6


CASSIE

Penso matar l’Evan Walker.

Aquell malparit melancòlic, enigmàtic, absort en si mateix i tan reservat. Mataré la seva pobra i torturada ànima híbrida, mig humana, mig alienígena perquè no pateixi més. «Tu ets l’efímera. Tu ets allò pel que val la pena morir. Em vaig despertar quan em vaig veure a mi mateix en tu». Em fa fàstic!

Ahir a la nit vaig banyar en Sam —el primer bany des de feia setmanes—, i va anar d’un pèl que no em trenca el nas, o potser hauria de dir que no em torna a trencar el nas, perquè l’exxicota de l’Evan (o amiga amb beneficis, o el que coi fos) ja me l’havia trencat tancant-me a la cara una porta darrere la qual hi havia el meu germà petit, el mitja merda que jo intentava salvar i el mitja merda que ha anat de poc que no me’l trenca altra vegada. Quina ironia, oi? Segurament encara hi ha més simbolismes, però és tard i fa potser tres dies que no dormo, així que deixem-ho córrer.

Tornant a l’Evan i a la raó per la qual el vull matar.

Bàsicament es redueix a l’alfabet.

Després que en Sam em clavés un cop al nas, vaig sortir del bany d’una revolada, xopa de cap a peus, i llavors vaig picar de cara amb el pit d’en Ben Parish. En Ben estava a l’aguait al passadís, com si qualsevol nimietat que tingui a veure amb en Sam fos responsabilitat seva, i la merdeta abans esmentada cridava obscenitats a la meva esquena, l’única del meu cos que encara tenia seca després d’intentar rentar-lo, i en Ben Parish, el recordatori vivent de la dita preferida del meu pare, que és millor tenir sort que no ser llest, em va fer una mirada ridícula de «Què passa?», tan estúpidament atractiva que vaig tenir temptacions de trencar-li el nas a ell, i així esborrar-li per sempre aquell aire tan refotudament Ben Parishenc.

—T’hauries d’haver mort —li vaig dir. Ja sé que acabo d’escriure que mataré l’Evan, però has de comprendre que… Res, és igual. Tampoc no ho llegirà ningú, això. Quan jo ja no hi sigui, no quedarà ningú per llegir-ho. Així que no ho escric per a tu, futur lector que no existirà. És per a mi.

—Probablement —va dir en Ben.

—Quantes probabilitats hi havia que algú que jo coneixia d’abans sigui ara aquí?

Ell s’ho va rumiar. O va fer veure que ho rumiava: és un noi.

—D’uns set mil milions contra una?

—Em sembla que seria d’uns set mil milions contra dues, Ben —vaig dir jo—. O de 3.500 milions contra una.

—Ostres! Tant? —Va moure el cap en direcció a la porta del bany—. Què li passa a l’Esquitx?

—A en Sam. Es diu Sam. Torna a dir-li Esquitx i et clavo un cop de genoll als esquitxos.

Ell va somriure. Aleshores o bé va fingir que havia tardat una mica a entendre el que jo havia dit, o bé ho va entendre de seguida però, igualment, del somriure va passar a prémer els llavis i adoptar un posat d’orgull ferit.

—Són un pèl més grans que uns esquitxos. Un pèl. —Llavors, clic!, va tornar el somriure, un instant—. Vols que hi enraoni?

Li vaig dir que m’importava un rave el que fes, que jo tenia coses millors a fer, com ara matar l’Evan Walker.

Me’n vaig anar passadís avall a grans gambades, cap a la sala d’estar, prou a prop —o no prou lluny— per sentir com en Sam bramava: «M’és igual, Zombi. M’és igual, m’és igual. L’odio»; vaig passar per davant d’en Dumbo i de la Megan, que estaven asseguts al sofà fent un puzle que algú havia trobat a l’habitació dels nens, d’una escena dels dibuixos de Disney o una cosa per l’estil, i van abaixar els ulls quan vaig passar a pas viu, com dient: «No et preocupis per nosaltres, que no t’aturarem, tu fes, aquí ningú no ha vist res».

