27
A la vora de la fossa s’alça una ombra, que es retalla contra la resplendor de les estrelles del cel, una figura baixa, amb el cap inclinat a un costat, que escolta. Ni tan sols hi penso: aguanto la respiració i deixo el cos mort, mentre l’espio entre les parpelles entreobertes. A la mà dreta té agafat un objecte que em resulta familiar. Un ganivet de combat Ka-Bar, el ganivet de reglament dels marines.
La pressió dels dits de la dona sobre el meu coll s’afluixa. Ella també ha deixat el cos mort. En qui he de confiar? En ella, en ell o en cap dels dos?
Passen trenta segons, un minut, gairebé dos. No em moc. Ella tampoc. I ell tampoc. No podré aguantar la respiració… ni ajornar la decisió gaire més. He de respirar o bé clavar un tret… a un dels dos. Però tinc els braços enredats entre els cadàvers i, a més a més, quan he caigut he perdut el fusell. No sé ni on ha anat a parar.
Ell sí que ho sap, però, el capellà que ha canviat la creu per un fusell.
—He vist el teu fusell, fill —diu—. Puja. No tinguis por. Són tots morts, i jo sóc del tot inofensiu. —S’agenolla a la vora de l’ossera i m’allarga una mà buida—. No pateixis, que ara et torno el fusell. No m’agraden les armes. No m’han agradat mai.
Somriu. Llavors la dona que no és morta l’agafa pel canell. A l’instant ell cau a dins de la fossa amb nosaltres, i de seguida té la pistola d’en Dumbo a tocar de la templa, i la veu d’ella diu:
—Això sí que no t’agradarà. —I a l’instant el cap del capellà explota.
No n’estic segur, però diria que és el moment de guillar del forat.