12

La pell del C-160 brillava a la llum del sol ponent. A la pista d’aterratge corria un aire glaçat, però els raigs de sol em van acaronar les galtes. Quatre dies per a l’equinocci de primavera. Faltaven quatre dies perquè la nau de proveïment deixés caure la seva càrrega útil. Quatre dies per al final.

Al meu costat, la Constance verificava per darrera vegada el seu equip, mentre la tripulació de terra feia l’última comprovació a l’avió. Jo portava la pistola, el fusell i el ganivet, la roba a l’esquena i la píndola verda a la butxaca.

Havia acceptat el seu regal de comiat.

Vaig entendre per què volia que el tingués. I sabia què significava l’obsequi: que ell mantindria la seva promesa. Una vegada la Constance enxampi en Walker, serem lliures.

Quin risc suposàvem, de fet? No hi ha cap lloc on amagar-nos. Poden passar mesos fins que no ens enfrontem a la decisió final entre la mort en les seves condicions o la mort en les nostres. I quan ens trobem arraconats o capturats, com a única opció, a més d’aquestes dues, tindré el seu regal. Tindré aquesta alternativa.

Vaig abaixar els ulls cap a la Constance, que remenava dins la seva motxilla. La seva nuca descoberta tenia un to daurat, a la llum pàl·lida. Vaig pensar de treure el ganivet i enfonsar-lo fins a l’empunyadura en aquella pell suau. L’odi no era la resposta, ja ho sabia. Ella era una víctima, igual que jo, igual que els set mil milions de morts, o que la criatura que corria per aquell mar de blat. De fet, ella, en Walker i els milers d’infectats pel programa Silenciador eren les víctimes més lamentables, les més tristes de totes.

Quan em mori, almenys moriré amb els ulls ben oberts. Moriré sabent la veritat.

Ella va alçar els ulls cap a mi. No n’estava segura, però em va semblar que s’esperava que li tornés a dir que la bombessin.

No ho vaig fer.

—El coneixes? —li vaig preguntar—. L’Evan Walker. Us deveu conèixer tots, oi? Heu passat deu mil·lennis junts allà dalt —vaig dir alçant el cap en direcció a la taca verda del cel—. Tenies idea que era un renegat?

La Constance va ensenyar les dents amb hostilitat, i no va contestar.

—D’acord, això són ximpleries —vaig dir—. Tot el que penses que és veritat són ximpleries. La que creus que ets, els teus records, tot plegat. Abans que nasquessis et van inserir un programa al cervell que es va activar quan vas arribar a la pubertat. Segurament mitjançant una reacció química desencadenada per les hormones.

Ella va assentir, amb el mateix aire hostil.

—Estic segura que et consola, pensar això.

—Et van infectar amb un programa viral que et reprogramava literalment el cervell perquè «recordessis» coses que no havien passat. No ets una consciència alienígena vinguda per eliminar la humanitat i colonitzar la Terra. Ets humana. Com jo. Com en Vosch i com tothom.

—Jo no m’assemblo en res a tu.

—Segurament deus pensar que en algun moment tornaràs a la nau de proveïment i deixaràs que la cinquena onada enllesteixi el genocidi humà, però no serà així, perquè ells no ho faran. Acabaràs lluitant contra el mateix exèrcit que has creat fins que no quedin bales i la història s’aturi. La confiança condueix a la cooperació i al progrés, i no hi haurà més progrés. No hi haurà una altra edat de pedra, sinó una edat de pedra perpètua.

La Constance es va aixecar de l’asfalt, alhora que es penjava la motxilla a l’espatlla.

—És una teoria fascinant. M’encanta.

Vaig deixar anar un sospir. No l’hi podia fer entendre. No la culpava, però. Si ella m’hagués dit: «El teu pare no era un artista i un borratxo; era un ministre baptista abstemi», jo tampoc no l’hauria cregut. «Cogito ergo sum». Més que la suma de les nostres experiències, els nostres records són la prova definitiva de la realitat.

Els motors de l’avió van començar a bramar. Em vaig estremir, amb aquell soroll. Havia passat quaranta dies a la natura, sense res que em recordés el món mecanitzat. La pudor del fum del motor que em venia al damunt i l’aire vibrant sobre la meva pell em va despertar el mal de nostàlgia al cor, perquè això també s’acabarà. La batalla final no havia començat, però la guerra ja s’havia acabat.

Com amb un sospir de cansament, el sol es va enfonsar rere l’horitzó. L’ull verd ara brillava més en el cel crepuscular. La Constance i jo vam pujar al trot per la plataforma cap a l’interior de l’avió i ens vam cordar el cinturó, l’una al costat de l’altra.

La porta es va desplaçar i es va tancar amb un xiulet fort. Un segon després ja rodàvem per la pista a la recerca del fugitiu. Vaig donar un cop d’ull a la Constance: el seu somriure es mantenia fix i els seus ulls foscos eren inexpressius com els d’un tauró.

Vaig allargar la mà ben de pressa i li vaig engrapar l’avantbraç; vaig sentir l’odi bullint a través de la tela de la seva gruixuda parca. El seu odi, la seva ràbia i la seva aversió em van caure al damunt com una cascada, i ho vaig veure: malgrat totes les ordres que tenia i malgrat totes les promeses d’en Vosch, una vegada hagués aconseguit l’objectiu, i deixéssim de ser útils, ens mataria en Zombi i a mi, i a tots els altres. Era massa arriscat deixar-nos vius.

I això significava que jo l’havia de matar a ella.

L’avió va fer una sacsejada endavant. El meu estómac va protestar; em va pujar una arcada. Era estrany. Mai no m’havia marejat a causa del moviment.

Vaig repenjar-me d’esquena a la mampara i vaig aclucar els ulls. El concentrador, en resposta al meu desig, va apagar els meus sentits tàctil i auditiu. En el regal que era el silenci somnolent que m’envoltava, vaig repassar les alternatives.

La Constance havia de morir, però matant-la jo encara agreujaria el problema de l’Evan. En Vosch podia despatxar un altre agent, però hauria perdut tot l’avantatge tàctic. Si jo matava la Constance, ell podia optar per liquidar-nos a tots amb un míssil Hellfire.

Tret que no necessités matar en Walker.

Tret que en Walker ja fos mort.

Em va pujar un gust agre a la boca. Em vaig empassar la saliva, reprimint les ganes de vomitar.

En Vosch havia de passar en Walker per El País de les Meravelles. Era l’única manera de saber per què l’Evan s’havia rebel·lat contra la seva programació… Calia veure si l’error estava en el mateix Walker, en el programa o en alguna combinació tòxica de tots dos. Un error fonamental en el programa crearia un paradigma insostenible.

Però si en Walker era mort, en Vosch no podria identificar l’error del sistema i tota l’operació se’n podia anar en orris: no pots lliurar una guerra, sobretot una de les interminables, si tothom és al mateix bàndol. Fos quina fos la «fallada» que havia tingut en Walker, també la podien tenir els altres Silenciadors. En Vosch havia de saber per què havia fallat la programació de l’Evan.

«No puc permetre que passi això. No em puc arriscar a donar a en Vosch el que vol». Negar-li el que vol podria ser l’única esperança que ens quedava. I només hi havia una manera d’aconseguir-ho.

L’Evan Walker havia de morir.