89
Li poso la meva jaqueta sobre les espatlles nues. Ella se l’estira cap al pit, un bon senyal, encara no l’he perdut.
—On. Collons. Eres?
—Vigilant tot aquest campament Aquabúnquer —li dic—. Han tallat el corrent…
Ella fa una rialla seca, gira el cap i escup. L’escopinada, tacada de sang, em recorda la plaga.
—Ah sí? No me n’havia adonat.
—Són molt enginyosos —dic—. Ens treuen amb un raig d’aigua al carrer, on les nostres possibilitats són limitades, i llavors ens envien el personal millorat per liquidar…
Ella fa que no amb el cap.
—No tenim cap possibilitat, As. El País de les Meravelles. Hem d’arribar a El País de les Meravelles… —Intenta posar-se dreta, però els genolls se li dobleguen i cau a terra—. On punyeta és la meva roba?
—Té, agafa la meva. Jo em posaré la teva.
Per algun motiu es posa a riure.
—Comando. Fa gràcia.
Jo no hi trobo la gràcia.
Noto com les toxines se m’infiltren a les cames quan em poso els seus pantalons, i milers de robots microscòpics s’estenen per neutralitzar els seus efectes. Li allargo la meva camisa seca i em poso la seva, que està molla.
—El verí no et fa res, a tu? —pregunta.
—No sento res.
—Ho sabia —diu girant els ulls en blanc.
—Jo continuo des d’aquí —li dic—. Tu queda’t.
—I una merda.
—Sullivan, hi ha perill…
—Se me’n fot, el teu perill.
—No parlo de perill per a la missió, sinó per a tu.
—És igual. —Es posa dreta. Aquesta vegada s’aguanta—. On tinc el fusell?
—No l’he vist.
—D’acord, i la pistola?
Inspiro fondo. Això no rutllarà. Ara em farà més nosa que servei, i això que no ha fet mai gaire servei. Em farà anar a poc a poc. Pot provocar que em matin. L’hauria de deixar aquí. Deixar-la inconscient, si convé. A la merda el tracte. En Walker és mort; per força; no hi ha cap motiu pel qual en Vosch el pogués mantenir viu una vegada l’ha descarregat a El País de les Meravelles. I això significa que la Sullivan ho està arriscant tot per no res.
I jo també. Per una cosa que no sabria dir amb paraules. La mateixa cosa que vaig veure als ulls d’ella i que no sé identificar. Una cosa que no té res a veure amb en Vosch, o en la venjança pel que m’ha fet. És més important que això. Més sòlid. Però ho tinc tan a prop que no aconsegueixo descriure-ho.
Una cosa intangible.
Però no en dic res, d’això. La boca se m’obre i les paraules que en surten són:
—No necessitaràs cap arma, Sullivan. Em tens a mi.