79
«Digue’m Zombi».
Tot em fa mal. Fins i tot parpellejar. Però m’aixeco. És el que fan els zombis.
Ens aixequem.
Potser els tiradors no se n’adonen al principi. Potser han desviat l’atenció cap a un altre lloc, i busquen objectius verds. Sigui pel motiu que sigui, quan m’aixeco no em dispara ningú. Aquesta vegada la cama m’aguanta, no he d’arrossegar la cama ferida, ni arrossegar-me jo per terra com un maleït zombi. Corro tant com puc malgrat el dolor, ara cridant la Megan, i uns dits s’alcen en la foscor i m’agafen pel canell.
Llavors la trec a fora. Se m’aferra al coll amb un braç i li noto l’alè a l’orella.
«Sé que el cercle s’ha tancat. Ara cal pagar el compte. Deixa’m salvar-la a ella primer, Déu meu, permet que no es mori».
No ho veig venir. La Megan sí. L’ós de peluix cau a terra. A ella se li obre la boca tot fent un crit mut.
Alguna cosa em dóna una trompada a la nuca. El món es torna blanc, i en acabat no hi ha res, res en absolut.