95


SILENCIADOR

Al final del passadís hi ha una porta verda. A l’altra banda de la porta verda hi ha una habitació blanca. Dins d’aquella habitació, la seva presa està lligada a una butaca blanca; la cabra lligada a l’estaca, la foca ferida atrapada en un corrent fort. Li esclafarà el crani. Li arrencarà el cor mentre encara batega del pit amb les seves pròpies mans. Aquell Evan Walker la va salvar aquell primer dia perquè en el seu últim dia les seves restes sense ànima la poguessin matar. No és una crueltat irònica, només és crueltat.

Però la butaca és buida. La seva presa s’ha esfumat. El Silenciador examina les corretges que li subjectaven els braços. Cabells, pell, sang. Es deu haver aconseguit deslligar.

Acota el cap, escoltant. Té una oïda exquisidament fina. Pot sentir la respiració de l’altre humà a gairebé un quilòmetre i mig de distància, a l’altre extrem del passadís, aquell a qui ha trencat l’esquena, a qui ha esmicolat els ossos colpejant-la contra les parets de ciment. Sent les respiracions dels soldats apinyats a sales de seguretat per tota la base, esperant que soni el «Via lliure!»; les seves veus fluixes, el fru-fru dels seus uniformes, els seus cors desbocats. Sent l’electricitat vibrant als cables, dins les parets de l’habitació. Destria curosament entre la confusa barreja de remors per distingir la seva presa. Busca un sol bategar; una respiració solitària a prop seu; no pot haver anat gaire lluny.

No sent gens de satisfacció quan detecta la seva situació. Un tauró no se sent satisfet quan localitza la foca petita al mar.

Envesteix des de l’habitació sobre unes cames que no sent: el processador del seu cervell ha anul·lat el dolor de les ferides, i els drons arterials li han estroncat el flux de sang que li sortia pels punts d’entrada de les bales. Té les cames tan entumides com el cor, i tan insensibles com el cervell.

Tres portes més avall, a la dreta. Es queda un moment davant de la porta, immòbil, amb les mans caigudes als costats, el cap cot, escoltant. No sap com, la seva presa ha esbrinat la combinació i ha entrat en aquesta estança. No rumia com n’ha pogut saber el codi. No s’atura a pensar per què la noia era a l’habitació blanca ni què li ha passat allà dins, d’on prové la presa i quina vida duia abans d’entrar-hi, ja que són coses irrellevants. Sota la silueta de foca que es veu a la superfície, la bèstia puja com un llamp des de les profunditats.

La té a prop, molt a prop. La sent respirar a l’altra banda de la porta. Distingeix els batecs del seu cor. Ella prem una orella sobre la porta, està escoltant.

La mà del silenciador s’enretira, cargola els dits, tanca el puny.

Girant els malucs per picar amb la màxima força, clava els punys a la porta reforçada. A l’altra banda, la seva presa recula, però massa tard; li agafa un floc de cabells. Ella se n’escapa, xiscla espantada, i deixa enrere un grapat de cabells a la mà d’allò.

El Silenciador arrenca la porta de les frontisses i entra amb un bot. La presa s’escapoleix pel terra moll, rellisca amb les presses, passa entre dues files de caixes de connexions que hi ha a banda i banda del passadís estret.

La té arraconada en una de les sales de quadres d’electricitat del complex. Només hi ha una sortida, i per escapar-se ha d’esquivar el Silenciador…, cosa que li serà impossible.

El Silenciador no s’afanya. No té pressa. Llisca per sobre de l’aigua entollada decidit, retallant distàncies. La presa s’atura a prop de la paret del fons; potser comprèn que no pot fugir enlloc, que no es pot amagar enlloc, que no té altra alternativa que girar-se i encarar-se amb la cosa amb què tard o d’hora s’ha d’enfrontar. Ella gira a la dreta i salta per aferrar-se a un agafador situat a l’espai de ben just un metre que hi ha entre la part superior d’una caixa i el sostre. La seva mà es tanca al voltant d’uns dels incomptables fils, i s’enfila cap a aquell espai exigu.

Està atrapada.

La part més antiga del seu cervell humà és alertada abans que el processador d’última generació que té inserit al còrtex cerebral: alguna cosa no va a l’hora.

El Silenciador s’atura a mitja escomesa.

Dada: un cable gruixut de color de rovell d’alt voltatge penja del sostre, està tallat o ha saltat de la caixa de connexions.

Dada: el terra està cobert d’una capa fina d’aigua que li envolta els peus.

El processador del seu cervell no pot alentir el temps, però sí que pot alentir la percepció que en té el seu cos hoste. I just quan ha imprès una lentitud extrema al temps, el cable elèctric cau de la mà de la presa descrivint un gran arc elegant. Dels fils que queden a la vista salten espurnes lluminoses tan bon punt toquen el terra, lànguidament com la neu.

És massa lluny de la porta per fugir. I les caixes que el Silenciador té a banda i banda pugen fins a tocar del sostre; no hi ha cap espai buit on es pugui encabir.

El Silenciador salta, estenent el seu cos en tota la seva llargada, paral·lel al terra, volant un pam i mig per sobre del terra, amb els braços estirats i els dits ben oberts, i la seva única esperança és aferrar-se al cable de color roig viu abans no entri en contacte amb l’aigua.

El fil que cau graciosament s’escapa entre els dits del Silenciador. Del cable salten espurnes de llum quan toca a terra, tan silenciosament com els flocs de neu quan neva.