86

Em fan posar dret d’una estirada i m’empenyen cap a dins de la casa amb l’Esquitx, la Megan i dos paios de la mida de dos jugadors de línia atacants que s’han tret la jaqueta només perquè veiem com són de forts. Porten uns tatuatges idèntics als bíceps musculosos: VQP. Ens quedem a la sala del davant, la Megan al sofà, amb l’ós de peluix agafat, l’Esquitx enganxat al meu costat, encara que ara mateix no està content amb mi.

—L’hi has dit! —m’acusa.

Arronso les espatlles.

—La bala ja ha sortit de la recambra, Esquitx. Ja no hi poden fer gran cosa.

Mou el cap. Se li escapa la metàfora. M’inclino cap a ell i li xiuxiuejo a cau d’orella:

—Almenys no li he dit res de la Cassie, eh?

La menció de la seva germana gairebé li fa perdre els papers. El llavi de baix li surt enfora, i els ulls se li omplen de llàgrimes.

—Ei, tranquil, què passa, eh? Soldat, les teves accions d’ahir a la nit són mostra d’un valor extraordinari, molt per sobre i més enllà del que era el teu deure. Saps què és un ascens?

L’Esquitx sacseja el cap solemnement.

—No.

—Bé, doncs te n’has guanyat un, caporal Esquitx.

Em poso la mà plana tocant el front. El pit se li infla, treu la barbeta enfora i els ulls se li encenen amb el foc dels Sullivan. Em torna la salutació a l’acte.

Al porxo, la sergent manté un debat encès amb el seu segon al comandament. El tema no és cap misteri, se sent clarament a través de la porta oberta: han enllestit la missió, sosté el segon; és hora de liquidar aquests malparits i tornar a la base. «Captura i contenció», li crida la sergent. «Les meves ordres no diuen res de liquidar ningú». Dubta, però, se li nota a la veu. El segon replica amb el meu argument sobre la bèstia en òrbita que cagarà bombes: decideixi el que decideixi sobre els Dorothys, han de tornar a la base abans que despunti el dia, o tindran un seient a primera fila a l’Armageddon.

La porta mosquitera s’obre de cop i ella carrega directament contra mi, se’m posa tan a prop que per un instant li ensumo el perfum. Fa tant de temps que no n’havia sentit cap que el mal de cap se me’n va per un instant meravellós.

—I com ho farà, tot això? —em brama—. Com pot una persona…?

—Només se’n necessita una. —És la meva resposta en veu fluixa en contraposició a la seva pregunta a crits—. Només una perquè el món canviï. No és un fet insòlit, sergent.

Em mira de fit a fit amb aquells ulls foscos, petris, envaïts de centenars de punts de llum.

—Caporal —etziba al seu segon sense desviar els ulls de la meva cara—, toquem el dos. Escorta els presoners cap a l’helicòpter. Se’n van de viatge al cau del conill. —I adreçant-se a mi—: Recordes El País de les Meravelles.

—I tant que sí —dic, assentint.