ZOMBI
Anem a buscar la protecció dels arbres. Si el que sospito ha passat de debò —que algú de dins la base ha liquidat a tothom—, no serà gaire perillós que els porti amb mi, però sempre hi ha un cert perill, i algú que hi entén molt una vegada em va dir que la clau és el risc.
L’Esquitx està enrabiat. La Megan fa cara d’estar alleujada.
—Qui la vigilarà si véns amb mi? —li pregunto.
—M’és igual!
—Bé, doncs a mi sí. I resulta que aquí mano jo.
Travessem el bosc i entrem a la terra de ningú que envolta el perímetre de la base, ens dirigim a l’entrada més propera i a la torre de guaita del costat. No tinc cap arma, cap mitjà per defensar-me. Sóc un blanc fàcil, però no tinc alternativa. Continuo caminant.
Vaig xop de cap a peus, i la temperatura és d’uns sis o vuit graus, però no tinc fred. Em trobo molt bé; ara ni tan sols la cama em fa mal.