A fora, al porxo, hi fa un fred que pela perquè la primavera no vol arribar. La primavera no arriba mai ni mai més perquè les extincions en massa ho engeguen tot a rodar. O bé els Altres han organitzat una altra Edat del Gel només perquè poden, ja que per què haurien de conformar-se amb uns humans condemnats quan poden tenir uns humans condemnats morts de fred, de gana i de misèria? Així és molt més gratificant.

Ell estava repenjat a la barana per deixar descansar el turmell lesionat, amb el fusell posat per dins del colze, vestit amb el seu uniforme: una camisa llisa arrugada i uns texans arrapats. La cara se li va il·luminar quan em va veure obrint d’una revolada la porta mosquitera. Em va clavar els ulls. Oh, típic de l’Evan, això de devorar la meva presència com aquell que troba un oasi al mig del desert.

Li vaig engegar una bufetada.

—Per què m’has picat? —em va preguntar, després d’esprémer l’equivalent a mil anys de saviesa alienígena buscant la resposta.

—Saps per què vaig molla? —vaig preguntar.

—Per què vas molla? —va fer brandant el cap.

—Perquè banyava el meu germà. I per què el banyava?

—Perquè anava brut?

—Pel mateix motiu que he passat una setmana netejant aquest femer des que hi vam arribar.

Potser la Grace era un híbrid d’alienígena i humana sobrealimentada i millorada tecnològicament, amb el físic d’una princesa noruega del gel i un cor a joc, però com a mestressa de casa era un desastre: pols amuntegada a cada racó, com muntets de neu, taques de florit que sortien sobre floridura vella i una cuina que faria envermellir un acaparador compulsiu.

—Perquè és el que fem els éssers humans, Evan. No vivim envoltats de brutícia. Nosaltres ens banyem. Ens rentem el cap, ens raspallem les dents i ens afaitem el pèl allà on no en volem…

—En Sam també s’ha d’afaitar? —Es volia fer el graciós.

Mala idea.

—Calla! Estava parlant jo. Quan jo parlo, tu no parles. Quan parles tu, jo no parlo. Això és una altra de les coses que fan els éssers humans. Es tracten amb respecte. Respecte, Evan.

Va assentir amb posat seriós.

—Respecte —va repetir, cosa que em va fer enrabiar encara més. Se m’estava rifant.

—La clau és el respecte. Anar net i no fer pudor com un porc és una de les maneres de tenir respecte.

—Els porcs no fan pudor.

—Ca-lla.

—Bé, és que vaig créixer en una granja, res més.

—No, no —vaig dir sacsejant el cap—. Això no és ni la meitat. La part de tu a qui he clavat una bufetada no va créixer en cap coi de granja.

L’Evan va deixar el fusell repenjat a la barana i se’n va anar ranquejant al balancí. S’hi va asseure. Va guaitar distret a mitja distància.

—No és culpa meva que en Sam s’hagués de banyar.

—És clar que és culpa teva. Tot plegat és culpa teva.

Em va donar una ullada i va dir amb un to contingut:

—Cassie, em sembla que ara hauries d’entrar a dintre.

—Què? Abans no perdis la paciència? Va, si us plau, perd-la, encara que sigui una sola vegada. M’encantaria veure què fas.

—Tens fred.

—No, no en tinc —vaig dir mentre m’adonava de com estava tremolant, dreta davant seu amb la roba xopa.

De la nuca em degotava aigua gelada, que em baixava per la columna. Vaig encreuar els braços davant del pit i vaig desitjar que les dents (acabades de raspallar, ben netes) em paressin de petar.

—En Sam no es recorda de l’abecedari —el vaig informar.

Em va sotjar de fit a fit quatre llargs segons.

—Perdona, com dius?

—L’abecedari. Ja saps, l’alfabet, porquer intergalàctic.

—Bé.

