85


ZOMBI

La primera persona que veig és en Dumbo.

Així és com sé que sóc mort.

«Jo vaig on tu vagis, sergent».

Vaja, Dumbo, aquesta vegada em sembla que sóc jo, el qui ha vingut on tu te’n vas anar.

El miro entre una boira lluminosa mentre treu una bossa de fred de la farmaciola i l’obre per un costat per barrejar els productes. Té l’expressió seriosa habitual en ell —la màscara de preocupació—, com si el benestar de tot el món reposés a les seves espatlles; ho trobava a faltar.

—Una bossa de fred? —li pregunto—. Però quin coi de cel és això?

M’adreça l’esguard de «calla, que treballo». Després em posa la bossa a la mà i em diu que me la premi a la part de darrere del cap. Amb aquesta boira brillant, les seves orelles semblen més petites. Potser és la seva recompensa celestial: unes orelles més petites.

—No t’hauria d’haver deixat, Bo —confesso—. Em sap greu.

S’esvaeix entre la boira. Qui sap qui veuré ara? La Tasseta? En Tortell? Potser en Picapedra o en Tanc. Hosti, espero que no sigui el meu company de tenda, en Chris. Els meus pares? La meva germana? Quan penso de tornar-la a veure se m’encongeix el cor. Déu meu, tenim cor al cel? Com deu ser el menjar?

La cara que apareix a la meva vista m’és desconeguda. És una noia negra de la meva edat, si fa no fa, amb uns pòmuls de model i uns ulls bonics, tot i que mancats d’escalfor. Tenen la lluïssor dura del marbre polit. Porta un uniforme de treball amb les barres de sergent a les mànigues.

Merda. De moment, la vida al més enllà és tan depriment com la d’abans.

—On és ella? —pregunta la noia.

S’ajup davant meu i recolza els braços sobre les cuixes. Cos prim, com el d’una corredora. Dits llargs i gràcils i ungles ben cuidades.

—Et faré una promesa —diu—. No t’explicaré bajanades si tu no me n’expliques a mi. On és ella?

—No sé de qui em parles —contesto sacsejant el cap.

És un gust sentir la bossa de fred sobre el cap adolorit, i és l’única cosa que em fa sentir bé. Començo a adonar-me que potser no estic tan mort, al capdavall.

Es fica la mà a la butxaca del pit, en treu un tros de paper rebregat i me’l llança a la falda. Déu meu, és l’As en un llit d’hospital entubada pertot arreu, és una mena d’instantània presa amb una càmera de vídeo. L’hi devien fer els dies que en Vosch li va carregar el dotzè sistema.

Alço els ulls cap a la sergent i dic:

—No havia vist mai aquesta persona a la meva vida.

Ella sospira, m’agafa la foto i se la torna a desar a la butxaca. Desvia la mirada cap als camps marronosos, lluents a la claror de les estrelles. La boira s’aixeca una mica. Una barana de fusta trencada, la paret d’un blanc descolorit d’una casa de camp i la silueta d’una sitja per sobre de l’espatlla d’ella. Suposo que som al porxo del davant.

—On se n’anava? —pregunta la noia—. I què volia fer quan hi arribés?

—Tenint en compte la fotografia, no deu anar enlloc, de moment.

«Els nens. Què n’has fet de la Megan i l’Esquitx?». Serro els llavis per guardar-me la pregunta dins meu. Tenen la Megan, d’això no en tinc cap dubte —la tenia amb mi quan el mont Rushmore em va caure sobre el cap—. Potser no tenen l’Esquitx, però. Potser encara està amagat dins del pou.

—Et dius Benjamin Thomas Parish —m’informa—. Àlies Zombi, exsoldat i actualment sergent de l’Escamot 53; vas acabar com la Dorothy la tardor passada i has estat fugitiu des de l’operació que dirigies i que va destruir el camp Recer. El teu anterior escamot és mort o desaparegut en acció, amb l’excepció del soldat de la fotografia que t’he ensenyat. La Marika Kimura, àlies As, que s’ha apropiat d’un dels nostres helicòpters i ara es dirigeix cap al nord de la nostra posició. Creiem que sabem on va, però ens agradaria saber per què, i què pensa fer quan hi arribi.

