14


ZOMBI

Es triga menys d’una hora a arribar al rètol que hi ha a l’entrada de la ciutat: «Davant teu, Urbana». Estiro en Dumbo per apartar-lo de la carretera abans no hi entrem. He estat discutint amb mi mateix si l’hi dic o no, però la veritat és que no tinc opció. Ho ha de saber.

—Ja saps el que és en Walker, oi? —xiuxiuejo.

Ell fa que sí amb el cap. Els seus ulls giren ràpidament a l’esquerra i a la dreta, i després tornen a la meva cara.

—Un maleït alienígena.

—Exacte, el van descarregar al cos d’en Walker quan era petit. N’hi ha alguns, com en Vosch, que dirigeixen els campaments, i n’hi ha d’altres, com en Walker, que són agents solitaris que patrullen un territori que tenen assignat i liquiden els supervivents.

Els ulls d’en Dumbo s’aparten de la meva cara per enfrontar-se de nou a la foscor.

—Franctiradors?

—Ara hem de travessar dos d’aquests territoris. Un d’ells s’estén entre Urbana i les coves, i l’altre comença a l’altra banda d’aquest rètol.

En Dumbo es passa el revés de la mà per sobre de la boca i s’estira el lòbul d’una orella.

—D’acord.

—I estan preparats per atacar. No sé què és, però tenen alguna tecnologia que els millora. Els dóna una força, velocitat i uns sentits molt superiors, alguna cosa així. Ens hem de moure de pressa i silenciosament. —M’inclino cap a ell. S’adona que és important—. Si em passa res, tu suspèn la missió. Torna a la casa franca.

Ell fa que no amb el cap.

—No et deixaré, sergent.

—Sí, sí que em deixaràs. És una ordre, soldat, per si ho dubtaves.

—Tu em deixaries?

—Pots estar ben segur que sí. —Li dono un copet a l’espatlla. M’observa en silenci mentre trec l’ocular de la motxilla i me’l poso. El seu cap s’il·lumina vist a través de la lent, és una bola brillant de foc verd. Inspecciono l’entorn buscant alguna altra taca verda indicadora mentre ell es posa el seu—. Una última cosa, Dumbo —xiuxiuejo—. Aquí no hi ha amics.

—Com dius?

M’empasso la saliva. Tinc la boca resseca. Tant de bo tot fos diferent. Això em revolta, però no el vaig inventar jo, aquest joc. Només intento dir-li que procuri mantenir-se viu per poder jugar-hi.

—Als contagiats se’ls encén una llum verda. Tot allò que brilla, ho liquidem. No dubtis. Res d’excepcions. Ho entens?

—Això no funcionarà, Zombi. I si són l’As o la Tasseta?

Cagundena. No hi havia caigut. Tampoc no havia pensat detingudament en les opcions de l’As, que són idèntiques a les meves. Dispara primer i pregunta després? O dispara només si et disparen a tu? Crec que sé quina triaria ella. És l’As.

Dins del meu cap, una veueta em murmura: «Si aneu dos, hi ha el doble de perill. Fes tornar en Dumbo». És la veu de la raó, fluixa i serena, que sonat ben bé igual que la de l’As, des que la conec. Afirmacions que no li pots discutir, com si algú et diu que el granit és dur i l’aigua és molla.

En Dumbo sacseja el cap. Ja hem estat ficats en altres merders junts. Em coneix.

—Valen més quatre ulls que dos, sergent. Fem com has dit, anem de pressa i sense fer soroll, i esperem que nosaltres els veiem primer a ells i no a l’inrevés.

Em fa el que suposo que és una rialla per tranquil·litzar-me. Jo li torno el que espero que passi per un gest d’assentiment segur. I ens posem en marxa.

