70


CASSIE

Encara no fa deu minuts que sóc a dins, i ja començo a pensar que tota aquesta missió impossible, això de matar en Vosch i rescatar l’Evan, ha estat molt mala idea.

En Bob, el pilot borni, crida:

—Deu segons!

L’As acluca els ulls, i durant un instant horrible i odiós, estic convençuda que ens han parat una trampa. Aquest era el pla d’ella des del principi. Deixar en Ben i els nens indefensos, i fer que nosaltres dues ens matem a l’estil kamikaze a mil cinc-cents metres d’altitud, perquè a qui li importa una merda? Hi ha una còpia d’ella que viu a El País de les Meravelles. Només han de descarregar-la en un altre cos quan nosaltres siguem tots morts.

«Ara és la teva oportunitat, Cass. Treu el ganivet i clava’l al seu cor traïdor… si és que el trobes. Si és que en té».

—Estan informant! —anuncia en Bob.

L’As obre els ulls a l’instant. Jo perdo l’oportunitat.

—Mantingues el rumb, Bob —diu ella sense alterar-se.

Els helicòpters es dirigeixen cap a nosaltres, es despleguen, de manera que tots ens tinguin ben a la vista, per tal que ningú se senti exclòs ni li puguin prendre l’oportunitat de fer-nos explotar en trilions de trossets.

En Bob manté el rumb, però fa apostes compensatòries, i apunta l’helicòpter del davant amb un míssil. Té el polze a punt sobre el botó. El que em fa ballar el cap d’en Bob és que hagi canviat de bàndol tan ràpidament. Quan ha obert els ulls aquest matí, tots dos, estava del tot segur de quin era l’equip per al qual feia de batedor. I llavors, en un batre d’ulls (ha, perdó, Bob!), ha carregat l’arma, disposat a anihilar els seus germans i germanes d’armes.

Ja ho veus. Es pot estimar el que tenim de bo i odiar allò dolent, però les coses dolentes també són dins nostre. Sense elles no seríem nosaltres.

L’únic que voldria en aquest moment és fer una gran abraçada a en Bob.

—Ens envestiran! —crida en Bob—. Hem de baixar en picat, hem de baixar en picat!

—No —diu l’As—. Confia en mi, Bob.

En Bob riu com un histèric. Volem de dret cap a l’helicòpter del davant, i ell cap a nosaltres, i tots dos a tota màquina.

—Sí, és clar! Per què no hauria de confiar en tu?

Té els dits sobre la palanca, blancs de la tensió, i amb el polze acarona el botó. D’aquí uns segons tant se val el que li digui l’As, que ell dispararà. Ara mateix, en Bob no està de part de ningú, només de part seva.

—Vira —murmura l’As mirant el gran puny negre que ens ve disparat cap a la cara—. Vira ara.

Massa tard. En Bob pitja el botó, el Black Hawk se sacseja com si un peu gegant li hagués etzibat una puntada i un míssil Hellfire surt disparat del seu suport. La cabina s’il·lumina com amb el sol del migdia. Algú xiscla (crec que podria ser jo). Un remolí de foc se’ns empassa durant mig segon —salten restes que piquen contra el nostre fuselatge—, i llavors sortim de sobte de la bola de foc, cap a l’altre costat.

—La mare que els ha paaaaariiiiit! —brama en Bob.

Al primer moment l’As no diu res. Dóna una ullada a la pantalla i els cinc punts blancs restants. Quatre es desvien, dos a la dreta i dos a l’esquerra, i el tercer segueix endavant, encarat cap a la part inferior de la pantalla. «Oh, no. On va?».

—Crida’ls —diu l’As a en Bob—. Digue’ls que ens rendim.

—Ens rendim? —diem en Bob i jo alhora.

—Doncs mantingues el rumb. No ens obligaran a aterrar ni ens dispararan.

—Com ho saps? —li pregunta en Bob.

—Perquè si ens volguessin disparar ja ho haurien fet a hores d’ara.

—I l’altre? —inquireixo jo—. Ha desaparegut. No ens segueix.

L’As em mira.

—On creus que va? —Llavors desvia els ulls de mi—. No passa res, Sullivan. En Zombi sabrà què ha de fer.

Tal com he dit, això és molt mala idea.