, va matar la seva dona, perquè l’enganyava amb un altre home. Va fugir a l’Alger per por del càstig. I, ara, pel fet d’haver-se ajuntat amb els pirates, viu el conflicte religiós de ser considerat «un fill de Mahoma» i d’haver renegat del cristianisme. Per això, l’espanta acabar en mans del Sant Ofici, si torna a Espanya. Tot i haver comès un assassinat, sorprèn que el seu problema de consciència sigui, sobretot, religiós. Es considera traïdor a la fe cristiana i l’obsessiona la idea d’acabar la seva vida entre musulmans: «Mes sóc lo renegat; sóc altre Judes: / sols que ell se va penjar i jo no goso!». Carles i Ferran descobreixen que és un cristià renegat i li manifesten el seu menyspreu. Ell intenta, per tots els mitjans, ajudar i afavorir els cristians empresonats. Saïd el converteix en el seu segon i, llavors, amb el poder que se li ha concedit, organitza i porta a terme l’alliberament dels cristians. D’entrada, Blanca el rebutja per haver traït Saïd. Però aconsegueix commoure-la quan li manifesta la voluntat de salvar el pirata i li explica el seu pla per fer-ho, tot sacrificant la seva vida. Joanot es vol redimir amb el seu acte heroic i, per a satisfacció de Blanca, mostra estima per Saïd i en valora la bondat: «És que estimo / a aquest home, senyora, com a un pare, / és que baix d’eixa crosta de feresa / hi ha una ànima que és d’or!». El curs dels esdeveniments no permetrà que materialitzi les seves bones intencions.

Hassèn, Malek, Osman i Mahomet: són els corsaris del vaixell pirata, al servei de Saïd. Tots ells semblen provenir de l’expulsió dels moriscos i, encara que actuen de forma coral en algunes escenes, tenen algun element que els singularitza com a personatge. Hassèn és l’home de confiança i servidor absolut de Saïd; ell mateix es qualifica de «mastí vigilant» i se situa a l’ombra de l’arraix, per protegir-lo quan ataquen un vaixell. Se sent orgullós d’haver mort, d’un cop de destral, un cristià que amenaçava Saïd, en el moment de l’abordatge. Del seu amo, sols en parla amb admiració («que ell val més que tothom») i, fins i tot, li suporta els maltractes que en rep («Tot lo seu malhumor jo sóc qui el pago»). Ferran, després de parlar-hi, s’adona dels trets essencials del personatge: «Quin geni! I se n’ha anat! Com una aroma / li escau lo nom: gos de Saïd li diuen, / i ho és en bona fe». Fa de mur de contenció de les crítiques que els pirates dediquen a l’arraix («Jo a tots los calmo quan de tu murmuren») i intenta avisar-lo quan estan a punt d’amotinar-se. És home de poques subtileses, sense gaire tacte i dur en les seves paraules. Té una actitud contrària a l’expressió dels sentiments i dels ideals, que xoca amb Blanca i amb el mateix Saïd quan els protagonistes es mouen en un terreny emocional: qualifica de fantasies d’embriac les exaltacions amoroses del pirata enamorat i, llavors, aquest el defineix («amb tristesa i compassió») com a «munt de carn per podrir». Hassèn s’adona de l’alliberament dels cristians i dóna l’alarma: «Que està venuda, la nau! Joanot nos ha traït! Que maten / als nostres los cristians!». I desapareix. I, amb ell, el grup dels corsaris.

Malek és el segon de Saïd. Manté emmanillats Blanca i Carles, contra el parer de l’arraix. Reacciona irat («Si un jorn caus en mes urpes») quan Saïd el renya i li recorda que ha d’obeir les seves ordres. Ambiciona el poder de la nau («Si aquí jo governés…»). Quan pretén ajusticiar Ferran, l’arraix l’humilia i el tracta de covard; el destitueix com a segon i l’avisa que no toqui «ni un cabell, als cristians». Malek amenaça Saïd, però sense atrevir-se a dir-li el que pensa a la cara («La vida / t’ha de costar l’afront»). De la mateixa manera, no serà capaç de portar fins a les últimes conseqüències la rebel·lió contra l’arraix. Les seves exigències topen amb la fermesa de Saïd, que aconsegueix novament posar-lo en evidència com a covard. L’últim intent contra l’arraix sembla que ha de tenir èxit: Malek el titlla de traïdor i arrossega els pirates per abraonar-se sobre Saïd i Blanca. Però, en aquell moment, els cristians han estat alliberats i els corsaris pugen a coberta per enfrontar-s’hi.

Osman i Mahomet són presentats, en l’escena inicial del primer acte, com a dos pirates amb una visió de la vida absolutament oposada. Mahomet ambiciona fer-se ric amb la pirateria i no sembla tenir gaires escrúpols per aconseguir-ho; no entén i no accepta la generositat de Saïd. Osman, en canvi, somia a fer diners per aspirar que la família de la seva estimada li permeti casar-s’hi. Mahomet, amb l’actitud cínica que el caracteritza, li proposa segrestar-la, ja que a la fi es guanyen la vida com a lladres. Osman no ho accepta, perquè sap que ella se l’estima a ell, però també «als que la volten», i no li voldria partir el cor, a més, afirma que abans de veure l’estimada com a dona d’un altre seria capaç de matar-se. Quan Saïd li dóna a Osman un anell de gran valor, perquè pugui obtenir a canvi els diners que necessita, dubta de la generositat de l’arraix, però n’acaba impressionat. Tot i el seu tarannà i l’agraïment envers Saïd, Osman, adopta un posicionament molt clar al costat de Malek, de la mateixa manera que Mahomet. En tot cas, amb la remarca que Mahomet sempre actua donant suport explícit a les paraules de Malek i Osman es mostra no tan actiu i, a estones, acovardit.

Guillem i Roc: són dos personatges que pertanyen al grup dels cristians, que fan la seva aparició a l’inici del tercer acte. Tenen la funcionalitat dramàtica d’explicar com han estat alliberats els cristians i com han aconseguit vèncer els pirates. Roc és mariner i, per tant, obeeix Ferran, el patró del vaixell cristià. Però Guillem, que és militar, creu que ha d’obeir don Carles, que representa el rei. Guillem mostra la seva vanitat, tot proclamant-se heroi de la lluita contra els corsaris, i aspira a ser nomenat capità del vaixell, perquè li siguin reconeguts els seus mèrits. Roc és un home senzill, que no sembla gaire convençut de les preteses heroïcitats del militar fanfarró i que està una mica espantat pel que ha viscut i pel que pot acabar passant. L’escena té una certa comicitat, sobretot pel caràcter ridícul de les pretensions de Guillem i per l’actitud poruga de Roc. Els dos comenten la presència de Blanca i la qualifiquen de boja i endimoniada per defensar la vida de Saïd. La seva visió distanciada i simplificadora de la figura de Blanca atenua la tensió dramàtica i crea una imatge sorprenent de l’heroïna tràgica: a Roc li fa por i Guillem la desqualifica, tot ignorant-la, capficat amb la seva dèria.