S’espera. Suposo que fa aquesta pausa perquè jo ompli el silenci. El nom sencer de l’As és Marika Kimura. Com és que he sabut el seu nom i cognom per boca d’unes persones que em són del tot desconegudes?

El silenci s’allarga. Ella dóna entenent que es podria esperar eternament, encara que tots dos sabem que no disposa de tant de temps.

—No vaig acabar com la Dorothy —dic per fi—. Un de nosaltres sí, però no sóc jo.

La sergent branda el cap.

—Noi, t’has passat tant de la ratlla que no et veuria ni amb un puto telescopi. —M’agafa la barbeta amb aquells dits llargs i me l’estreny. Fort—. Jo no tinc paciència per a aquesta merda, i tu no tens temps. Qui és el pla, sergent Zombi? A què juga l’As?

Ostres, quina força té! Em costa obrir la boca per parlar:

—A escacs.

M’aguanta la barbeta un segon més i llavors em deixa anar amb un esbufec de menyspreu. Se’n va cap a la porta principal de la casa i en surten dues figures, una alta i l’altra baixa, de l’estatura de l’Esquitx.

La sergent es queda dreta i estira l’Esquitx cap a davant seu, agafant-lo per les espatlles amb unes mans fortes.

—Parla —diu.

L’Esquitx té els ulls clavats en els meus.

—Digues alguna cosa —m’ordena.

Desenfunda la pistola i li prem el canó contra la templa. L’Esquitx no s’immuta. No ploriqueja ni crida. Té el cos tan immòbil com els ulls, i els seus ulls diuen: «No, Zombi, no».

—Fes-ho i ja veuràs què en treus —li dic.

—Els pelaré a tots dos —m’assegura—. Primer ell, i després la nena.

Mou la pistola cap al darrere del cap de l’Esquitx. Al primer moment no ho entenc, i després voldria no haver-ho entès. Quan pitgi el gallet, la cara em quedarà esquitxada del cervell de l’Esquitx.

—D’acord —dic, sense alterar la veu, o alterant-la tan poc com puc—. En acabat em pots matar a mi. Llavors estarem tots morts i podràs explicar aquest fet tan inoportú al teu superior.

Aleshores faig una cosa que l’agafa del tot desprevinguda, i aquest és el meu objectiu, el geni autor de l’estratègia que m’ha funcionat d’ençà que tenia dotze anys: somric. El somriure Especial Parish en el seu màxim grau.

—Què eres, abans que arribés tota aquesta merda? —li pregunto—. Velocista, oi? O corredora de fons? Jo jugava a futbol americà. Era receptor. No era el més ràpid, però tenia bones mans —dic assentint—. Sí, bones mans. —Per damunt del cap de l’Esquitx, la miro als ulls. Veig com s’hi reflecteix la claror de les estrelles, espurnegen com un foc platejat—. Què ens ha passat, Sergent Velocista? Què ens han fet? Un any enrere, et podies imaginar clavant un tret al cap d’un nen petit? No sé tu, però em fa l’efecte que no. Em pots dir Dorothy, però no crec que hi hagués ni deu persones entre set mil milions que fossin capaces de fer-ho. Ara els fiquem bombes dins la gola i els apuntem al cap amb armes, com si fos el més natural del món, com vestir-se o raspallar-se les dents. Això et fa pensar en què vindrà després. És a dir, un cop has arribat a aquest punt, es pot caure més baix?

—Això és el que necessito —diu, fent una rialla burlant-se de l’Especial Parish—. Tu vés traient aquesta merda típica d’una Dorothy.

—La Marika torna al lloc on li van fer aquesta foto —li dic, esborrant el somriure. L’Esquitx obre uns ulls com unes taronges: «Zombi! No!»—. Quan hi arribi buscarà el malparit que ens ha donat pel sac. A ella, a tu, a mi i a tothom d’aquest hemisferi. I quan el trobi, el matarà. En acabat segurament liquidarà cada un dels soldats de la base, soldats amb el cervell rentat. I quan tu hi tornis, si és que hi arribes abans que aquella gran cabrona verda d’allà dalt comenci a cagar bombes verdes, et matarà a tu, també.

Em torno a posar el somriure. Enlluernador. Brillant. Irresistible. Bé, si més no és el que abans em deia la gent.

—Ara abaixa aquesta pistola, Sergent Velocista, i fotem el camp d’aquí.