Els seus ulls van girar de la meva cara cap a la carretera buida, passant pel pati buit que s’estenia cap als horitzons buits damunt dels quals hi havia més carreteres, boscos, camps, pobles i ciutats buides. El món és una gran carabassa buidada, un cubell de la brossa ple de buidor. Buidat per coses com ell, el que punyeta fos abans que s’introduís en un cos humà, igual que una mà es fica dins d’un titella.

Es va inclinar endavant, va arronsar les espatlles per treure’s la caçadora, la mateixa caçadora ridícula de jugar a bitlles amb què es va presentar en aquell hotel vell (The Urbana Pinheads) i que em va donar.

—La vols?

Potser no l’hauria d’haver agafat. És a dir, això és una pauta que es va repetint: jo tinc fred, ell em dóna escalfor; estic ferida, ell em cura; tinc gana, ell em dóna menjar; estic per terra, ell em recull. Sóc com el clot de la platja que una vegada rere l’altra s’omple d’aigua.

No sóc una persona corpulenta; desaparec sota la jaqueta. I l’escalfor del seu cos, això també. Em calma —i no necessàriament pel fet que l’escalfor provingui del seu cos, sinó per l’escalfor en si.

—Una altra de les coses que fan els éssers humans és aprendre l’alfabet —vaig dir—. Per poder llegir. Per poder aprendre coses. Coses com història, matemàtiques, ciències i pràcticament tot el que se t’acudeixi, incloent-hi les coses realment importants, com l’art, la cultura i la fe, i per què passen unes coses i per què d’altres no, i per què les coses existeixen, per començar.

Se’m va trencar la veu. Sense voler, em va tornar a venir una imatge: el meu pare estirant un carretó vermell carregat de llibres després de la tercera onada, i la seva xerrada sobre preservar el coneixement i reconstruir la civilització una vegada s’hagués resolt aquell petit problema tan empipador dels alienígenes. Déu meu, que trist, que penós: un home mig calb, encorbat d’espatlles, arrossegant-se pels carrers deserts amb un carretó darrere seu ple de llibres arreplegats d’una biblioteca. Mentre la gent saquejava llaunes d’aliments, armes i altres materials per fortificar les seves cases contra els saquejadors, el meu pare havia decidit que la línia d’acció més intel·ligent era acumular material de lectura.

—El pot aprendre una altra vegada —va apuntar l’Evan—. L’hi pots ensenyar.

Em va costar Déu i ajuda no ventar-li un altre mastegot. Durant un temps em vaig pensar que jo era l’única persona viva que quedava a la Terra, cosa que em convertia en tota la humanitat. L’Evan no és l’únic que té un deute impagable. Jo sóc la humanitat, ell és ells, i després del que ens han fet, la humanitat els hauria de trencar fins a l’últim os del seu cos.

—Aquesta no és la qüestió —li vaig dir—. La qüestió és que no entenc per què ho vau fer així. Ens podíeu haver matat sense fer-ho d’una manera tan cruel, hosti. Saps de què m’he adonat aquesta nit, a banda del fet que el meu germà no em pot veure? No és només l’alfabet, el que ha oblidat. No recorda com era la nostra mare. No recorda la cara de la seva mare.

Llavors vaig perdre els papers. Em vaig embolicar bé amb aquella ridícula caçadora dels Pinheads i em vaig posar a plorar a llàgrima viva, perquè ja m’era igual que l’Evan em veiés perdre el control, perquè si algú ho havia de veure era ell, el franctirador que assassinava a distància, ben còmode i calent en aquella granja, mentre a tres-cents quilòmetres per damunt del seu cap, la nau de proveïment llançava tres onades de devastació, cada una més forta que l’anterior. Cinccents mil morts en el primer atac, milions en el segon i milers de milions en el tercer. I mentre el món es cremava, l’Evan Walker fumava carn de cérvol, es passejava tranquil·lament pel bosc i s’escarxofava davant del foc a llimar-se les seves ungles perfectes.

Hauria de veure el rostre del patiment humà de prop. Durant massa temps ell ha fet com la nau de proveïment: surar per damunt de l’horror, intocable i remot; ara l’ha de veure, tocar, tenir-lo al davant del nas de forma perfecta i totalment intacta, i ensumar-lo.

