19
El primer tret és a boca de canó, directe al ventre caigut, ple de gats.
La bala no fa que afluixi la mà. Costa de creure, però em continua tenallant el coll, estrenyent-lo. Jo responc amb un altre atac: un segon tret que li va a prop del cor. Els seus ulls lleganyosos s’obren una mica, aconsegueixo interposar un braç entre els nostres cossos i apartar-la. Aquells dits aspres afluixen la pressió sobre el meu coll, i inspiro l’alenada d’aire pudent i farcida de caspa de gat més dolça que mai he respirat. L’àvia Silenciadora no és morta, però. Només recupera les forces.
M’envesteix. Jo rodolo a l’instant cap a la dreta. Ella pica de cap a la paret. Torno a disparar. La bala se li enfonsa a la caixa toràcica, i tanmateix s’alça empenyent-se a la paret i s’arrossega cap a mi, llançant un raig de sang d’un vermell viu, plena d’oxigen. El que mou aquell cos vell té deu mil anys de vida, i conté més odi que aigua hi ha als oceans. A més a més, l’han millorat amb una tecnologia que l’enforteix i la sustenta… —«Psè, què són una bala o dues per a ella? Vine cap aquí, nen!»—. Ara bé, no crec pas que sigui la tecnologia, el que la mou.
És l’odi.
Reculo. Ella ja hi torna. Ensopego amb una pila de revistes amb el taló, caic a terra i de la patacada se’m sacsegen tots els ossos. M’esgarrapa una bota amb les ungles trencades. Engrapo el fusell amb unes mans que per fi estan tacades de sang.
La seva esquena es corba com la d’un gat estirant-se a l’ampit d’una finestra. Obre la boca, però no en surt cap so, sang sí, molta, però cap soroll. Fa una darrera envestida, i pica de front amb el canó del fusell just a l’instant que premo el gallet.