77

En Dumbo no s’ho va rumiar dos cops a Urbana. Jo tampoc, ara.

Em llanço cap al pit de l’Esquitx i el tombo a terra. El tret s’encasta al munt de roques que tenim al darrere. Un segon després sento la detonació del fusell del tirador. El tret venia de la dreta, just del bosquet qui hi ha al peu de la carretera principal.

L’Esquitx ja es vol posar dret. L’agafo pel turmell i l’estiro avall altra vegada.

—Arrossega’t ben pla a terra —li xiuxiuejo a cau d’orella—, com ens van ensenyar al campament, te’n recordes?

Es comença a girar cent vuitanta graus, cap al forat i la falsa seguretat de la cova, on són les provisions i les armes. No l’hi puc retreure, jo també tinc aquest impuls. Tanmateix, tornant enrere no hem fet sinó ajornar el que era inevitable. Si no se’n surten amb gasos ni pelant-nos amb un tret, simplement faran intervenir els rebenta búnquers.

—Segueix-me, Esquitx.

M’esquitllo cap al centre de benvinguda. El sostre és un punt estratègic per a un franctirador, però el millor que podem fer és allunyar-nos del tirador que tenim localitzat.

—La Megan… —diu ofegant un crit—. I la Megan?

«I la Megan?».

—Que no surti —xiuxiuejo. «Si us plau, no surtis, Megan»—. Que s’esperi.

—Que esperi què?

«Que la història es repeteixi. Que el cercle es tanqui».

Només se m’acut un lloc que sigui raonablement segur. Però no n’estic convençut, i sé que a ell encara li farà menys gràcia que a mi. Ara bé, si una cosa no és aquest nen, és tou; acceptarà.

—Anem a l’altra banda de l’edifici, i després, continuem recte uns vint metres —li dic mentre ens arrosseguem de bocaterrosa—. Hi ha un pou gran. Ple de cadàvers.

—Cadàvers?

M’imagino un punt de llum vermell entre els meus omòplats o a la part de darrere del cap de l’Esquitx. No li trec els ulls de sobre, i si veig un punt vermell, faré com en Dumbo altra vegada. El terreny s’inclina una mica amunt a mesura que ens acostem a la fossa, i llavors sento la pudor, i aquesta pudor li provoca arcades, a l’Esquitx. L’aferro pel braç i l’estiro cap a la vora. No vol mirar a dins, però hi mira.

—Només és gent morta —dic amb veu ofegada—. Vine. Et baixaré aquí baix.

Ell forceja per desfer-se de mi.

—No en podré sortir!

—Això és segur, Esquitx. Del tot segur. —He escollit malament les paraules—. Ja ens haurien disparat si sabessin que som aquí.

Ell assenteix. Ho troba lògic.

—Però la Megan…

—Ara torno a buscar-la.

Em mira com si m’hagués begut l’enteniment. El subjecto pels canells i el baixo amb els peus per davant cap a la fossa.

—Si sents res, fes-te el mort —li recordo.

—Vomitaré.

—Respira per la boca.

Obre els llavis. Li veig la boleta brillant dins la boca. Li alço el polze. Ell aixeca la mà dreta molt a poc a poc i se la posa tocant al front, fent una salutació.