Com ha fet en Sammy. Em van venir ganes d’entrar corrent, treure’l de la banyera d’una esgarrapada i emportar-me’l al porxo despullat perquè l’Evan Walker li pogués comptar les costelles, que se li marcaven, i palpar-li aquells canells esquifits, i fixar-se en les seves temples enfonsades, i examinar-li les rascades i les nafres del nen que ell havia torturat, el nen a qui havia buidat el cervell de records i a qui havia omplert el cor d’odi, desesperança i ràbia inútil.

L’Evan es va començar a aixecar —per agafar-me als seus braços, sens dubte, per amoixar-me els cabells, eixugar-me les llàgrimes i murmurar que tot aniria bé, perquè aquesta és la seva manera d’actuar—, però s’hi va repensar. Es va tornar a asseure.

—Ja t’ho vaig dir, Cassie —va dir fluixet—, jo no volia que això passés d’aquesta manera. Vaig procurar evitar-ho amb totes les meves forces.

—Fins que t’hi vas avenir. —Encara havia de fer esforços per controlar-me. Vaig remarcar bé les tres síl·labes d’avenir—. I què vols dir amb això que no volies que passés «d’aquesta manera»?

Va canviar de postura. El balancí va cruixir, i els seus ulls es van extraviar altra vegada a la carretera buida.

—Que podríem haver viscut entre vosaltres indefinidament. Amagats, passant desapercebuts. Ens podíem haver inserit en les figures dirigents de la vostra societat. Podríem haver compartit el nostre coneixement, i desplegar el nostre potencial exponencialment, accelerar la vostra evolució. És possible que us haguéssim pogut donar l’únic que sempre heu volgut i que no heu tingut mai.

—El què? —Vaig ensumar els mocs nas amunt; no duia mocador i tant em feia que fos de molt mala educació. L’Arribada havia alterat completament la definició del mot educació.

—La pau —va respondre.

—Hauríeu pogut. Hauríeu pogut.

Va assentir amb el cap.

—Quan van rebutjar aquesta opció, jo vaig proposar alguna cosa… més ràpida.

—Més ràpida?

—Un asteroide. No teníeu tecnologia per aturar-lo, i en cas que sí, no hauríeu tingut temps. Era una solució senzilla, però no era neta. Durant un miler d’anys el món no hauria estat habitable.

—I quina importància tenia, això? Sou consciència pura, immortals com els déus. Què és un miler d’anys per a vosaltres?

Pel que semblava, era molt complicat respondre a aquella pregunta, o bé és que l’Evan no volia compartir la resposta amb mi. Llavors va dir:

—Durant deu mil anys vam tenir allò en què durant deu mil anys vosaltres només havíeu somiat. —Va deixar anar una rialla curta, eixuta—. Una existència sense dolor, sense fam, sense cap necessitat física en absolut. Però la immortalitat té un preu. Com que no teníem cos, vam perdre les coses que li són inherents. Com l’autonomia i la benevolència. O la compassió. —Va obrir les mans com per ensenyar-me que les tenia buides—. En Sam no és l’únic que ha oblidat l’abecedari.

—T’odio —vaig dir.

—No, no m’odies —va dir brandant el cap.

—Et vull odiar.

—Espero que no te’n surtis.

—No t’enganyis, Evan. Tu no m’estimes… El que estimes és la idea que t’has fet de mi. Tens el cap fet un embolic. Estimes el que represento.

Va inclinar el cap a un costat, i aquells ulls castanys li espurnejaven més que les estrelles.

—I què representes, Cassie?

—El que et pensaves que havies perdut. El que et pensaves que no podries tenir mai més. Jo no ho sóc; jo només sóc jo.

—I què ets?

Sabia què volia dir. I, naturalment, no tenia ni idea de què volia dir. Era això, el que hi havia entre nosaltres, les coses que ni l’un ni l’altre no sabia definir, el vincle irrompible entre l’amor i la por. L’Evan és l’amor. Jo sóc la por.