Enfilem tots dos junts per Main cap a les entranyes d’Urbana, cremades, plenes de deixalles, infestades de rates, amb portes i finestres tapades amb taulons, pintada amb grafits i coberta d’aigües negres. Cotxes bolcats, fils elèctrics per terra i escombraries amuntegades a tocar dels fonaments pel vent i l’aigua, patis i pàrquings coberts de brutícia, deixalles que pengen de les branques dels arbres nues de fulles. Bosses de plàstic i diaris, roba, sabates, joguines, cadires trencades i matalassos rebentats, televisors… És com si un gegant còsmic hagués agafat el món amb totes dues mans i l’hagués sacsejat amb totes les seves forces. Potser si jo fos un comandament alienígena també faria saltar pels aires totes les ciutats, només per desfer-me d’aquell desastre.

Segurament hauríem d’haver fet marrada per evitar aquest malson, hauríem d’haver pres carreteres interiors o moure’ns a camp obert —estic segur que l’As ho hauria fet—, però si ella i la Tasseta són en algun lloc, aquest lloc són les coves, i aquest és el camí més curt.

«De pressa i sense fer soroll», penso mentre trotem per la vorera, amb els ulls girant a dreta, esquerra i endarrere constantment, «de pressa i en silenci».

Quatre illes enllà arribem a una barricada de metre vuitanta d’altura que talla el carrer, una pila de cotxes, branques d’arbres i mobles esclafats engalanada amb banderes dels Estats Units descolorides, m’imagino que nuades i penjades quan la segona onada va donar pas a la sagnant tercera, quan la gent va comprendre que els éssers humans eren una amenaça pitjor que la nau espacial alienígena que estava immòbil a tres-cents vint quilòmetres sobre la Terra. És al·lucinant, que ràpid que vam caure en l’anarquia quan ells ens van tallar la llum. Que fàcil que els va resultar sembrar la confusió, la por i la desconfiança. I que ràpid que hi vam caure, hosti. Sembla que un enemic comú ens hauria d’haver obligat a deixar de banda les diferències i a unir-nos contra l’amenaça creixent. I, en comptes d’unir-nos, vam alçar barricades. Vam acaparar menjar, provisions i armes. Ens vam apartar del desconegut, el foraster, el rostre no identificat. Al cap de dues setmanes de la invasió, la civilització ja s’havia esquerdat pels fonaments. Al cap de dos mesos ja s’havia ensorrat, com un edifici que explota per dins, i queia a trossos mentre els cadàvers s’amuntegaven.

N’hem vist uns quants munts, també, mentre entràvem a Urbana. Des de piles d’ossos ennegrits fins a cadàvers embolcallats de cap a peus amb llençols esparracats i mantes velles, escampats pel carrer com si haguessin caigut del cel, sols o en grups de deu o més. Tants cadàvers que es confonien amb el rerefons, com un element més de la brutícia, una part més del vòmit urbà.

Els ulls d’en Dumbo es movien endavant i endarrere inquiets, escrutant la foscor, buscant-hi boles lluminoses verdes. «Quin desastre!», diu fluixet. Malgrat el fred, té el front humit de suor. Tremola com si tingués febre. A l’altra banda de la barricada ordeno de fer un descans. Aigua. Una barreta energètica. M’he aficionat a les barretes energètiques. En vaig trobar una capsa plena al refugi, i ara no me’n cansaria mai. Trobem un petit racó al mur improvisat i ens hi arrecerem, de cara al nord, mirant Main Street avall. No fa vent. El cel és clar, atapeït d’estrelles. Ho notes dins dels ossos perquè és una cosa més antiga que els nostres sentits: el final de l’hivern, la Terra va entrant a la primavera. Abans de convertir-me en en Zombi, això significava el ball de graduació, estudiar per als exàmens finals, xerradisses i nervis als passadissos entre classe i classe perquè s’atansava la graduació: una altra mena d’esdeveniment apocalíptic, després del qual res no tornaria a ser igual.

—Havies estat mai a Urbana, Dumbo? —li pregunto.

Ell fa que no amb el cap.

—Sóc de Pittsburgh.

—De debò? —No l’hi havia preguntat mai. Era la norma tàcita al campament: enraonar del nostre passat era com tenir brases calentes a les mans—. Ets dels Steelers?

—No! —Mossega un tros de barreta i la mastega a poc a poc—. Jo era dels Packers.

