54


CASSIE

—Ara! —crida en Ben, segurament massa tard.

L’helicòpter retruny damunt nostre. Ens tapem amb les flassades, i començo el compte enrere.

«Com sabré quan és el moment?», he preguntat a l’As.

«Al cap de dos minuts».

«Per què dos?».

«Si no ho podem fer en dos minuts, és que no es pot fer». Què significa, això? No l’hi he preguntat, però ara sospito que només era un número a l’atzar que es va treure de la màniga.

Compto enrere igualment.

… 58.000, 59.000, 60.000…

La vella flassada fa pudor de florit i de pixum de rates. No veig una merda. El que sento —l’únic que sento— és l’helicòpter, que fa un soroll com si fos a dues passes. Deu haver aterrat? S’ha desplegat l’equip de rescat per comprovar el misteriós munt de terra que s’assembla sospitosament a una tomba? Les preguntes s’estenen pel paisatge de la meva ment com una boira que avança a poc a poc. Costa pensar, quan comptes… Potser és per això que ho aconsellen quan no pots dormir.

… 92.000, 93.000, 94.000…

Em costa respirar. Potser té a veure amb el fet que m’estic asfixiant a poc a poc.

Pels volts del 75.000, els motors de l’helicòpter es desacceleren. No s’aturen, només s’afluixen molt el to i el volum. Ha aterrat? A 95.000, els motor tornen a accelerar. Em quedo fins que els dos minuts arbitraris de l’As han passat o faig cas de la veueta assenyada que em crida a l’orella: «Va, va, va, va, ara!»?

A 97.000 surto.

I el món gairebé m’encega, de tan resplendent que és quan em trec de sobre l’embolcall de llana.

Portes del cobert buides, guaito a la dreta, després els camps, arbres, estels, carretera i helicòpter, a dos metres del terra, ja.

S’enlaira.

«Merda».

Al costat de la fossa de l’As, una ombra com un remolí entre la terra remoguda i una altra ombra que es mou molt a poc a poc, en comparació, com si no es mogués gens. L’As ha fet saltar la trampa sobre l’escamot de rescat. «Sayonara, escamot de rescat!».

Corro tant com puc cap al Black Hawk, i amb tot el material que duc a l’uniforme tinc la sensació que porto totxos a les butxaques: el fusell em rebota a l’esquena i… merda, és massa lluny, i puja massa de pressa, «para, Cassie, para, no hi arribaràs». Hora de passar al pla B, només que no tenim cap pla B, «i què era això dels dos minuts, As? Si tu ets el geni tàctic d’aquesta operació, estem ben fotuts!»; l’espai es redueix entre l’helicòpter i jo mentre el morro se li inclina una mica avall, i «com vas de salt vertical, Sullivan?».

Salto. El temps s’atura. L’helicòpter es queda suspès com un mòbil sobre el meu cos totalment estirat —fins i tot els dits dels peus—, i ja no se sent res, ni el vent del rotor que fa pujar el Black Hawk amunt o que empeny el meu cos avall.

Hi havia una nena petita —que ja no existeix— amb uns bracets prims i unes cames escardalenques, i una cabellera pèl-roja i arrissada, molt flonja, amb un nas (molt recte) que tenia un talent especial, un talent que només ella i el seu pare coneixien.

Sabia volar.

Em vaig agafar fort amb els dits a la vora de la porta de càrrega oberta. Vaig engrapar una cosa metàl·lica i freda i m’hi vaig aferrar amb totes dues mans mentre l’helicòpter s’enlairava ràpidament, i el terra s’allunyava a gran velocitat dels meus peus, mentre jo no parava d’espernegar. Quinze metres amunt, trenta, i jo em gronxo endavant i endarrere, intentant posar un peu sobre la plataforma. Seixanta metres, setanta-cinc, i la mà dreta em rellisca. Em quedo penjada només de l’esquerra, i el soroll m’eixorda tant que no em sento cridar. Mirant avall, veig el garatge i la casa davant del garatge, a l’altra banda del camí, i carretera avall, la taca negra al lloc on abans s’alçava la casa de la Grace. Camps il·luminats per la claror dels estels i boscos que lluentegen amb un gris platejat, i la carretera que s’estén d’horitzó a horitzó.

Cauré.

Si més no, serà ràpid. «Xof», com una cuca que s’estavella al parabrisa.

Em rellisca la mà esquerra: el polze, el dit petit i l’anular vibren al buit; ara m’aguanto a l’helicòpter per dos dits.

I llavors aquests dos dits també em rellisquen.