38

—Això anirà com una seda —va dir bramant tant que se sentia per sobre dels crits entremesclats d’en Zombi i la Cassie—. Com una seda.

En Zombi mirava l’As, l’As mirava l’Evan Walker i la Cassie mirava l’As, també, i llavors la seva germana va dir:

—Mala puta!

—Poseu les armes allà sobre —va ordenar la dona. La seva veu encara conservava el to alegre—. Apileu-les davant de la llar de foc. De seguida.

Van deixar les armes. D’un en un.

—No li facis mal —va dir la Cassie.

—No prendrà mal ningú, reina —va dir la dona, amb la veu riallera—. On és l’altre?

—L’altre què? —va preguntar la Cassie.

—Humà. N’hi ha un altre. On és?

—No sé què…

—Cassie —va dir l’Evan Walker. Però tenia els ulls posats més amunt d’en Sam, a la cara de la dona—. Vés a buscar la Megan.

Ell va veure com la seva germana articulava amb els llavis de cara a l’Evan Walker: «Fes alguna cosa». L’Evan va fer que no amb el cap.

—No sortirà de l’habitació —va replicar la Cassie.

—Potser canviarà de parer si li dius que engegaré un tret al cervell del teu germà.

En Zombi tenia la cara blanca i coberta de sang seca, així que semblava un autèntic zombi.

—Això no passarà —va dir en Zombi—. I ara què?

—Doncs que ella dispararà a l’Esquitx i en acabat a cada un de nosaltres fins que la Megan surti —va dir l’As—. Zombi, confia en mi ara.

—Sí, i tant! —va exclamar la Cassie—. Una idea genial. Vinga, confiem tots en l’As.

—No ha vingut per fer mal a ningú —va dir l’As—. Però en farà si cal. Digue’ls-ho, Constance.

—Sóc jo —va dir l’Evan Walker—. Has vingut per mi, oi?

—La nena primer —va dir la Constance—. Després enraonarem.

—D’acord —va dir la Cassie—. Enraonar és una de les meves coses favorites. Però primer podries deixar anar el meu germà… i agafar-me a mi en lloc d’ell? —Tenia les mans enlaire i un somriure fals a la cara. Una mala imitació d’un somriure. Sempre li notaves, quan fingia, perquè no feia una expressió amable; semblava com si estigués a punt de vomitar.

El braç de la dona era com una barra de ferro que pressionava sobre la tràquea d’en Sam, a qui li costava respirar. Però hi havia una cosa que ell notava a la part de baix de l’esquena, el seu secret especial, que no sabia ningú, ni tan sols en Zombi ni la Cassie, ni tampoc aquella dona.

Es va ficar la mà al darrere dissimuladament, en l’espai que quedava entre ell i la Constance.

Ell era un soldat. Sí, havia oblidat l’abecedari, però no pas les lliçons sobre combat. «L’escamot abans que Déu», això és el que li havien ensenyat. Només recordava vagament el contorn de la cara de la seva mare, però se sabia les seves cares: les d’en Dumbo, la Tasseta, el Tortell, l’Umpa i en Picapedra. El seu escamot. Els seus germans i germanes. No recordava el nom de la seva escola ni com era el carrer on vivia abans. Aquelles coses i el centenar més que havien desaparegut per sempre ja no tenien importància. Ara només comptava una cosa: el crit que se sentia al camp de tir i a la pista d’obstacles i que sortia de la boca del seu escamot: «Sense pietat, mai!».

—Ara teniu quinze segons —va dir la dona, subjectant-lo—. No em feu comptar-los; és massa melodramàtic.

Tenia la pistola a la mà i no va dubtar. Sabia què havia de fer. Era un soldat.

La pistola li va fer una sotragada a la mà en el moment que va disparar; va estar a punt de deixar-la caure. La bala va entrar per l’abdomen de la dona, li va sortir per la part de baix de l’esquena i es va enfonsar en els coixins empolsinats del sofà. Va fer molt soroll, en aquell espai reduït, i la Cassie va deixar anar un crit. Durant un segon esgarrifós es devia pensar que era la pistola de la dona, la que havia disparat.

El tret no va fer caure la Constance a terra, ni tampoc va aconseguir que li alliberés el coll. Però amb l’ensurt de l’impacte sí que va afluixar el braç, i en Sam va sentir un fugaç crit ofegat, una exclamació de sorpresa, i abans que pogués parpellejar, l’As ja havia saltat per sobre de la tauleta de cafè, amb el braç tirat enrere i el puny tancat. Aquell puny li va passar fregant la galta abans d’encastar-se en un costat del cap de la Constance, i tot seguit, una mà que no havia vist li va treure el braç del voltant del coll i ell es va poder apartar, ja lliure. La seva germana el volia agafar, però ell es va girar cap a un costat, aguantant l’arma amb totes dues mans, l’As va fer perdre l’equilibri a la Constance, va llançar el seu cos enlaire, com si fos un llenyataire asclant llenya, i la va fer picar sobre la taula de cafè. La taula va esclatar en trossos de fusta i vidre, i les peces d’un puzle van sortir volant en totes direccions.

La Constance es va incorporar i l’As li va clavar un cop al nas amb la base del palmell. Pam! Es va sentir l’espetec del nas quan es va trencar, i li va sortir un raig de sang de la boca, que tenia oberta.

Uns dits li van engrapar la camisa, els de la Cassie. En Sam es va enretirar. La Cassie no era de l’escamot. Ella no sabia què significava ser un soldat. Ell sí. Sabia exactament el que significava.

«Sense pietat, mai!».

En Sam va passar sobre els trossos de la taula i va apuntar la pistola al mig de la cara de la dona. La seva boca ensangonada es va corbar formant un somriure buit, amb els llavis molls de sang i les dents també, i llavors en Sam es va veure altra vegada a l’habitació de la seva mare, quan ella es moria a causa de la plaga, la Mort Roja, com en deia la Cassie; ell estava dret al costat del llit, i ella li somreia amb les dents vermelles de sang i la cara bruta de llàgrimes i sang; la va veure ben clara, la cara que havia oblidat, en la cara que veia ara.

L’instant abans de prémer el gallet, en Sam Sullivan va recordar la cara de la seva mare, la cara que ells li havien posat, i la bala que hi havia al carregador contenia la seva ràbia, duia la seva pena, tenia dins seu la suma de tot el que havia perdut. Els connectava com amb un fil de plata. Quan la cara d’ella va esclatar, tots dos es van convertir en una sola cosa: víctima i perpetrador, depredador i presa.

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z