—Jo hi havia jugat, saps?

—De quarterback?

—De receptor.

—El meu germà jugava a beisbol. D’interbase.

—I tu no?

—Vaig deixar la lliga infantil als deu anys.

—Com és?

—Era un desastre. Però sóc un crac en e-esports.

—E-esports?

—Sí home, com el COD.

—Curses d’orientació?

—No —diu sacsejant el cap i somrient—, Call of Duty, Zombi.

—Ah, t’agraden els videojocs!

—Estava a punt d’entrar a l’MLG.

—Ostres, un MLG, vaja! —No tinc ni idea de què parla.

—Nivell màxim, Prestige 12.

—Renoi! De debò? —Moc el cap, molt impressionat, sols que m’he perdut del tot.

—No tens ni idea de què parlo —diu mentre rebrega l’embolcall dins del puny. Dóna una ullada a les deixalles que cobreixen fins a l’últim centímetre dels carrers d’Urbana i es fica el plàstic a la butxaca—. Hi ha una cosa que em ronda pel cap, sergent. —Es gira cap a mi. L’ull que li veig està molt obert, angoixat—. Molt abans que aparegués la nau, els Altres es van descarregar en nadons i no es «despertaven» dins seu fins que eren adolescents.

—És el que va dir en Walker —responc, assentint.

—La setmana passada vaig fer anys. En tinc tretze.

—De debò? Cagundena, Dumbo, per què no m’ho vas dir? T’hauria fet un pastís.

No somriu.

—I si en tinc un a dins, sergent? I si en tinc un que està a punt de despertar-se’m dins del cervell i em suplanta?

—No ho dius de debò, oi? Vinga, soldat, quina bajanada!

—Com ho saps? Bé, com es pot saber, Zombi? I si em passa i resulta que et pelo? I si torno a la casa i els pelo a tots…

Està mort de por. L’engrapo pel braç i l’obligo a mirar-me.

—Escolta’m, passerell orellut, si et tornes com la Dorothy amb mi, et clavo una puntada al cul que t’engego a la Patagònia.

—Si us plau —diu ploriquejant—, si us plau, no hi tornis, amb la Patagònia.

—No tens cap alienígena adormit dins teu, Dumbo.

—D’acord, però si t’equivoques, te n’ocuparàs tu, entesos?

Sé a què es refereix, però jo faig «Eh?».

—Tu ocupa-te’n, Zombi —em suplica—. Mata’l, el cabronàs.

Bé, feliç maleït aniversari, Dumbo. Aquesta conversa m’ha posat els pèls de punta.

—Tracte fet —li dic—. Si se’t desperta un alienígena a dins, et clavaré un tret al cervell.

—Gràcies, sergent —diu alleujat, i respira tranquil.

Em poso dret, li allargo la mà i l’estiro amunt. Però ell em fa una estrebada i m’empeny a un costat. Alça el fusell i l’apunta cap al concessionari de cotxes que hi ha mitja illa més avall. Jo també aixeco el fusell, acluco l’ull dret i guaito pel visor entretancant l’altre ull. Res.

—Em pensava que havia vist alguna cosa —murmura, bellugant el cap—. Suposo que no.

Esperem un minut. Tot està molt silenciós. Sembla com si la ciutat hagués d’estar envaïda per bandades de gossos salvatges lladrant i de gats fers miolant, o fins i tot algun coi d’òliba udolant, però no se sent res. Són imaginacions meves, la sensació que ens observen, que hi ha alguna cosa per aquí que jo no veig però que segur que em veu a mi. Faig una llambregada a en Dumbo, i es veu d’una hora lluny que està tan espantat com jo.

Sortim, però ara no amb presses, sinó caminant de costat cap a l’altra banda del carrer, on avancem a tocar de la paret de la botiga d’articles de segona mà que hi ha davant del concessionari («Estalviï el Dia dels Caiguts!»). No parem fins que arribem a la cruïlla següent. Miro a la dreta, miro a l’esquerra, després endavant, cap al centre de la ciutat, tres blocs més endavant, i les grans ombres quadrades dels edificis es retallen contra el cel estelat.

