EVAN WALKER

Cada nit, des que es feia fosc fins a punta de dia, feia guàrdia al porxo que donava el riu. Al cap de mitja hora baixava del porxo per patrullar l’illa de cases. Llavors tornava al porxo per vigilar mentre els altres dormíem. Ell dormia poc, normalment una hora o dues a la tarda, i després sempre es despertava amb un ensurt, desorientat i espantat, com algú que s’ofega i surt a la superfície de l’aigua que se’l vol endur avall, el mitjà despietat que el matarà.

Si tingués somnis, no els podria recordar.

Sol enmig de la foscor, despert mentre tothom dormia, és quan se sentia més en pau. Suposava que era la seva manera de ser, que li havia estat transmesa pel seu pare, i pel pare del seu pare, grangers que conreaven la terra i tenien cura del bestiar. Criadors, guardians, vigilants de la collita. Aquesta havia de ser l’herència de l’Evan Walker. Però ell es va convertir en el contrari. El caçador silenciós del bosc. L’assassí mortífer que perseguia preses humanes. Quanta gent havia matat fins que la va trobar amagada al bosc aquella tarda de tardor? No se’n recordava. No se sentia absolt, sabent que l’havien utilitzat; no se sentia redimit tot i ser conscient que ell era tan víctima com la gent que havia matat —des de certa distància, sempre de lluny—. El perdó no neix de la innocència o la ignorància. El perdó neix de l’amor.

A la matinada va abandonar el porxo per entrar a la seva habitació. Havia arribat l’hora. Ja s’hi havia estat massa temps, allà. Just quan ficava una jaqueta de més a la bossa de lona —la caçadora de jugar a bitlles que havia pres de casa de la Grace, i que tant odiava la Cassie—, en Ben es va presentar a la porta, sense samarreta, amb els ulls lleganyosos i amb barba de dos dies.

—Te’n vas —va dir.

—Me’n vaig.

—La Marika ja ho va dir, però no la vaig creure.

—Per què no?

En Ben es va arronsar d’espatlles.

—No sempre l’encerta. La meitat de l’u per cent de les vegades, només l’encerta a mitges. —Es va fregar els ulls i va badallar—. I no tornaràs —va continuar en Ben—. Mai. En això també té raó, la Marika?

—Sí —va dir l’Evan, assentint amb el cap.

—Entesos. —En Ben va girar els ulls mentre es gratava una espatlla lentament—. On vas?

—A buscar llums en la foscor.

—Llums —va repetir en Ben—. Però llums en sentit literal o…?

—Vull dir bases. Instal·lacions militars. La que tenim més a prop és a uns cent seixanta quilòmetres de distància. Començaré per allà.

—Què faràs?

—Allò pel que tinc un do.

—Vols fer explotar totes les bases militars d’Amèrica del Nord?

—I les d’Amèrica del Sud també, si visc prou temps.

—És un projecte molt ambiciós.

—No et pensis. Treballaré sol.

En Ben es va prendre un moment per pensar.

—Els Silenciadors. On si no havien d’anar? Saben on són els seus enemics. Saben que a cada base hi ha un arsenal amb material alienígena, com al camp Recer. Creuen que no hi ha cap altra opció, ara que la nau de proveïment ha desaparegut, que destruir les bases de la cinquena onada. Bé, crec que és el que pensen. És el que pensaria jo si encara cregués en res. Ja ho veurem.

Es va penjar la bossa de lona a l’espatlla i se’n va anar cap a la porta. En Ben li va barrar el pas. De tan enrabiat com estava, s’havia posat vermell.

—Estàs parlant d’assassinar milers de persones innocents.

—I què em suggereixes que faci, Ben?

—Queda’t aquí. Ajuda’ns. Nosaltres… —Va inspirar fondo. Li costava dir-ho—. Et necessitem.

—Per a què? Tu pots fer la guàrdia de la nit, ocupar-te de l’hort i encarregar-te de caçar.

—Aviam, Walker, de què va això, eh? —En Ben va esclatar, enrabiat—. De què va de debò? El que vols és acabar una guerra o buscar venjança? Pots fer saltar mig món enlaire, i no ho arreglaràs, així no la recuperaràs.

L’Evan mantenia la calma. Havia sentit tots els arguments moltes vegades. Havia lliurat aquelles batalles durant mesos, sol, enmig del tumult silenciós del seu cor.

—Se’n salvaran dos per cada un que mati. Aquests són els números. Quina alternativa hi ha? Quedar-me aquí fins que estar-nos aquí sigui massa perillós, i llavors anar-nos-en a un altre lloc, i després a un altre i un altre, amagar-nos, fugir, fer servir els dons que em van donar per mantenir-me viu… per a què? La Cassie no va morir perquè jo pogués viure. Va morir per una cosa molt més gran que això.

En Ben brandava el cap.

—Entesos, i què et sembla si et mato ara i salvo desenes de milers de vides? Què me’n dius, d’aquests números?

—Té sentit. —Va somriure—. El problema és que tu no ets un assassí, Ben. No ho has estat mai.