91

La Cassie s’asseu. La butaca blanca fa un xiulet. La inclino enrere perquè es quedi de cara cap al sostre blanc. La lligo amb les corretges.

—No ho he fet mai —confessa—. Per poc, quan érem al camp Recer.

—Què va passar?

—Vaig estrangular la doctora Pam amb una de les corretges.

—Ben fet —li dic sincerament—. Estic impressionada.

Me’n vaig cap al teclat. Estic segura que em demanarà una contrasenya. No me la demana. Toco una tecla a l’atzar i al monitor central s’encén la pàgina inicial.

—Què passa? —em pregunta. De la butaca estant no veu res, tret del sostre blanc.

«Banc de dades».

—L’he trobat. —Clico el botó.

—I ara què? —vol saber.

Tot està codificat. Milers de combinacions numèriques. Suposo que representen els individus a qui el programa ha capturat els records. És impossible saber quina seqüència és la d’en Walker. Podríem escollir la primera, i si no és ell, anar continuant amb les següents de la llista, però…

—As, no enraones.

—Estic pensant.

Fa un sospir sonor. Vol dir alguna cosa com «Em pensava que eres bona en tot», però no diu res.

—No podràs endevinar quina és la de l’Evan —diu per fi.

—Ja ho he viscut, això —li recordo—. Encara que jo no pogués localitzar les seves dades, no saps si els seus records et portaran amb ell. Una vegada el va tenir descarregat, en Vosch segurament…

Aixeca el cap tant com pot de la butaca i diu:

—És en algun lloc. Dóna-me-les totes.

Al primer moment dono per fet que no l’he entès bé.

—Sullivan, n’hi ha milers.

—M’és igual. Les repassaré totes i cada una, i el trobaré.

—Em sembla que això no funciona així.

—Vinga, i què dimonis saps tu, eh? Què saps en realitat, As, i quina part del que «saps» són les merdes que en Vosch vol que sàpigues? La veritat és que no saps una merda. Jo tampoc no sé una merda. Ningú no sap una merda.

Veig com la Sullivan deixa caure el cap avall. S’aferra a les corretges amb les mans. Potser s’imagina que m’estrangula amb una d’elles.

—Vas dir que en Vosch els descarregava del tot —continua dient—. I així és com va saber com et podia manipular. Ell porta tots aquests records dins seu, així que no hi deu haver perill. Gens de perill.

Estic a punt per executar l’ordre, si no fos que ella no calla.

—De què tens por? —em demana.

—Tu no en tens?

Pitjo el botó d’executar, que envia desenes de milions de records sense filtrar al cervell de la Cassie Sullivan.