21


CASSIE

M’he d’aclarir. Ara. Ara mateix.

Em refereixo al meu cap.

Les quatre de la matinada. M’he animat fent-me un bon tip de xocolata (gràcies, Grace) i un altre tip d’Evan Walker. O no prou d’Evan Walker. És un acudit privat, si és que pots fer un acudit privat en un diari personal. Ja arribaré a les parts privades més tard. Ha! Un altre acudit. Vaja, he arribat a aquell punt tan trist en què l’única persona que et pot fer riure ets tu mateix.

La casa està en silenci, no se sent ni un alè d’aire a la finestra tapada amb taulons, el silenci del buit, com si el món hagués parat de respirar i jo fos l’última persona que queda a la Terra. Altra vegada.

Punyeta, tant de bo tingués algú amb qui parlar.

En Ben i en Dumbo se n’han anat. Els únics que em queden són en Sam, la Megan i l’Evan. Dos estan dormint a la seva habitació. L’altre (Altre, ha! Això és penós) està despert, vigilant, i és algú amb qui com més enraono, més tèrbol em deixa el cap. Ha passat un mes esfumant-se. Tan aviat és aquí com no hi és. Enraona i després no diu res. L’home de l’espai mira fixament l’espai. «Merda, Evan, on caram te n’has anat?». Em sembla que ho sé, però el fet de saber-ho no em calma el sentiment d’enyorança d’ell.

I per algun motiu tampoc no em calma l’olor de loció postafaitat que se sent a l’habitació. Quan en Ben se’n va anar, l’Evan es fa afaitar. Es va rentar el cap i es va treure la brutícia de tota una setmana que duia a sobre. Fins i tot es va tallar les ungles i es va arreglar les cutícules, que tenia molt deixades. Quan va entrar en aquesta habitació semblava l’Evan d’abans, el primer Evan, el que jo pensava que era un Evan plenament humà.

Enyoro aquell Evan, el que em va treure glaçada d’aquell mar de gel, em va descongelar, em va preparar hamburgueses i va fingir ser una cosa que no era, amagant-me el que era de debò.

L’Evan tranquil, callat, estable, fiable i fort. No aquest Evan-Altre, l’Evan torturat, l’obsedit, en conflicte, que talla les frases com si tingués por de parlar massa, l’Evan que ja se n’ha anat a tres-cents quilòmetres amunt i no podrà tornar enrere. No el seu Evan. El meu. El noi imperfectament perfecte.

Per què sempre tenim l’Evan que ens mereixem i no el que volem?