Travessem la cruïlla al trot i ens aturem de nou a l’altra banda, prement l’esquena a la paret i esperant… no sé ben bé què. Passem a pas viu per davant de portes rebentades i finestres amb els vidres trencats, i mentre caminem, el vidre que espetega sota els nostres peus sembla que fa més soroll que una bomba sònica. Una altra illa de cases, i repetim l’operació, tombem a l’esquerra a la cantonada, travessem Main, i volem cap a la relativa seguretat de l’edifici de la cantonada del davant.

Continuem així uns cinquanta metres més i aleshores en Dumbo m’estira de la màniga i em fa entrar per una porta de vidre trencada per endinsar-nos en la foscor d’una botiga. Sota els peus sent cruixir unes pedretes marrons. No, no són pedretes. Fan una olor tènue, ben just discernible sota la fortor tan familiar de claveguera i la pudor de llet agra de la plaga, però tots dos la reconeixem, i en aquest moment tots dos sentim una certa nostàlgia. Cafè.

En Dumbo s’ajup davant del taulell, de cara a la porta, i el miro:

—Què passa?

—M’encantava l’Starbucks —diu amb un sospir. Com si això ho aclarís tot.

M’assec al seu costat. No ho sé, potser necessita descansar una mica. No diem res. Els minuts s’allarguen. Per fi dic:

—Hem de ser fora d’aquest collons de ciutat abans no surti el sol.

Assenteix, però no es belluga.

—Aquí fora hi ha algú —diu.

—Els has vist?

Fa que no amb el cap.

—Però els noto. Saps? Els noto.

Hi rumio. Paranoia. Per força.

—Podem mirar d’atraure els seus trets —li suggereixo, per fer-lo riure.

—O distreure’ls —diu, repassant la botiga amb la mirada— fent explotar alguna cosa.

Fica la mà dins de la motxilla i en treu una granada.

—No, Dumbo. No és bona idea.

Li trec la granada de la mà. Té els dits més freds que el metall.

—Entraran d’amagat i els tindrem al darrere —argumenta—. Ni tan sols els veurem venir.

—De fet, jo m’estimo més no veure-ho venir. —Li somric. Ell no fa cap rialla.

En Dumbo sempre ha estat el millor jugador de l’equip, segurament és per això que el van escollir perquè fos metge. Res no l’espantava. Si més no, fins ara.

—Sergent, tinc una idea —diu inclinant-se cap a mi, i li sento l’olor de xocolata de la barreta a l’alè—. Tu et quedes aquí. Jo continuo endavant… però en una altra direcció. Una vegada te’ls hagi tret de sobre, llavors pots sortir disparat cap al nord i…

El faig callar.

—És una idea pèssima, soldat. Una molt, molt mala idea.

No m’escolta:

—D’aquesta manera almenys un de nosaltres se’n sortirà.

—Prou de rucades. Ens en sortirem tots dos.

Sacseja el cap. La veu se li esquerda:

—No ho crec, sergent.

S’arrenca el visor i em mira fixament un moment llarg, molt llarg i incòmode. Fa cara d’espant, com si hagués vist un fantasma. Llavors m’envesteix, es posa dret i es llança de dret cap a mi amb les mans obertes, com si em volgués engrapar pel coll i estrangular-me.

Aixeco les mans instintivament per parar l’envestida. «Qui l’ha parit! El cabró orellut tenia raó, s’ha despertat, el dallonses s’ha despertat dins seu». L’agafo per la jaqueta. El cap d’en Dumbo es tomba enrere fent un espetec. El cos se li posa rígid, i tot seguit es queda flàccid.

Sento la detonació del fusell del franctirador un segon després, és un fusell amb mira guiada per làser, el que ha disparat la bala que un segon abans venia de dret cap al meu cap.

La bala que en Dumbo ha aturat per mi, que ha acceptat sense dubtar-ho perquè jo sóc l’home, el seu superior, l’imbècil cabut a qui l’enemic, amb la seva saviesa infinita, va encarregar de mantenir-nos vius.