15

L’agafo per sota de les espatlles i l’estiro cap al darrere del taulell: som fora de la línia de foc, però també estem arraconats; no tinc gaire temps. El poso de bocaterrosa, li obro la jaqueta d’una estirada i les dues camises que du a sota per deixar la ferida a la vista: un forat com una moneda de quart de dòlar al mig de l’esquena. Deu tenir la bala a dins, si no m’hauria tocat a mi, també. El pit se li belluga. Respira. M’acoto i li xiuxiuejo a cau d’orella:

—Digue’m què he de fer, Dumbo. Digues-m’ho.

No diu res. Segurament necessita totes les forces només per respirar.

«No et pots quedar aquí, Zombi». Una altra vegada la veu tranquil·la, com la de l’As. «Deixa’l estar».

És clar. Deixar-lo estar. És el que faig sempre. Així és com reacciono. Vaig deixar estar la meva germana, vaig deixar estar en Tortell. Ells acaben malament i jo me’n surto.

Quins collons.

M’arrossego per terra cap al davant del taulell, engrapo la motxilla d’en Dumbo i me’n torno amb ell. El trobo ben arraulit, amb els genolls tocant el pit, i les parpelles se li mouen com si tingués un malson. Remeno dins de la seva farmaciola buscant la gasa. He d’obstruir la ferida. Ho recordo de l’únic curset que he fet mai sobre ferides de guerra, al camp Recer. Si no l’hi tapo ràpidament es pot dessagnar en menys de tres minuts.

Una altra cosa que recordo d’aquell curset: fa un mal horrorós.

Fa tant de mal que se suposa que el primer que has de fer és prendre les armes al pacient.

Per això li trec la pistola de la funda i me la fico als pantalons, a l’esquena.

Dins de la farmaciola hi hauria d’haver una vareta metàl·lica fina, que es fa servir per empènyer la gasa cap a dins de la ferida, però no la trobo.

«Toca el dos, Zombi. Se t’acaba el temps». Empenyo la gasa dins del forat que té a l’esquena amb un dit. En Dumbo s’arqueja cap amunt. Xiscla. A l’acte intenta escapar-se, instintivament; arpeja el peu del taulell buscant un punt on agafar-se, però li subjecto el coll amb els dits de la mà que tinc lliure per fer-lo estar quiet.

—Ja està, Bo. Ja està… —li murmuro a cau d’orella mentre el meu dit s’enfonsa dins seu, empenyent la gasa.

«Més gasa. L’he d’obstruir del tot. Si la bala li ha tallat una artèria…». Trec el dit, i ell deixa anar un altre udol, com una ànima en pena. Li poso la mà sota la barbeta i l’obligo a tancar la boca. No vaig amb miraments, només intento fer-ne via. Entaforo un altre grapat de gasa dins la ferida. En Dumbo fa sacsejades sota meu i sanglota incontroladament. M’ajec de costat darrere seu i li passo la cama per sobre de la cintura per fer-lo estar quiet.

—Una vegada més, Bo —murmuro—. Gairebé ja està…

Enllestit. La gasa sobresurt de la ferida. Ja no l’hi puc ficar més a dins. Esquinço amb les dents l’embolcall d’un apòsit i l’aplico amb el palmell damunt la ferida taponada. Em deixo caure d’esquena a terra, esbufegant. Segurament és poca cosa, i massa tard. Al meu costat, en Dumbo continua plorant, però els sanglots es van convertint en gemecs. El seu cos s’estremeix a tocar del meu; sembla que entra en estat de xoc.

Torno a agafar la motxilla per buscar alguna cosa per al dolor. Se’n va, es mor, n’estic gairebé segur, però si més no el puc ajudar a anar-se’n més plàcidament. Obro un autoinjectable de morfina i clavo l’agulla a la natja que té descoberta. L’efecte és gairebé immediat. Els músculs se li relaxen, se li obre la boca i la respiració se li alenteix.

—Veus? No ha anat tan malament —li dic, com si posés fi a una discussió—. Ara vinc a buscar-te, Bo. Vaig a cercar aquest malparit i torno.

«Ostres, Zombi. Ara ho has fet». La promesa em sona com una sentència de mort, com una porta que es tanca amb un cop fort, un roc que tinc lligat al coll, destinat a enfonsar-me.